Pensaments inconnexes - CLIII -

De "ahir va ser el dia", ahir vam quedar al Zurich...

Ahir....

Pensaments inconnexes - CLII -

De troballes inesperades...

Em faig gran?

M’estic tornant un tou? “pastelon”?

Com podia imaginar que, aquest llibre, em remouria tantes coses?

Com podia pensar que, salvant totes les distancies, podia descriure tant bé un somni recursiu?

Com podia somniar que m’estovaria tant, que me pujarien les llàgrimes...?

Potser, algú com tu., m’ho explicaria?

Pensaments inconnexes - CLI -

D'estiu, passejades, mar, temps i altres...

Ha sigut, encara és, temps de passejades, d'anar en bici, de pujar i baixar. De fruir, fins i tot, quan no ha vingut gaire de gust.

D'intentar ser proper quan la llunyania és evident.

Una setmana a Euskadi, a Hondarribia. Visitant des de Baiona fins a Deba. Sempre per la costa. Donostia i el Peine del Viento tancat per despreniments.

El Cantàbric i les seves platges canviants.

Tornar.

Caminar pel Parc fluvial del Riu Sec. De bon matí. Un dia gris, que podia haver acabat plujós. Baixa poca aigua. Però els horts estan ufanosos. Les figueres (moltes) carregades de fruits.

Ens apropem a un home que està recollint figues com ho he vist fer sempre: una canya oberta per un dels extrems. Son figues clares i en te un cistell ben ple. El comentari és obvi: "Aquest senyor te figues per donar i per vendre".

Ens ha sentit. Ens mira. Somriu. I sense deixar de collir diu: "Per vendre, no. Però, per donar, tantes com volgueu. Apropeu-vos, agafeu i tasteu-les".

Potser mengem mitja dotzena ben bona. Mentre, ens explica que ara baixa poca aigua perquè la depuradora de dalt (la de Castellar) està tancada. Que a l'altre figuera, - la de figues morades, potser de coll de dama -, li falta una setmana per estar a punt de recollir.

Aquesta pausa, aquest petit regal i la conversa. Una cosa que hauria de ser habitual, normal, s'ha convertit en un fet "extraordinari".

- "Agafeu més. Que això és ambrosia!."

- "Si passeu un altre dia, agafeu-ne..."

El plaer d'assaborir una figa fresca. De sentir a la boca com és de sucosa.

Decidim, aprofitant una pausa a les pluges, pujar i baixar a Núria caminant des de Queralbs. Pel camí vell. Agafem la ruta del pont de Cremal. 7,7 km.

És un dilluns fantàstic. Amb sol però una temperatura que no passa dels 15 graus. Genial per caminar per muntanya.

Anem pujant a un ritme tranquil. Com és habitual, deixem passar els que van més ràpid. Tothom te un "Hola!" o Bon dia!", en creuar-se, tinguin l'edat que tinguin.

Ens aturem en algun racó, a fer un mos, per beure, a fer una foto...

Quasi al final del recorregut ens trobem gent, famílies amb nens, gent prudentment gran, que ja baixa. Tal i com van vestits, es pot deduir que han pujat amb el cremallera i baixen caminant.

Tot i això, en 3h30, arribem a la Creu d'en Riba (1.990 m). Anem "On time". El temps estimat és d'un quart més. Un èxit tenint en compte els meus genolls de pasta fullada.

Dinem, passegem. Fem el mandra damunt l'herba vora el llac. Hi ha molta gent. De molts llocs.

Decidim baixar d'hora. El camí és molt pedregós i els genolls i les cames patiran. Ja sabeu la dita: "Les pujades cansen. Les baixades maten"

Ens creuem amb gent, joves sobretot, que van amb motxilles i tendes. Tal vegada de travessa o a fer campament per pujar el Puigmal, per exemple (un clàssic).

Famílies que pugen i que, més tard, trobarem a Queralbs que baixen del Cremallera. Com a la pujada, tots ens creuem una salutació.

Bé, tots no. Puja una nena i darrera un adult que, penjat de la bossa, porta un reproductor amb altaveus que perboquen, a un volum indecentment alt, una música infecta que fa fugir tota la calma que, fins aquell moment ens envoltava.

Òbviament, cap dels dos, ens torna la salutació.

Ens quedem perplexes. Jo, emprenyat, voldria dir-li quatre coses. Però, segurament amb seny, no me deixen.

Un cop s'allunyen, recuperem el riu, els ocells, el vent. La nostra respiració i el ressò de les passes.

