D'ara...
De vegades, algú ens toca l'espatlla enmig d'un somriure. Ens girem i ens trobem de cara amb la solitud.
Aquesta solitud filla de tots els temps perduts, els gestos no fets, els somriures oblidats.
Solitud silenciosa. Freda. Que endureix els dins.
Que crea aquella callositat asocial que allunya.
És aquell sentiment que et fa pensar en agafar qualsevol mitjà i marxar lluny. Prou lluny.
Arribar a qualsevol lloc on ser un foraster excèntric, silenciós.
Viure pujant escales a les fosques. Oblidant obrir porticons. Sense ventilar cap habitació.
Deixar passar les paraules i els gestos. Pintar en negre la foscor.
Guardar els petons i les abraçades, per un estrany sentiment d'enyorança, en comptes de extirpar-ho tot i regalar-ho a qui li pugui aprofitar.
Naufragar sense l'esperança de l'esperança.
Fugir sense moure't.
Dormir sense son.
Parlar sense paraules.
Solitud.
Amarga.
Densa.
agafem les càmeres?
ResponEliminaun petó de bon dia fred...
Vosaltres agafeu les càmeres i jo després us dibuixo... línies i colors de complicitats.
ResponEliminaUna abraçada a tots dos.
Company, trencar-te un somriure d'aquesta manera és molt dur. No et puc oferir el talent de les amigues d'aquí dalt, però sí una abraçada molt càlida, espero que torni aquest somriure ben aviat.
ResponEliminaFes cas a fanal blau i surt a capturar imatges belles i càlides
ResponEliminaabraçades company!
Marxar lluny.... Millor marxar endins... No hi ha res més fructífer que anar endins i treure les pors, i prendre consciencia del ser meravellós que portem dintre.
ResponEliminaUn sac de petonets dolços i un SOMRIURE només per a tú estimat poeta!!!!