dilluns, 6 de febrer de 2012

Pensaments inconnexes - CXI -

De impressionistes, pintures i no oblits...


Fa uns dies, un diumenge al matí vam baixar a veure l'exposició dels impressionistes a CaixaForum.
El dos grans eren a la seva i vam aprofitar per apropar-nos amb Albert.
Tot i que era relativament d'hora i feia "fresqueta" hi havia una cua important.

Vaig (vam) fruir molt. M'agrada la pintura en general i els impressionistes en particular: Gaugin, Pissarro, Renoir, Degas...
Les vegades que hem estat a París, no ha faltat la visita a Quai d'Orsay.
És un museu que m'agrada. L'edifici. Les mides. La llum. Com han sabut reutilitzar una vella estació de tren.

Doncs la gràcia de l'exposició de CaixaForum és que els quadres formen part de la col.lecció Clark. I que si no et desplaces finc l'Sterling and Francine Clark Art Institute, Williamstown, Massachusetts, és de difícil veure.

També impressiona veure els petits canvis en llocs on has estat, i que pots reconèixer facilment:

Penya-segats -I-


I tot això a que ve? Doncs que, sense donar-me'n, em vaig trobar explicant al meu fill els quadres. El traç. Que, en general són obres que s'han de mirar des d'una certa distància, per poder veure tots els detalls que el traç, els colors, amaguen.
Que la pinzellada, la taca de color, aparentment sense sentit al observar-la de prop, es converteix en un reflex, una ombra, o tantes coses més.

Em vaig trobar explicant, quasi amb les mateixes paraules, el que ja fa un bon piló d'anys, el pare, que dibuixava i pintava molt bé, m'havia explicat segurament davant un llibre de Renoir o Gaugin...

I em va envair una curiosa sensació. Sentint al pare allà amb nosaltres.
Sabent transmetre una mena de testimoni.

Sabent que sabia que, malgrat el 16 havia fet ja tres anys i no havia escrit res especial, no l'havia oblidat en cap moment. Ni a la mare.

I, per un moment em vaig veure al lloc d'Albert i, a banda i banda, als pares...


5 comentaris:

Montse ha dit...

M'ha encantat llegir-te per dues raons: per la part artística i per la part humana del que dius.

Intentaré anar-hi amb ma mare, però crec que no durarà gaire més, oi? ma mare no pot fer cues, té 83 anys, quasi 84 i, tot i que sé que li encantaria, no em veig amb cor de fer-la fer una cua del tamany que m'han dit que hi ha. O potser no és tant?

Els nostres morts sempre estaran vius mentre els portem al pensament! Una abraçada, amic!

Carme ha dit...

És molt maca, aquesta exposició.

M'ha agradat molt comparar la foto amb la pintura.

I el moment viscut amb el teu fill, fent de pare i recordant el teu ... és molt tendre i preciós. M'emociona.

Un petó dolç.

mar ha dit...

És dolç tot això que expliques...

Poder anar a una exposició i que algú que en sàpiga t'expliqui tot el que sap, és un plaer...

Sentir els que no hi són tan a prop, en situacions especials, i poder transmetre el saber que alhora ens han traspassat sense potser ni tenir-ne consciència, és tot un luxe...

El Quai d'Orsay també és el meu museu preferit de París...

Petó de bon dia!

Joana ha dit...

Gaudir amb el talent dels altres, saber-ho interpretar i explicar-ho a d'altres...és el camí de l'aprenentage per uns i altres i de retruc els que ja no hi són i també ens varen ensenyar.
l'amor...pintat en un quadre.Que maco!
Jo he gaudit de la itinerant de l'Hermitage a El Prado.Val la pena també i visitar-la amb els cinc sentits :)

maijo ha dit...

M'ha emocionat llegir-te. L'exposició és molt bona i jo també la recomano a qui encara no hi ha anat. Els nostres pares tenen sort, les seves arrels són ben vives.
Un petonet.