diumenge, 3 de febrer de 2008

Pensaments inconnexes - XVI -

De cambres buides i altres noms...

Amb el temps he arribat a pensar que el nom del meu primer blog, "un lloc per nosaltres", sonava pretensiós, pedant, cregut... malgrat és sols una línia d'una cançó preciosa...
Quan vaig pensar en obrir un altre per escriure coses fora del format habitual del "lloc", de seguida em va venir aquest nom.
Primer perquè no sabia si mai l'arribaria a omplir.
Després perquè tampoc sabia si algú es deixaria caure per aquí. Vaig estar temptat a no permetre comentaris... Però l'ego i la vanitat és gran... I m'agrada saber si algú passa i que pensa...

I per últim, per compensar la pretensió de la capçalera del primer...

__________________

De sants i altres celebracions...

Al final no sols hem celebrat el sant, sinó que hem aprofitat i també el seu aniversari (60), que és d'aquí 10 dies...

Hem fet una calçotada a casa de ma germana més gran.

Els germans li hem regalat un salt en paracaigudes!!! Sempre ha sigut la germana més agosarada.

No hem sigut tots. Han faltat nebots: I. i E. estaven esquiant. E. esquia al Japó i ja tenien la reserva feta. J. i S. preparant el viatge a la Xina i C... Ara no sé on era C.

Tampoc ha vingut el pare... No es trobava gaire fi... Darrerament li costa sortir de casa... Es cansa de seguida. Vol marxar. I s'angoixa perquè pensa que espatlla les trobades...

La mare si. Si es troba minimament bé, s'apunta a quasi totes...

D'una forma o un altre podríem dir que, avui, encara érem tots...

__________________

De silencis i altres respostes...

A les cambres no sempre responc als comentaris... No hi ha cap motiu... Al lloc viu en Barbollaire... Aquí sóc jo... I no tinc la seva facilitat de paraula...
Però m'agrada molt que vingueu i pugueu expressar la vostra opinió...

Moltíssimes gràcies

5 comentaris:

Carme ha dit...

Està bé, però com que el resultat és que s'omplen sempre... el nom ja no li escau. No sé per què creus que és una vanitat tant gran saber qui passa per casa teva i què pensa. A mi em sembla bastant normal.

Un lloc per a nosaltres, m'encanta com a títol de blog.

Bona celebració, a aquestes alçades de la vida i de les edats, sempre falta algun nebot, al menys a cas a meva. Som 4 germans i jo sóc la tercera: 62 - 60 - 56 - 50.

Per cert ja ens haguessis pogut dir quin eres tu de la foto de la family i quins eren els teus fills... o no, potser so s'ha de dir. Crec que a tu t'he reconegut, però no ho sé perquè les teves fotos dels blogs són de camuflatge.

BOna nit. Petonets dolços.

hypatia ha dit...

de puntetes,
passo sovint a veure't,
encara que, mil cops, no tinc paraules...

només el somrís,
sovint, també la complicitat

petonets dolços ***!

Joana ha dit...

Jo vaig treient el nas, bé la mirada, un peu, de puntetes... D'acord! Tota jo entro a veure que hi cous per aquí!!!!!
Petons de mitja nit!

XeXu ha dit...

No sé si ho miraràs a aquestes alçades, ja que ja han passat molts dies. No és el primer cop que passo per aquí però si el primer que et diré alguna cosa. I el que diré sonarà pilota, però no ho diria si no ho pensés. La teva prosa per mi té encara més poesia. No sé què fa que les teves línies flueixin i s'encadenin a la perfecció, fins i tot quan parles de trobades familiars. Hi ha massa humilitat a les teves paraules, però amb això demostres ser com cal, ja que els grans de veritat no presumeixen mai de ser-ho.

eudald ha dit...

ui... barbollaire! Aquí hi ha tendresa, eh?
Salut i per a moltes més trobades... familiar, amistoses i pel que convingui! Sempre és bo fer celebacions!
a revuere