De primavera sense roses, heures ni altres plantes...
Aquest roser i aquestes fulles i la pluja i el cargol ha desaparegut en dos dies.
Residien al pati del veí. Un pati un xic feréstec des de que es va separar de la dona. Ell es va quedar amb la casa, el fill i una gossa. Fa uns mesos va marxar amb la seva companya actual a viure a un altre lloc i va deixar la casa al seu fill i la novia d'aquest.
En dos dies, amb l'ajuda dels col·legues han desaparegut heures, llorers i, fins i tot els rosers que ja tenien alguna rosa primerenca i eren curulls de poncelles.
És curiós, però he sentit com un mal al dins i, ara, hi ha una buidor transparent i freda al pati.
Ahir em vaig fer amb dues joies. Particularment belles. Peculiarment tardorals o hivernals.
Parlo de les darreres obres d'en Paolo Conte i de Jane Birkin: És difícil explicar-vos totes les onades de sentiments i sensacions que m'han envaït escoltant aquestes meravelles, tant semblants en el fons que no en la forma.
Un Conte quasi hermètic. De vegades veient Tom Waits a l'horitzó. Però sempre líric. La dolcesa de la Birkin i la seva veu rogallosa.
I un sentiment que plana en tots dos. Com de final. Com l'hivern.
Escolteu-los de nit. Quan ja els sorolls han minvat. Quan sols ells i els seus músics us poden parlar a cau d'orella.
No penseu que són especialment intimistes. Però, per mi, perden amb la llum del sol.
Son tardorals.
I si podeu i us compreu els cd's, podreu veure els dibuixos d'en Conte i les fotos de petita de la Birkin.
Qui no coneix l'història d'en Sweeney Todd, el barber diabolic de Fleet Street?
Fa ara un parell d'any en Tim Burton en va fer una pel·licula amb en Johnny Depp i Helena Bonham-Carter, que us he de dir no he vist encara.
La reposició d'aquest muntatge ens arriba del Teatro Español i per tant és en castellà. El repartiment és quasi el mateix del original: Vicky Peña i Joan Crosas com la Sra. Lovett i en Sweeney Todd. I la Peña es continua menjant a tothom dalt de l'escenari. Quan ella hi és eclipsa a tothom.
Joan Crosas no se si és que no tenia bon dia o, simplement, que ja comença a estar gran, però el vaig trobar amb una veu justa, apagada. El recordeu fent de Hassem a Mar i Cel? Amb aquell blues que cantava? Doncs no... no va projectar aquella veu en cap moment.
Fa quinze anys de la primera versió, en català i amb en Constantino Romero. Va tenir tant d'exit que l'autor, en Stephen Sondheim va venir a veure-la. Expliquen que va quedat meravellat. Es va fartar de fer declaracions dient que era la millor posada en escena de la seva obra s'havia fet mai. I al finalitzar l'obra va anar a sopar amb tota la companyia i participants, pagant ell.
Va guanyar 12 premis i l'any 97 es va fer la primera versió en castellà que va guanyar 4 premis MAX.
És un gran espectacle, amb 11 músics tocant en viu.
Però jo, personalment em continuo quedant amb aquesta versió: (i no sols per que era en català)
ha desaparegut en dos dies.
