Pensaments inconnexes - XVI -

De cambres buides i altres noms...

Amb el temps he arribat a pensar que el nom del meu primer blog, "un lloc per nosaltres", sonava pretensiós, pedant, cregut... malgrat és sols una línia d'una cançó preciosa...
Quan vaig pensar en obrir un altre per escriure coses fora del format habitual del "lloc", de seguida em va venir aquest nom.
Primer perquè no sabia si mai l'arribaria a omplir.
Després perquè tampoc sabia si algú es deixaria caure per aquí. Vaig estar temptat a no permetre comentaris... Però l'ego i la vanitat és gran... I m'agrada saber si algú passa i que pensa...

I per últim, per compensar la pretensió de la capçalera del primer...

__________________

De sants i altres celebracions...

Al final no sols hem celebrat el sant, sinó que hem aprofitat i també el seu aniversari (60), que és d'aquí 10 dies...

Hem fet una calçotada a casa de ma germana més gran.

Els germans li hem regalat un salt en paracaigudes!!! Sempre ha sigut la germana més agosarada.

No hem sigut tots. Han faltat nebots: I. i E. estaven esquiant. E. esquia al Japó i ja tenien la reserva feta. J. i S. preparant el viatge a la Xina i C... Ara no sé on era C.

Tampoc ha vingut el pare... No es trobava gaire fi... Darrerament li costa sortir de casa... Es cansa de seguida. Vol marxar. I s'angoixa perquè pensa que espatlla les trobades...

La mare si. Si es troba minimament bé, s'apunta a quasi totes...

D'una forma o un altre podríem dir que, avui, encara érem tots...

__________________

De silencis i altres respostes...

A les cambres no sempre responc als comentaris... No hi ha cap motiu... Al lloc viu en Barbollaire... Aquí sóc jo... I no tinc la seva facilitat de paraula...
Però m'agrada molt que vingueu i pugueu expressar la vostra opinió...

Moltíssimes gràcies

Pensaments inconnexes - XV -

De veus i altres records...

Ahir, el carinyet més dolç d'aquestes contrades parlava de la seva avia.
Unes paraules recuperades del passat. Tendres, sinceres, dolces... com ella mateixa.

Un cop llegit, (i plorat, perquè no dir-ho...), vaig apagar els llums i els ordinadors...
Vaig calçar-me els "cascos" i, a les fosques, Debussy i les seves obres per piano em van acaronar a llarg d'una hora...

Els ulls clucs. La pau... I a poc, a poc, com si fossin notes de les peces que sonaven, van aparèixer, clarament, les entonacions, les veus, de les persones estimades...

El deix andalús de l'avia. L'accent tancat de l'avi. Els tiets...

Desprès s'afegiren els pares i els meus germans, els amors, els amics i, fins i tot algun company d'estudis...

Tots tenien una paraula, una frase per dir-me... De tots era capaç de recordar la seva veu, l'entonació, malgrat el pas dels anys...

I amb la veu van arribar les imatges...

L'avi, amb boina i armilla, treballant la fusta...
L'avia, la abuelita, cantant-me cançons de la seva terra...

El dia que els meus oncles en van portar a dinar a un xiringuito de la Barceloneta, a mi sol!! D'aquells que et paraven pel carrer i podies dinar a l'eixida sobre la sorra...

El pare agafant-me la mà i sortint al carrer Provença, en silenci, blanc, l'any de la gran nevada.
Les carícies de la mare en un dia que plorava, ves a saber perquè...!!

Els petons i les carícies dels amors. Les paraules d'adéu... Els silencis de la felicitat...

I, potser, si és cert què, mentre quedem en el record d'algú, d'alguna manera, som...

_________

Avui donen d'alta el meu germà i surt de l'hospital.
Demà celebrarem, tots, que avui és el sant d'una de les nostres germanes.