Pensaments inconnexes - III -

Té 62 anys...

S'ha fet acompanyar per un pianista, un teclista, un quartet de punk femení (MAB) i un trio masculí de rock (FSC).

Senyores i senyors: Franco Battiato!!

L'Auditori quasi al complet... Ha començat a l'hora. Bona acústica.

Ell i el pianista... Un parell de peces intimistes... (Merda! Ara veig que havia d'haver baixat a la taula de so a demanar la llista de temes.)

S'afegeix el teclista... "Nomades"... un parell de peces més. Surten els FSC (guitarra, baix, bateria) .... Comencem a mesclar cançons noves i "èxits de sempre".

El public no es deixar anar mentre s'interpreten els temes... Però aplaudeix a cor que vols quan s'acaben...

Surt la bateria de les MAB (hi ha una segona bateria electrònica)... Més tard les dues guitarres i la baixista, per fer els cors de Ruby Tuesday.

Moments intimistes precedeixen autèntics murs sonors, molt propers al heavy, provocats per tots els músics.

Battiato seu en una cadira al mig de l'escenari i canta...
S'aixeca. És mou. Quasi balla... Va cap els musics... Canta amb dos micros...

No parla gaire al públic... Explica poques coses...

Comencem a seguir el ritme de les cançons... A cantar... Una cançó darrera l'altre.... Procura cantar algunes en castellà, llegint la partitura...

Els músics entren i surten depenent el tema, sense trencar el ritme del concert.

Comencen el bisos... La gent de platea al passadissos i a peu d'escenari... cantant, fent palmes...

La darrera cançó... "Centro di Gravittà Permanente"... Tot l'Auditori dempeus, cantant, fent palmes... Ell donant la mà a la gent de peu d'escenari.

Tenia el públic guanyat des de la primera cançó. Segurament quasi tots érem, som, incondicionals...

En algun moment, la veu li ha quedat curta, justa. Sempre ha sonat sincer, directe.

Sortim i paro orella per escoltar els comentaris. Tots semblem contents, satisfets amb l'espectacle. Taral·lejant o xiulant els seus temes.

Són 2/4 de 12 del vespre. Ha tocat, quasi "non stop" dues hores.
Tornem a casa. I penso que no em sap greu haver escollit Battiato en comptes de The Police.

El dia 30/10 Paolo Conte al Palau de la Música. Em fa il·lusió. No l'he vist mai en directe.
El 22/11 Drexler al Principal de Sabadell. Serà el segon cop aquest any. Al Palau em va enganxar. Feia molt temps que no veia uns músics fruir tant a dalt d'un escenari... I pel mateix motiu ens van fer xalar als espectadors.

Ja ho sentirem a dir.

Pensaments inconnexes - II -

(quadre pintat pel pare)

Érem una família de les d'abans.
Vivíem en un entresòl, gran, de la dreta de l'Eixample. A dues cantonades de la Sagrada Familia.
Els pares, els meus tres germans, el pare de la mare, els pares del pare i uns oncles.

Jo encara no hi era.

Un any abans que jo nasqués, el pare del pare va morir. Els meus oncles, en conèixer la noticia de la meva arribada, van fer pirandó a una altre casa.

Els pares sempre han explicat que jo vaig venir perquè volien un nen petit... però 11 anys després del meu germà... En fi, va donar peu a molts comentaris...

El pare és de la "Lleva del Biberó"... Va estudiar dibuix a la Llotja. Treballà de pintor i electricista. Va ser a l'Ebre en una companyia de transmissions. Va ser a Argelés...

En tornar, va aprendre a reparar aparells de ràdio i, més endavant, televisors. Va tenir un taller al carrer Padilla quasi cantonada València.

Segurament no és el pare més "carinyós" del món. I moltes vegades ens les hem tingudes... Per exemple va decidir, quan jo tenia 14 anys, deixar Barcelona i anar a viure al Vallés...

La meva vida va passar a dependre de la Renfe, ja que el cole el continuava tenint a Ciutat: Maristes del Passeig Sant Joan... i es clar, fer amics, colla, es va fer més difícil...

Però sabeu?... Em comprava el TBO, Pumby, DDT, TioVivo... quan jo vaig començar a tirar cap a els supers herois (cosa que no li agradava), em va dir: "Vols aventures? Té, llegeix això...".

I no se d'on van començar a aparèixer llibres de "Calleja": Sandokan i els seus tigres, El Corsario Negro; Salgari... I després Karl May i les seves aventures per Arabia i a l'oest (Winnitou i Old Shatterhand)... I Verne, i Connan Doyle i...

Però també Astèrix, Blueberry, Iznogud, Michel Tanguy, Michel Vaillant... Revistes de cómics de l'epoca: Gaceta Junior, Trinca, Cavall Fort...

Per raons obvies, a casa sempre havien aparells de ràdio o televisors en marxa... Suposo que d'aquí he desenvolupat una mena d'habilitat i memòria musical i, en un ambient sorollós, si hi ha música de fons, soc capaç de sentir-la...

Voleu que us canti un troç de "Bohemios"? Una copla?... Recordo Taxi Key, a "Matilde, Perico y Periquin", "Los cuentos de Tambor" cada migdia (don cienpies curioso, cucarachín multagorda...), "La comarca nos visita"... Les primeres FM's: Radio Joventut...

I no parlaré dels programes de la tele: des de els Chiripitiflaúticos, la casa del reloj, el capitán escarlata, Belphegor el fantasma del Louvre (amb Juliette Grecó), Historias para no dormir, Los Intocables, Guardianes del Espacio (Thunderbirds), El tunel del Tiempo... L'¡nici de l'UHF (la 2)...

A casa no sobraven els duros. I el pare tenia traça fent coses.

Jo no en tinc tanta com ell. Ni dibuixo ni pinto com ell ho feia (ara l'edat ja no li permet).

Però si que em defenso en allò que ara diuen "Bricolatge": Fusteria, electricitat... fins i tot podria fer morter i aixecar una paret amb totxanes, o amb guix i maons, un envà...

I això li puc agrair a ell.
Potser no m'ha pogut donar el que ell hagués volgut i tot allò que m'hagués agradat tenir... Fins i tot, algun cop, m'havia pres alguna cosa...

Però si em miro les mans em sento orgullós del que he m'ha ensenyat i del que he aprés a fer...