dilluns, 14 de setembre de 2009

Pensaments inconnexes - LXV -

De passes, llocs, moments...

Sols són unes 50 passes.
Quasi cada dia laborable estic a unes 50 passes.
I miro amunt. Sempre. Tots els dies. Cap a la finestra que reconec.
Com avui. Com fa una estona.

I avui, potser més que d'altres dies, penso que ens capfiquem per pujades o baixades irrellevants.

I avui, ves a saber per que, penso que estimar és fàcil. A cops, dolorós. Però fàcil. Llàstima que, molt sovint, ho espatllem intentant tenir el monopoli, el control total.
I ens omplim el temps amb silencis, mitges paraules, sobreentesos que no porten enlloc.

I tot per què?
Estimar és més fàcil. Més difícil és saber-se, sentir-se, estimat.

No, no us esvereu. No parlo, especialment, o únicament, de mi.

És que sols sóc a unes 50 passes. I és avui.

Penso que, no hauré tancat i obert els ulls, i em trobaré al seu lloc. I no voldria pensar, sentir, en aquell moment, en tot el que he deixat d'estimar. O perquè no em van estimar.

Sols unes 50 passes. Set pisos.

Tot és massa curt, ràpid, per jugar a guanyadors i perdedors. Per fer mal. Per rebre mal.
Per no parlar, somriure, riure, acaronar, besar.

Per no estimar, desitjar-se, fruir. Sense importar gaire el que diran o deixaran de dir.

Tot és massa ràpid i curt.
I les nostres passes podrien ser intenses, "discordants", de colors. O monòtones, grises...

I és que, un cop més, em trobo sols a unes 50 passes i set pisos d'on, avui fa, ja!, un any, va marxar la mare.

Davant d'això, les altres "realitats" que ens inventem cada dia, es tornem força irrellevants. Sols ens acompanyarà l'estimació que haurem donat.

Ara que es reediten les obres dels Beatles remasteritzades, em ve al cap una cançó del Abbey Road:

"And in the end

The love you take

Is equal to the love you make "


No t'oblido, no t'oblidem, mare.
T'estimo.
Et deixo un petonet dolç.

8 comentaris:

elur ha dit...

una abraçada estimat M.À.

Carme ha dit...

M'agrada com ho dius. Estimar és fàcil. I també la citació que fas del Beatles.

I no ens queda cap dubte, barbollaire, que has rebut molt d'amor de la teva mare... i que també n'hi has donat.

Un petó.

XeXu ha dit...

De vegades és molt difícil trepitjar llocs que ens han marcat tant. De vegades, fins i tot, eren llocs feliços que van deixar de ser-ho. Poder tornar-hi significa estar-ho superant. Que no és el mateix que oblidar.

puurivich ha dit...

Sabia que te encontraria aqui, en un dia tan señalado, recuerda que aunque no te lo diga te quiero, y siempre seras ese niño que nuetra madre me dejaba a su cuidado.No cambies un beso

fenice ha dit...

Les teves paraules m'han fet saltar les llàgrimes. Encara penso que la meva mare va marxar sense saber quan l'habia estimat, i ja fa tres anys.
Una abraçada

Trini ha dit...

...i quants paranys ens posem nosaltres mateixos en aquesta curta vida!

Tants sentiments! Tantes contradiccions! Si..., com tu dius..., estimar és tant fàcil...! Tant...!

:)

Joana ha dit...

Amic Barbollaire,
És impossible oblidar-los ni a 50 ni a 5 milions de passes...
Una abraçada!

Marta ha dit...

Sempre és dur el dia que és l'aniversari de la mort d'un ésser estimat, però pensa que la teva mare forma part de tu. Ella et va parir, et va donar part dels seus gens i et va forjar el caràcter, per tant una part molt important de tu és ella. No ho oblidis mai.