dijous, 14 de febrer del 2008

Pensaments inconnexes - XVII -

De Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà

Aquesta foto està feta a Sant Martí del Canigó fa... 23 anys. Amb una Yashica FX3 completament manual...
Per què això? Bé, el post de na Joana m'ha fet pensar... Recordo que va ser una setmana de càmping a la Catalunya Nord.

Era un càmping petit. De mitja muntanya. Plena d'holandesos, francesos i algun anglès.

Recordo com al aparcar el cotxe a l'entrada, va sortir la mestressa tota emocionada perquè uns catalans havien trobat el seu negoci, que ja podia posar "Camping Internacional"...

Tot això amb el català dolç i afrancesat de la gent del Nord.

Ens mimava. Ens va recomanar visitar les Gorgues de la Fou. Camines sobre riu Tech en un entorn impressionat i preciós.

A Sant Miquel de Cuixà vam arribar a temps de la visita guiada en català... Et sobta saber que el claustre que veus no és l'original. O no completament.
Si el vols veure has d'anar a Nova York, al MOMA (si no vaig errat).

També vam pujar al Canigó. No he trobat les fotos. Ple de catalans.

Però el fet que més em va copsar va ser el dia de Sant Martí.
Quan vam arribar hi havia un grup de persones grans amb el guia del monestir, com no podíem entrar sols, dissimuladament ens ajuntarem.

El guia, un frare de la comunitat, saludà a tothom i deixà anar la següent pregunta (òbviament en francés):
- "Hi han catalans al grup?"

Nosaltres, joves i eixerits, aixequem la mà. El grup d'avis es gira a mirar-nos.

El frare que ho veu, somriu i ens diu:
- "Bienvenu chez vous"

El grup d'avis es gira a mirar-nos, amb cara de no entendre res. Però no va acabar aquí la presentació, el frare va continuar:

-"No som a Espanya, ni a França... Som a Catalunya i aquesta és la seva muntanya màgica i sagrada"

El grup d'avis es girà a mirar-nos. No sabria recordar ben bé amb quina cara. Però nosaltres, en aquell moment, ja érem al final del grup.

Que voleu que us digui... Va ser una sensació especial. No sabria dir-vos ben bé perquè.

Potser sobtats pel fet que, un francesos, per molt que siguin frares de l'ordre de Sant Benet, reconeguin que allò no és el que diuen un papers, sinó un sentiment. I en aquell lloc magnífic.

He de tornar. Els nois no han estat mai. Potser el gran. A les Gorgues i a Sant Miquel també. Però no a Sant Martí.

Recordo que arribarem des de Pals, creuant la carena per Maçanet de Cabrenys. Però d'això també fa molts anys.

Em sembla que vaig a preparar el cotxe i la càmera.

diumenge, 3 de febrer del 2008

Pensaments inconnexes - XVI -

De cambres buides i altres noms...

Amb el temps he arribat a pensar que el nom del meu primer blog, "un lloc per nosaltres", sonava pretensiós, pedant, cregut... malgrat és sols una línia d'una cançó preciosa...
Quan vaig pensar en obrir un altre per escriure coses fora del format habitual del "lloc", de seguida em va venir aquest nom.
Primer perquè no sabia si mai l'arribaria a omplir.
Després perquè tampoc sabia si algú es deixaria caure per aquí. Vaig estar temptat a no permetre comentaris... Però l'ego i la vanitat és gran... I m'agrada saber si algú passa i que pensa...

I per últim, per compensar la pretensió de la capçalera del primer...

__________________

De sants i altres celebracions...

Al final no sols hem celebrat el sant, sinó que hem aprofitat i també el seu aniversari (60), que és d'aquí 10 dies...

Hem fet una calçotada a casa de ma germana més gran.

Els germans li hem regalat un salt en paracaigudes!!! Sempre ha sigut la germana més agosarada.

No hem sigut tots. Han faltat nebots: I. i E. estaven esquiant. E. esquia al Japó i ja tenien la reserva feta. J. i S. preparant el viatge a la Xina i C... Ara no sé on era C.

Tampoc ha vingut el pare... No es trobava gaire fi... Darrerament li costa sortir de casa... Es cansa de seguida. Vol marxar. I s'angoixa perquè pensa que espatlla les trobades...

La mare si. Si es troba minimament bé, s'apunta a quasi totes...

D'una forma o un altre podríem dir que, avui, encara érem tots...

__________________

De silencis i altres respostes...

A les cambres no sempre responc als comentaris... No hi ha cap motiu... Al lloc viu en Barbollaire... Aquí sóc jo... I no tinc la seva facilitat de paraula...
Però m'agrada molt que vingueu i pugueu expressar la vostra opinió...

Moltíssimes gràcies