De poesia, dita, ben dita i escoltada...
Gabriel Celaya titulà un dels seus poemes: "La poesia es un arma cargada de futuro". Paco Ibañez la musicà. Fins i tot Serrat l'ha cantat algun cop.
Jo no negaré pas el títol ni el poema, tan necessari de recordar, tan malauradament vigent.
Però si voldria afegir que, la poesia, també és un sentiment ple de vida, d'ara.
Ahir vaig anar al vernissatge que va fer Marta Pérez Sierra (didalet d'ivori) al Barcelona Pipa Club
I després, la màgia.
Hi ha poesia que no està feta, que també, per ser llegida en solitud, en silenci.
Hi ha poesia per ser viscuda, escoltada, cantada.
I sols aleshores, es pot copsar tota la seva força.
La bella potència dels mots.
La tendresa dels silencis.
I si es diu tan ben dit com ho va ser ahir. Quan cada mot més que pronunciat, sembla viscut en aquell moment, pots sentir cada paraula com retruny als dins.
Pots reconèixer els sentits, el sentiment, com propi.
I et deixes portar per la bellesa.
I sols pots commoure't i emocionar-te. Fins la llàgrima.
(com podreu comprendre, a la meva edat, ben gamarús seria que m'avergonyís per emocionar-me davant la bellesa...)
Segurament algú farà una crònica molt més assenyada i acurada de la presentació de boCins, el darrer recull de Marta Pérez. Dirà que la sala d'actes estava plena a vessar i havia gent al passadís.
Que els rapsodes fruïen amb les lectures.
Que la música era original i encaixava com un guant de camussa. Era la cirera del pastís.
Que m'oblido molts detalls, la presentació, el diàleg poètic de Marta i Carmina.
El joc poètic amb els assistents...!!
Jo sols us volia parlar d'una tarda-vespre màgica.
Plena de paraules properes i dolces.
Plena de sentiments únics i meravellosos.