Pensaments inconnexes - CXLI -

De històries de vides sense solta ni volta...

I ara?

Aquesta era la imatge que veien d'ell?

Es mirà les mans. Eren prou suaus per acaronar els cossos que estimava?

Que estimava. Que estima. Que sap estimar?

Encara sent als dins aquell regust d'haver viscut massa sol i controlat. Hi ha hagut sempre tants "no" al seu voltant, que te la sensació que no ha aprés a equivocar-se correctament. Ni ha entès prou bé les passes a fer, els gestos a regalar i ser regalats.

Ningú li va ensenyar a mesurar l'elegància i oportunitat d'un bes, d'una carícia.

Alguna cosa mai ha sigut prou bona en ell. I les coses tan normals en altres, sempre li han suposat un trencament. Un daltabaix.

Avui es veu gran. Però ha de fer un esforç per ajustar el reflex a l'edat real. En quant es relaxa, torna a veure's amb un cabàs d'anys menys. I això el fa somniar en sortir i estimar.

Sortir i viure.

Viure aquelles vides que, per una covardia apresa al llarg d'anys de sentir-se ignorat, no s'ha atrevit a viure. Sempre intentant agradar. Sempre consensuant el moment.

I ara?

Ara res. Ara es reconeix amb una immaduresa madura. No pot entendre com, de ell, de la seva mentida, en diuen "seducció".

- "Ets un seductor..." - Quants cops li han dit. Els mateixos que ho ha negat.

Coneix totes les passes fetes en fals. Tot el que ha volgut explicar. Com s'ha despullat un cop i un altre per mostrar les xacres. Totes aquestes nafres que l'omplen els dins.

Caminar a l'ombra. Ser oblidat. Convertir-se en un oblit translúcid, sense volum.

Tornar a ser enlloc i no saber si queda cap passa que pugui ser feta en silenci. Allunyant-se del mal que li regalima pels dits.
Tancar els ulls i somriure un buit sense retrets.
Tancar els ulls...

I ara?