(quadre pintat pel pare)
Érem una família de les d'abans.
Vivíem en un entresòl, gran, de la dreta de l'Eixample. A dues cantonades de la Sagrada Familia.
Els pares, els meus tres germans, el pare de la mare, els pares del pare i uns oncles.
Jo encara no hi era.
Un any abans que jo nasqués, el pare del pare va morir. Els meus oncles, en conèixer la noticia de la meva arribada, van fer pirandó a una altre casa.
Els pares sempre han explicat que jo vaig venir perquè volien un nen petit... però 11 anys després del meu germà... En fi, va donar peu a molts comentaris...
El pare és de la "Lleva del Biberó"... Va estudiar dibuix a la Llotja. Treballà de pintor i electricista. Va ser a l'Ebre en una companyia de transmissions. Va ser a Argelés...
En tornar, va aprendre a reparar aparells de ràdio i, més endavant, televisors. Va tenir un taller al carrer Padilla quasi cantonada València.
Segurament no és el pare més "carinyós" del món. I moltes vegades ens les hem tingudes... Per exemple va decidir, quan jo tenia 14 anys, deixar Barcelona i anar a viure al Vallés...
La meva vida va passar a dependre de la Renfe, ja que el cole el continuava tenint a Ciutat: Maristes del Passeig Sant Joan... i es clar, fer amics, colla, es va fer més difícil...
Però sabeu?... Em comprava el TBO, Pumby, DDT, TioVivo... quan jo vaig començar a tirar cap a els supers herois (cosa que no li agradava), em va dir: "Vols aventures? Té, llegeix això...".
I no se d'on van començar a aparèixer llibres de "Calleja": Sandokan i els seus tigres, El Corsario Negro; Salgari... I després Karl May i les seves aventures per Arabia i a l'oest (Winnitou i Old Shatterhand)... I Verne, i Connan Doyle i...
Però també Astèrix, Blueberry, Iznogud, Michel Tanguy, Michel Vaillant... Revistes de cómics de l'epoca: Gaceta Junior, Trinca, Cavall Fort...
Per raons obvies, a casa sempre havien aparells de ràdio o televisors en marxa... Suposo que d'aquí he desenvolupat una mena d'habilitat i memòria musical i, en un ambient sorollós, si hi ha música de fons, soc capaç de sentir-la...
Voleu que us canti un troç de "Bohemios"? Una copla?... Recordo Taxi Key, a "Matilde, Perico y Periquin", "Los cuentos de Tambor" cada migdia (don cienpies curioso, cucarachín multagorda...), "La comarca nos visita"... Les primeres FM's: Radio Joventut...
I no parlaré dels programes de la tele: des de els Chiripitiflaúticos, la casa del reloj, el capitán escarlata, Belphegor el fantasma del Louvre (amb Juliette Grecó), Historias para no dormir, Los Intocables, Guardianes del Espacio (Thunderbirds), El tunel del Tiempo... L'¡nici de l'UHF (la 2)...
A casa no sobraven els duros. I el pare tenia traça fent coses.
Jo no en tinc tanta com ell. Ni dibuixo ni pinto com ell ho feia (ara l'edat ja no li permet).
Però si que em defenso en allò que ara diuen "Bricolatge": Fusteria, electricitat... fins i tot podria fer morter i aixecar una paret amb totxanes, o amb guix i maons, un envà...
I això li puc agrair a ell.
Potser no m'ha pogut donar el que ell hagués volgut i tot allò que m'hagués agradat tenir... Fins i tot, algun cop, m'havia pres alguna cosa...
