diumenge, 25 d’octubre de 2009

Pensaments inconnexes - LXVIII -

De paraules i somriures, coneixences de sempre, al voltant d'una barana trobant una sortida digne...

Segurament la banda sonora podria haver sigut "Qualsevol nit pot sortir el sol".
Els convidats anàvem arribant.
I la sensació era, crec, de complicitat. D'entremaliadura.

Els somriures apareixien sense cap esforç


I va arribar el moment.
L'atenció es va centrar al fons de la sala.

Allà, envoltat de "creients" i de les seves creacions més recents. Amb un esguard ple d'aromes de riu i mar, de terra i muntanya, de cel i curiositat, es trobava el culpable.


Les ressenyes acurades, serioses, de la presentació, les podreu trobar en els blogs d'altres còmplices que van ser-hi.

Jo sols escric aquestes quatre ratlles per agrair a en Jesús Maria Tibau l'oportunitat de compartir taula amb ell.

A tots els que ens vam trobar: Assumpta, Carme, La bocins de lluna, Clídice, El Veí de dalt, Rita, En Gabriel, L’Anna, L’Isabel, La Mortadel·la casolana, Marta Pérez Sierra, en Rafel, L'Elisenda, la Sandra (perdoneu però ara no trobo els vostres enllaços..), i no sé si m'oblido algú.

A tots vosaltres, deia, moltíssimes gràcies. Per ser-hi.

Per venir. Per anar. Per escriure amb tinta digital i lletra de "pal". Pels somriures i els silencis.

Una abraçada a tots.

8 comentaris:

Marta ha dit...

Tots féu una feina magnífica.
Una abraçada a tots,

- assumpta - ha dit...

No crec que es pugui descriure millor que com ho has fet tu!

Una presentació on tots varem podeer compartir llibres, lectures i somriures.
Un goig haver-te conegut!
;)))

Carme ha dit...

Va ser una molt bona estona, molt, molt emocionant i feliç

Un goig haver-vos conegut a tots!

Una abraçada, poeta! ;)

Trini ha dit...

I és que no hi ha res millor que escoltar la veu mentre mires els ulls d'aquell o aquella a qui tants cops has llegit.

Preciós Xerraire!

El veí de dalt ha dit...

Un calbot amistós!

Arare ha dit...

no hi vaig poder ser
:(

Anna ha dit...

Vaig tard, però millor tard que mai. La feina m'està absorvint tant que quan arribo a casa taant sols tinc ganes de tirar-me al sofà i no fer res de res.... Ja vindran temps millors.

Però va ser un plaer poder coneixer a gent fantàstica com vosaltres.

I va ser molt especial poder fer algunes d'aquelles abraçades que ens hem enviat i rebut on line.

Un sac de petonets poeta!!!!

Rita ha dit...

Se m'havia passat aquest apunt... :P

Gràcies a tu! :-)