No puc deixar de preguntar-me el perquè d'aquell xivarri enllaunat, allà dalt.

Alguns dies de platges. Properes. Aigües netes. Mediterrànies. Sol. Color. Un xic gamba.

Trobar temps per algunes fotos.

Trobar temps per retrobar algú estimat.

Trobar temps per perdre...

el temps...

i d'altres coses...

Pensaments inconnexes - CL -

De xorrades varies, potser degudes a la calor...

Hi ha qui diu que, tenir una certa oïda musical, es un do. Un avantatge.

Jo, potser, més que oïda, crec que tinc memòria musical.

Molts cops la tonada general d'una cançó, la melodia, se'm queda a la primera i puc taral·lejar-la sense problemes.

No sé si això, avui, m'enfonsarà a la misèria...

Fa calor. Tot està fatal!

Potser que ens riguem de nosaltres mateixos, no?

"... fa un mes que no zumbo,
fa un mes que no zumbo.."




(Disculpeu la conya. Segurament un dels meus grans defectes és ser un seguidor de l'APM? des dels temps de la radio. I trobo el rap-reggeton tan horriblement genial...!)

Pensaments inconnexes - CXLIX -

De, em pot més l'orgull...

de pare, que la prudència de no dir res. I és que de vegades, va bé passejar-se pels Núvols.

El que us deia. Orgull de pare mode "ON que-se-sale"

Pensaments inconnexes - CXLVIII -

De Descobrir i veïns ...

Un apunt ràpid

El nostre Veí ha publicat un article a la revista Descobrir d'aquest mes, on es parla de Collserola.

Val molt la pena... la revista. Entesos, entesos... El seu article també està molt bé!

Del Veí, que cadascú conservi la seva opinió. (hehehehehe)

Una abraçada company!

Pensaments inconnexes - CXLVII -

De temps que passa i més propaganda...

Ara veig tot el temps que feia que no obria les cambres.

Trec teranyines (algunes), i la pols més visible. Obro els porticons de la finestra alta. Una llum quasi zenital omple aquesta estança.

Us vull parlar de... És igual.

De sempre he llegit que, les cases dels senyors, abans, tenien el(s) seu(s) pobre(s). Quasi en nòmina.

Si no recordo malament, en Mossen Cinto, era l'almoiner del Marquès de Comillas.

Jo, ja fa uns quant anys, també en tinc un de fixe. Que apareix qualsevol dia, a qualsevol hora a picar el timbre.

Hi ha dies que arriba més arreglat. D'altres més "perjudicat". Ei! Sempre seré. Sense cap bafarada estranya. Ara treballa. Ara no.

Segons ell se li ha mort la mare, la dona i, recentment, el pare. D'aquest darrer sembla que cobrarà "herència" (la venda d'un pis, m'explica). I que quan cobri, si jo necessito res, ell m'ajudarà.

I somric. Hi ha dies que m'agafa de bones. Alguns cops que no li he obert ni la porta. D'altres que, emprenyat, li he dit que ja no podia més. Que es busqués algú altre. Que ja estava fart. I ell m'havia mirat, un xic brut, amb barba de tres o quatre dies, i m'havia dit: "Si tu no em dones, per aquí ningú em dona res, noi". Sempre em diu "noi".

I no hi ha manera. Tot i que sap que, si no hi sóc jo, no veurà un euro. Ell va tornant.

Si ha trobat feina, potser no el veig en un o dos mesos. En quant va curt d'armilla, la porta de casa, sona. 

I sempre sé que és ell. I sempre té un motiu: "Encara no he cobrat... Tinc un feina nova... Ho necessito per menjar alguna cosa..., noi".

Però tampoc era ben bé d'això que us volia dir.

Venia a fer-vos propaganda:

Al darrer post us havia parlat de la inauguració. Ara es tracta del concert de cloenda.

Música contemporània. Quatre músics joves. Percussionistes. No us espanteu per aquest fet. La percussió us podria sorprendre molt més del que penseu.

Doncs això. Diumenge 11/01 a les 12. A L'Hospitalet. A la biblioteca Tecla Sala.

Jo no ho deixaré passar.

Afegit:
Com tampoc us vull enganyar, la música que tocaran la podeu trobar a Spotify:
Aquí The so-called laws of nature. Son els talls 2,3 i 4
I aquí Observations

Els instruments que fan servir per "The so-callled..." els podeu veure, en part, al post del 23/06/2014, o a les fotos de Facebook.