dissabte, 8 de setembre de 2007

Pensaments inconnexes - I -

-"Vine a fer un petó a l'avia"
Jo tindria 8 anys.
La meva avia, a la vora de 90. Era estirada al llit. A casa dels meus oncles. A l'Avinguda de la República Argentina.
Era la mare del pare. No em va reconèixer...
Portava mesos alimentant-se de brou i llet. Va ser la darrera vegada que la vaig veure viva...
Havia nascut al barri de Triana.
Sóc capaç de recordar la seva veu cantant-me cançons de la seva terra.
La recordo molt prima. Arrugada. Amb sonotone!. Quan l'apagava o se'l treia... no sentia res de res.
-------------

Els pares havien comprat un terreny al Vallès. Construïen (construíem tots col·laboràvem, hi han fotos!) una casa on venir a viure més endavant.
La planta ja estava, més o menys habitable, i estàvem acabant de sopar: Els pares, l'avi (pare de la mare) i jo.
A la tele feien un partit de futbol (no recordo si era del Madrid o del Barça)
L'avi Josep, fuster, sorrut, dolç, amb boina... Amb un cognom que és famós a Ripoll, Ribes...
L'avi, deia, va fer alguna mena de comentari respecte al partit i va baixar el cap...

La mare venia de la cuina... El va mirar: "Pare, que no es troba bé?. Que li passa res?"
L'avi, en aquells moments ja estava discutint "lo podrits que eren aquella gent del Madrid" amb Sant Pere.

Jo estava pels voltants dels 10 anys. No em vaig espantar. Ni plorar (en aquell moment). Sols volia mullar-li la cara... Reanimar-lo.

No vaig tenir prou temps, perquè m'ensenyés tot el que sabia... Com agafar correctament un ribot, o el formó o...

Tots li parlaven de vostè... jo era l'únic que permetia que li digués de tu...

-------------

La germana del meu pare, vídua des de feia ja uns anys i sense fills, en algun moment, mentre estava ingressada a l'hospital va intuir que s'acabava...

Amb l'ajut de la meva germana més gran, va preparar algunes coses per repartir entre els nebots quan ella ja no hi fos.

Poc després de la seva mort, la meva germana em feia a mans el seu regal... El menys important és el que era...
Dintre havia una targeta de visita:
"Rosa .... de ...... Viuda de ....." Al tombar-la vaig trobar escrit: "Adiós!".
Res més que això. No podia haver escrit res que fos més colpidor, dur i directe.

-------------

Per què us explico això?
Doncs, em va venir la necessitat després de llegir el post paperets de iruna del camins... I d'assabentar-me del tancament definitiu de Pd40 i Williams... i el d'Ònix.

No doneu més voltes... Sóc un xic raret

7 comentaris:

elur ha dit...

Estimat Poeta raret, no sé què dir-te... mai he tingut un vincle especial amb els avis, però no, no vull parlar de mi ara.
T'envio una abraçada ben forta i càlida i un munt de petonassos dolços i rarets ;*************

Waipu Carolina ha dit...

Hola,
Me acaba de dar tanta pena este escrito que lloro, lloro porque sabes que gente que estimas y esta tan lejos quizás ya le queda poco y lo sabes.
Y los que nos quedamos la pasamos mal.

Y lo expliacaste con mucha profundidad.
Sabes, esta madrugada en medio de mi insomnio me puse a navegar por la blogosfera y al tener tiempo pasar por estos blogs que me gustan y en eso veo que pd40 y onix decían adios. Y pensé...que pena, con lo bonito que era encontarlos, aunque no siempre escribieras comentarios sabías que estaban allí, acompañando con sus ocurrencias.


Bueno...la vida sigue su curso y dando siempre dulces sorpresas.

un petó

barbollaire ha dit...

elur simplement gràcies per venir i per les teves paraules, follet.

petonets dolços i una abraçada ben forta.
;¬)********

barbollaire ha dit...

Carolina perdóname por hacerte llorar... no era mi intención...
son aquellos links que a veces, tiene , crea, dibuja, la mente humana...
Por que encontrar relación entre el post de iruna, el adiós de Pd40, williams i Ònix, con los fallecimientos de la familia... un poco "rarito" reconozco que es.

gracias por venir y leerme.

un abrazo fuerte.
un petonet dolç i petit
;¬)*

Mandarinada Contraproduent ha dit...

M'has emocionant molt, quins moments més dusos.

Una forta i dolça abraçada poeta.

barbollaire ha dit...

Mandarinada Contraproduent vaja... però tots, en algun moment o altre vivim aquestes coses...

Són record... hi son.. i hem de conviure amb ells... i intentar aprendre el que es pugui...

gràcies per venir
petonet dolç ;¬)*

El veí de dalt ha dit...

Noi, és bo recordar la gent que t'ha estimat i has estimat i ja no hi són (encara que si hi són, en el fons); perquè això et fa sentir viu i tirar endavant! Records!