Pensaments inconnexes - XV -

De veus i altres records...

Ahir, el carinyet més dolç d'aquestes contrades parlava de la seva avia.
Unes paraules recuperades del passat. Tendres, sinceres, dolces... com ella mateixa.

Un cop llegit, (i plorat, perquè no dir-ho...), vaig apagar els llums i els ordinadors...
Vaig calçar-me els "cascos" i, a les fosques, Debussy i les seves obres per piano em van acaronar a llarg d'una hora...

Els ulls clucs. La pau... I a poc, a poc, com si fossin notes de les peces que sonaven, van aparèixer, clarament, les entonacions, les veus, de les persones estimades...

El deix andalús de l'avia. L'accent tancat de l'avi. Els tiets...

Desprès s'afegiren els pares i els meus germans, els amors, els amics i, fins i tot algun company d'estudis...

Tots tenien una paraula, una frase per dir-me... De tots era capaç de recordar la seva veu, l'entonació, malgrat el pas dels anys...

I amb la veu van arribar les imatges...

L'avi, amb boina i armilla, treballant la fusta...
L'avia, la abuelita, cantant-me cançons de la seva terra...

El dia que els meus oncles en van portar a dinar a un xiringuito de la Barceloneta, a mi sol!! D'aquells que et paraven pel carrer i podies dinar a l'eixida sobre la sorra...

El pare agafant-me la mà i sortint al carrer Provença, en silenci, blanc, l'any de la gran nevada.
Les carícies de la mare en un dia que plorava, ves a saber perquè...!!

Els petons i les carícies dels amors. Les paraules d'adéu... Els silencis de la felicitat...

I, potser, si és cert què, mentre quedem en el record d'algú, d'alguna manera, som...

_________

Avui donen d'alta el meu germà i surt de l'hospital.
Demà celebrarem, tots, que avui és el sant d'una de les nostres germanes.

Pensaments inconnexes - XIV -

Avui és l'aniversari de la mare. 87 anys.
Ara ja no, però durant molts anys, l'he sentida remugar perquè coincidia amb el dia que els "nacionals" van entrar per la Diagonal.
Encara està força eixerida, malgrat avui tenia un peu inflat. M'ha dit que l'havien dit que gota... O el sucre... o, simplement, l'edat.

Amagant la preocupació pel meu germà, que torna a estar ingressat, després d'una setmana amb vòmits sense saber el motiu i si tornarà a caure de la llista de trasplantaments...

El pare... Bé el pare, de primer estava apagadot... però després m'ha ensenyat una llibreta on té les seves històries, les seves "memòries" escrites. I hem estat xerrant.

No, no és cert...

Ell explicava coses i jo l'escoltava. Que havia recopilat coses del seus pares... Com la seva mare va arribar a Barcelona als 4 anys, amb un oncle...

Com recordava ell, el carrer "Conde del Asalto" aixecat per estar posant el clavegueram, una de les vegades que van fer cap a la capital quan vivien a La Cava, amb 3 o 4 anys...

És curiós la relació del pare amb l'Ebre... Hi va viure de petit, i va tornar amb la lleva del biberó.

De sobte m'han vingut unes ganes boges de que em deixi les seves llibretes... M'agradaria anar deixant, aquí, part de la seva memòria cada vegada més difusa.

No ho llegirà mai. Però em faria il·lusió i, potser, a ell també.

La foto és del dia de Reis, a casa de la meva germana més gran. Per sort vam ser tots: Pares, fills, nets (amb dones, companys, companyes...) i besnéts.

No som una família gaire gran, però per uns motius o altres és difícil trobar-nos tots.