De anar caminant al tros, aniversaris i altres...
El meu nou client em permet anar caminant al treball molts dies.
Un passeig de 20/25 minuts.
Procuro passar pels carrers menys transitats, els que encara conserven una certa identitat. Per davant dels safareigs públics, de les antigues escoles.
Normalment porto engegat l’mp3 i em concentro en veure els rostres que em vaig creuant. Observar les seves expressions: atrafegats, inquiets, adormits, riallers... Arraulits dins els abrics els matins de fred.
Com anar al tros...
Tampoc farà tants anys que la gent creuava aquest verals, ara urbanitzats i “normalitzats”, per anar a fàbriques i horts.
El quadre del pare m’ha fet pensar. En el fons sempre anem al tros a vinclar les espatlles d’una manera o altre.
De vegades més plaent. D’altres més a contracor.
I no m’atreviria a fer classificacions.
És curiós que el pare escollis aquest paisatge. És com un element recursiu. Sempre, d’una manera o altre a tornat al Delta.
Sempre, en un moment o altre, tinc la necessitat del Delta.
Serà genètic?
Avui, aquest bitxo, rialler, poca-vergonya, dolç, carinyós, fa 10 anys...
Buuuufffff! 10 ja! (i 17 i 21...)
M'estic fent gran...