dijous, 1 d’octubre de 2009

Pensaments inconnexes - LXVI -

De Namíbia i felicitats, teatres, fotos i altres moments...

Ser lliure
no és fer el que vols.
És no fer el que no vols.
La terra promesa
és aquella on podries
ser acceptablement lliure.
On escriure el destí que t’has triat
només amb el desig,
l’esperança o l’amor.

Vicenç Villatoro - Terra Promesa


És un llibre bell. Qualsevol altre intent de qualificar-lo, seria espatllar el seu contingut.
No és un quadern de viatges. Ni un recull de contes ni de poemes.
O si.
O tot a la vegada. O, tal vegada, res de tot això.
Potser és tornar a veure la vida, el pas del temps, com mai hauríem de haver deixat de fer-ho.
Recomanable cent per cent.

Ha tornat la temporada de teatre i, si estàs un xic amatent, tens la possibilitat d'anar a veure alguns espectacles a preu reduït, ni que sigui a la pre estrena (5€), per gentilesa de Catalunya Radio.

Heus ací els d'aquestes darreres setmanes:

Reposició d'un vodevil clàssic de embolics i "portes" que s'obren i es tanquen.
El van estrenar al març Pep Munné, Àngel Llatzer / Jordi Diaz, Ángel Pavlovsky, Mireia Portas, Cristina Solà i Marta Bayarri.
La versió actual corre a càrrec de Àlex Casanovas, Santi Ibañez, Mercè Comes, Beth Rodergas, Cristina Solà i Marta Bayarri.
Hi han moments brillants d'en Santi Ibañez, però en general es fa llarga. Li falta alguna cosa. I és en dos actes... Mitja entrada curta.

Si no la veieu, tampoc perdeu res...


Impressionant! Genial! Boníssima! 1h 50 que passa sense que et donis compte. Tot ple.

És fan dues posades en escena diferents segons el dia. Nosaltres vam anar a la versió de diumenge a les 18h.
Joan Carreras i Lluís Marco immensos.
No vaig veure la pel·licula però crec que miraré d'aconseguir-la. Ni que sigui per comparar.

Si podeu no us la perdeu. Altament recomanable.


Dissabte 26, mentre fèiem temps per anar ha sentir i veure al nostre percussionista preferit, ens vam apropar al MNAC sense estar previst.

La fotografia com a testimoni. Amb tota la força del blanc i negre. Carrets. Òptiques fixes. No importa que estigui desenfocat. O sacsejant la màquina per aconseguir més dramatisme (Capa).

Fotografies quadrades. Amb composicions bellament agosarades, però igualment testimonials. (Taro)

Rita, a la Seva Illa Roja, ja en va fer un comentari genial! No el deixeu de llegir-ho.


Ahir vespre. Sala Capitol.
Al contrari que Boeing, Boeing, 90 minuts que passen volant i amb somriures i rialles continues.

De primer em feia una mica de cosa anar, malgrat la presència de Roser Batalla. Ja veieu el repartiment: Cesc Casanovas i Mònica Pérez.

Res a dir. La hipocresia de les relacions en clau d'humor.

Una molt bona estona i molt recomanable.
Ah! Ahir, entre el públic (poc més de mitja entrada), Amparo Moreno i Toni Soler.

I per últim, un disc:

La darrera aventura de Stuart Murdoch (Belle & Sebastian).

Un só sixties o de començament dels 70's. Pots imaginar-te a Petula Clark, Sandie Shaw o Lulu (per exemple) cantant els temes.

Fa de bon escoltar.


3 comentaris:

Carme ha dit...

D'això se'n diu vida cultural activa! Sí senyor! I no com jo que sóc un desastre! Moltíssimes gràcies per les teves recomanacions. Les tindré en compte. Una abraçada.

Rita ha dit...

Barbollaire, gràcies!!!

D'això vostre se'n diu activitat frenètica eh! ;-)
Petons!

Joana ha dit...

Quantes coses en un post!mmmm tantes que em venen de gust totes!
Avui vaig a teatre a Girona ( tenim La Temporada alta)i demà a escolatr jazz a salt a la fira del cistell. Un lloc preciós per passejar i fer fotos! :)
Bon cap de setmana nino :)