De nits, veritats, polseres i el sol a la cara...
Avui, ara fa una estona, mirava el capítol de "Polseres vermelles".
Per un moment he pensat que era una mena de "remake" de Verano Azul. En Benito era Chanquete i en Lleó, com en Pancho, sortiria pels passadissos amb la cadira de rodes cridant: "En Benito és mort! En Benito és mort!".
Però heus ací que ha arribat el final del capítol.
I m'he trobat pensant que, la mare, va tenir sort de trobar la seva veritat, en una habitació plena de llum. Un migdia de setembre.
Que prop d'ella hi havia una d'aquelles plantetes que tant estimava. I que el sol quasi l'acaronava.
Que fins i tot jo vaig tenir sort en sentir com el seu alè em lliscava entre els dits, tot i que no vaig poder retenir-ho.
Però heus ací que ha arribat el final del capítol.
I m'he trobat pensant que, la mare, va tenir sort de trobar la seva veritat, en una habitació plena de llum. Un migdia de setembre.
Que prop d'ella hi havia una d'aquelles plantetes que tant estimava. I que el sol quasi l'acaronava.
Que fins i tot jo vaig tenir sort en sentir com el seu alè em lliscava entre els dits, tot i que no vaig poder retenir-ho.
No sóc seguidor de la sèrie, però si és capaç de despertar aquests records i aquests sentiments, no es pot dubtar que està ben feta. O potser ho busca massa, no ho sé.
ResponEliminaI va tenir sort de tenir-te a prop...
ResponEliminaI et va voler regalar una darrera carícia que sàviament vas deixar volar... cap a la seva veritat...
Gràcies per compartir-ho poeta.
Un petó d'admiració!