Però si em miro les mans em sento orgullós del que he m'ha ensenyat i del que he aprés a fer...
barbollaire,
ResponEliminapensava... "segur que de petita ja em vaig enamorar del fill del taller de padilla amb valència... potser fins i tot vaig espatllar la tele alguna vegada per a tenir una bona excusa i venir a veure't..."
però vaig néixer quan tu vas marxar al vallès... t'imagines? potser amb dies o amb un mes de vida ja vaig intuir-te i vaig fer alguna gamberrada amb la tele només per veure't...!
jo d'aventures recordo el guillermo el travieso, en moviment i en blanc i negre... m'agradava molt. no era de còmics, ni de tebeos... era més de contes que mon pare s'inventava.
m'agrada molt tot això que expliques... i dius que vivies amb tota aquella familiada sense ser-hi??? algun dia vas digué arribar!
m'agrada sentir-te orgullós de mirar les teues mans. a mi també m'agrada molt trobar-les... tu, a més, pots tocar-les! aprofita't una mica de tu mateix, va! de part meua!
un bessitet a ton pare, i a tu... uns quants...!
bona nit, carinyet
iruna carinyet...
ResponEliminael pare encara va mantenir el taller a ciutat un parell d'anys ben bons...
després al baixar la feina i pujar el lloguer, va decidir obrir allà on vivíem...
i jo, en sortir d'escola, anava a la botiga...
segur que ens vam creuar algun dia i per això, ara, ens recordem!
jajajajaja!!! ens haurem de trobar un dia i parlar dels "nostres" records d'infantesa, nina!
cabasset de petons dolços, nina
:¬)***************
És curiós com va canviant la manera de mirar els pares a mesura que passen els anys.
ResponEliminaA mi, el pare em va ensenyar el nom de totes les eines, quan va decidir instal·lar la calefacció ell i que jo li fes de manxaire.
-Neus passa'm les tenalles!
i així nàfent, me les vaig aprendre totes!
També n'he après a solucionar-me els petits i no tan petits entrebancs jo mateixa, això del bricolatge no sé si té alguna cosa de genètica.
I tenim la mateixa "mania" tots dos, cosa que ens cau a les mans i és desmuntable, cosa que desmuntem per veure com està fet i com funciona. A vegades costa molt tornar-ho a muntar, però és divertidíssim.
A part del fet de ser desendreçats jajajaja ma mare ho porta fatal!
La majoria de vegades no l'entenc i no m'agrada el seu comportament, discrepo amb un piló de coses amb ell, em treu de polleguera més del que voldria, però ja he après, fa temps, que els pares, abans que pares són persones i com a persones que són no són perfectes, no són els éssers que mai s'equivoquen que ens pensàvem. I t'endus alguna decepció, però no passa res. Segur que jo l'he decebut un piló de vegades i molt més. I això no resta amor, potser en suma i tot.
A mi també em va posar a les mans els llibres del Capitán Trueno i del Coyote i no sé pas quants més :P
Petonassos frescos de setembre, estimadíssim Barbollaire, segur que ell, quan et mira els ulls també n'està orgullós de tu :****************
gràcies elur per les teva visites i paraules...
ResponEliminaels pares son persones abans que pares a partir d'una edat (nostre)... abans d'aquesta, sempre, sempre son, han de ser, hem de ser, pares... si no... per que posar-se?
petonets dolços de setembre...
;¬)********************
El quadre m'encanta!!! M'agrada molt i molt, la llum, els colors ,els reflexes...
ResponEliminaPetonets suaus de bona nit, Poeta.
Una evocació entranyable i un quadre molt bonic!
ResponEliminaHola Barbollaire, ja t'enyorava, mira no sé amb quin espai em quedo, que rebonic, dius que ho ha pintat el teu pare? L'art et ve de mena, noi, araaaaa ho entenc tot. No has pensat mai seriosament com en fer-nos grans retornem a l'amor cap als pares de quan erem petits? Tot o gairebé els justifiquem els reconeixem totes les virtuds i saviesa donada, ens entendreixen... sort que ens fem grans!!!!
ResponEliminaBonic el quadre del teu pare.
ResponEliminaLa teva història, doncs no sé com dir-t'ho, però la sento a prop. L'època, els espais, els barris, el Vallès...