Sols són unes 50 passes.
Quasi cada dia laborable estic a unes 50 passes.
I miro amunt. Sempre. Tots els dies. Cap a la finestra que reconec.
Com avui. Com fa una estona.
I avui, potser més que d'altres dies, penso que ens capfiquem per pujades o baixades irrellevants.
I avui, ves a saber per que, penso que estimar és fàcil. A cops, dolorós. Però fàcil. Llàstima que, molt sovint, ho espatllem intentant tenir el monopoli, el control total.
I ens omplim el temps amb silencis, mitges paraules, sobreentesos que no porten enlloc.
I tot per què?
Estimar és més fàcil. Més difícil és saber-se, sentir-se, estimat.
No, no us esvereu. No parlo, especialment, o únicament, de mi.
És que sols sóc a unes 50 passes. I és avui.
Penso que, no hauré tancat i obert els ulls, i em trobaré al seu lloc. I no voldria pensar, sentir, en aquell moment, en tot el que he deixat d'estimar. O perquè no em van estimar.
Sols unes 50 passes. Set pisos.
Tot és massa curt, ràpid, per jugar a guanyadors i perdedors. Per fer mal. Per rebre mal.
Per no parlar, somriure, riure, acaronar, besar.
Per no estimar, desitjar-se, fruir. Sense importar gaire el que diran o deixaran de dir.
Tot és massa ràpid i curt.
I les nostres passes podrien ser intenses, "discordants", de colors. O monòtones, grises...
I és que, un cop més, em trobo sols a unes 50 passes i set pisos d'on, avui fa, ja!, un any, va marxar la mare.
Davant d'això, les altres "realitats" que ens inventem cada dia, es tornem força irrellevants. Sols ens acompanyarà l'estimació que haurem donat.
Ara que es reediten les obres dels Beatles remasteritzades, em ve al cap una cançó del Abbey Road:
"And in the end
The love you take
Is equal to the love you make "
No t'oblido, no t'oblidem, mare.
T'estimo.
Et deixo un petonet dolç.
T'estimo.
Et deixo un petonet dolç.
