Ja ha començat la Festa Major de Sabadell com totes, marcada per la crisi... (és el que tocava dir, no? )
Un pregó, fluix, a càrrec d'en Franciscu del Cor de la Ciutat (que és fill de Sabadell!!!)
Actuacions per la ciutat, per, més o menys, tots els gustos.
Ahir una que em va cridar l'atenció:
"A la lluna de Broadway", Mercè Martínez (la recordeu de Porca Misèria?) amb la Banda de Sabadell dirigida pel mestre Bernat Castillejos.
Peces de Willson, Brooks, Vera Lynn, Kurt Weill, Gershwin...
Algunes instrumentals, altres cantades per la Martínez (molt bona veu!!!). Presentant totes les peces amb una explicació acurada i entretinguda. Sortint d'escenari en els instrumentals per deixar el protagonisme a la Banda.
Riallera, simpàtica. Sense problemes per deixar-se fer fotos, va ser un gran concert.
I especial...
Si mireu la foto següent veureu, darrera un fagot, un xicotet de 17 anys, amb ulleres i corbata. No s'aprecia, però està tocant els timpanis:
Al final, en l'únic bis que van fer, el públic i la banda vam cantar, amb ella, una versió en català de We'll meet again, de Vera Lynn.La lletra era al programa de mà que havien repartit.
Si teniu present la pel.licula de Kubrik Dr. Strangelove (Telefono rojo? Volamos hacia Moscú), és la cançó que sona al final, quan tot salta pels aires...
Sona aixíI la lletra ve a dir:
"Ens trobarem, no sé on, ni sé quan,
però jo sé que ens trobarem quan faci sol.
Si tu somrius, jo entendré el que em dius,
que ens abraçarem de nou
sota el cel blau.
Dóna records a tothom,
aviat tornaré
i podrem somniar.
I si ara, en marxar,
quasi em poso a plorar,
només hem de cantar:
Ens trobarem, no sé on, ni sé quan,
però jo sé que ens trobarem quan faci sol."
Sé que, la lletra es pot aplicar a molt sentiments. A moltes sensacions.
Sé que algú ho podria llegir i prendre-ho quasi com alguna cosa personal...
A mi, personalment, m'ha fet pensar en una altre cosa...
Dilluns 14, farà un any que va morir la mare.
Diuen que, amb el temps, aquestes dates s'obliden. No em faria res. Prefereixo recordar la del seu aniversari, o el seu sant (d'aquí no res...)
Aquesta cançó, sense voler-ho, m'ha portat a ella..
No crec que tú te n'oblidis, barbollaire, ni d'aquesta data ni d'altres.
ResponEliminaMolt més enllà de les convencions socials, són dates de punts d'inflexió a la vida, prou potents, perquè se'ns quedin enregistrats a l'ànima.
Recordo el dia, perquè em vas trucar i jo estava a Roma. Tot i així, ens vam sentir aprop.
Quina il·lusió el gamarús d'ulleres i corbata, oi?
Una abraçada ben dolça!
Una cançó molt bonica Barbollaire, no la coneixa...
ResponEliminaSegur que la teva mare també l'escoltava desde el més enllà.
Ho dic perque si jo mai em morigués estic segura que el meu esperit no es mouria mai del costat de la meva filla, ho sento així i ho crec així.
El temps no et farà oblidar però cura una mica el dolor insoportable.
Una abraçada molt llarga i gran.
Quantes coses Barballoire: festa, records , bona música i bones paraules escrites, l'orgull de pare i els sentiments a flor de pell, com sempre...
ResponEliminaUna abraçada!
Mentre et llegia, et volia dir (escriure) tantes i tantes coses...!
ResponEliminaAra només puc deixar-te un petó.
No, estimat, aquestes dates no s'obliden, penso que mai, i tampoc ho volem...només voldríem perdre la tristesa, eixugar les llàgrimes i poder tenir un record alegre...però quan el tens, o arriba, tot darrere ve l'absència, cruel, infinita, irremediable...
ResponEliminaI no ens queda més que viure amb això...només entenem què vol dir ser orfes quan ho sentim...
Un petonàs, molt gran, molt fort, molt proper!
Doncs la setmana passada van ser les Festes d'Olot i la veritat no vaig veure crisi per en lloc. Van venir alguns artistes de renom com l'Arianna Puello, en Joan Pera...
ResponEliminaAquesta cançó ja l'havia sentit encara que no li sabia el nom. És molt bonica