dijous, 24 d’agost de 2017

Pensaments inconnexes - CLVIII -

De tenir por, o no...


Avui, una setmana després. A la mateixa hora en que tot va passar, he baixat fins les Rambles.
Ho havia de fer per saber, per dir-me, si tinc por o no.

Les Rambles eren plenes. De gent, de policies, de ofrenes... I també de buits, espais, silencis, mirades.

No hi ha aquell brogit de sempre.

Avui, aquesta tarda, La Rambla feia olor a cera. A espelma. A flors. A llàgrimes. A absències i crits.

Avui, i crec que no ho havia sentit mai, a les 5, han sonat les campanes de l'església de Betlem. La que hi ha a la cantonada amb el carrer del Carme.
Ha sigut un so potent i clar que, per un instant, ha semblat aturar la vida del passeig.

M'he creuat amb gent que plorava (jo també). Que s'ho mirava incrèdula. Que es feia selfies. Que s'agenollava i resava. Que deixava flors, escrits, espelmes. Moltes explicacions en tots els idiomes del món.

A l'alçada de la Boqueria, una noia i un senyor, anaven encenen totes aquelles espelmes que estaven apagades.
Reporters amb càmeres filmant al Pla de l'Os i/o entrevistant a la gent i a un musulmà que oferia i rebia abraçades, quasi davant de Can Pistoles.

Si no heu estat, es fa difícil explicar les dimensions de les ofrenes al cap damunt de La Rambla. O davant de Canaletes. O al Pla de la Boqueria. I com, a dreta i esquerra hi han de més petites.

Totes tenen flors, missatges, espelmes.
Totes tenen ràbia continguda, esperança, desitjos de Pau. D'Amor.

També m'he creuat amb els que tenen por. Ho veies a les mirades. A la forma d'agafar-se de les mans o abraçar-se.
I els que tenen pànic i estan perduts: Un home que, cada cop que passava aprop d'algú que ell considerava "enemic" (musulmà o de pell fosca), es posava a cridar "No tinc por" i maleïa els ossos de tothom. Més tard, ja de tornada al cotxe, l'he trobat assegut a una taula del Zurich, fen els mateixos comentaris en veu prou alta, envoltat de cerveses buides, com a única companyia.

Les Rambles, que tantes vegades he caminat, avui eren estranyes. Fredes malgrat l'escalfor que tantes persones intenten donar-li.

Avui, una setmana després. A la mateixa hora en que tot va passar, he baixat fins les Rambles. I no sé ben bé degut a què, o per culpa de qui, m'he sentit un estrany a casa.

2 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Jo encara no he anat a Barcelona, ni a les Rambles. Ho expliques molt bé. Tot és tan estrany i tant increïble...

XeXu ha dit...

Com la Carme, tampoc he anat a la Rambla encara. He vist infinitat de fotos, però persones que hi han anat m'han dit que en directe és molt més impressionant i esfereïdor. Ho expliques bé, però em sembla que les sensacions davant de tot això són molt personals i cadascú les deu viure a la seva manera.