dilluns, 15 d’abril de 2013

Pensaments inconnexes - CXXVIII -

De records, estones, músiques i somriures en els primers moments de la solitud...



Fugia de la solitud dels moments que, amb passes fermes i silents, s'apropava pels passadís. Covardament, com de costum, m'he amagat en el meu racó. El meu "Sancta Sanctorum" com si diguéssim.
Potser et cercava l'ombra. O tal vegada un somriure. Però sols podia veure l'inici de tot un futur.

He il·luminat píxels amagant colors sota blancs i negres. Somniava vides i espais mentre remenava capses i ordenava papers.
Somniava fer visibles somnis que, un cop més, no seran.
I dins un armari, l'he trobat. He alçat la tapa i, amb una mirada ràpida, ho he sabut. Allà hi era gran part del secret.

He premut la capsa contra el meu pit i he flairat els seu interior. Amb els ulls clucs m'he deixat envair per cada nota:



per cada paraula i cada vers...



Esperant que la vida fos allò que un dia trobàrem parlant de Lola Anglada. Del més petit de tots.
Tal vegada era tant petit que es va esmunyir sota una ombra, en tombar qualsevol cantonada.

1 comentari:

Anna ha dit...

Bonic com m'has fet sentir... quasi he sentit la flaire de records i cançons. Petonets!!!