Pensaments inconnexes - XLVIII -

De quatre mesos, dos dies i deu hores...

Quatre mesos, dos dies i deu hores. És tot el que ha tardat el pare en anar a buscar la mare.

Des del catorze de setembre hem vist com s'anava apagant, deixant-se...
Cada vegada que he anat a veure'l m'ha donat les gràcies.
Cada moment que, amb les meves tonteries, aconseguia fer-lo somriure (ja no reia) em costava un plor.

M'ha deixat una certa habilitat amb les mans i les eines. Un traç insegur dibuixant.

Un vici inconfessable per la música, la pintura, la fotografia... Amb 12 anys, potser, em va regalar una Kodak Fiesta...

Avui no es trobava bé, m'han explicat les meves germanes, i es volien quedar amb ell tota la nit. L'han rentat, canviat i acompanyat al llit a dormir...

El pare, no volia que el portéssim a l'Hospital i, com a mínim en això, s'ha fet la seva voluntat.
Ha marxat des de casa seva. Des del seu llit. Amb una de les seves filles al costat.

Gràcies papa, per tot.
I perdona'm, perdoneu-me tots dos, per tots els cops que us he fallat.

Li faràs un petó a la mama de part meva?. De part nostre?

T'estimo.
Us estimo

Pensaments inconnexes - XLVII -

De Nadal, Mahjong i altres comiats...

Això que veieu son unes fitxes del Mahjong.
Tenen a la vora de 100 anys. Aquest joc el van portar els meus oncles, crec recordar de Canàries, quan eren a Fernando Poo. (el meu oncle era metge).

Estan fetes d'ivori i bambú.

Acostumem a jugar les festes quan ens reunim tots a casa dels pares, que són els dipositaris. Aquest any, Albert ha jugat per primer cop. I ho ha fet ell sol.

De fet les regles bàsiques no són gens complicades.

És un joc xinés que també és juga al Japó. I en aquells països s'aposta, i molt fort.

Ha sigut el primer Nadal diferent.

A l'alegria de retrobar a Sam i Júlia, que han vingut de la Xina a passar les Festes fent un parèntesi als estudis, s'ha barrejat en molts moments, el buit, l'absència i el record de la mare.

Però hem rigut força.
Fins l'hora de marxar.

El pare s'havia retirat a seva l'habitació i hem anat a dir-li adéu. Quan jo he entrat, estava parlant amb Júlia. S'estava acomiadant.

Júlia ho feia fins el Juliol que tornaran. Però el pare ho feia d'una manera més definitiva.
La conversa era tendre, dolça. A mida que el pare anava parlant a tots s'ens omplien els ulls de llàgrimes: Júlia, Cristina, el meu germà (i pare de les noies) i a mi...

La meva neboda intentava convèncer el pare que el temps passa ràpid (i tant que passa!) i que l'estiu està aquí mateix.
El pare parlava fluixet...

No fa falta explicar que deia.

He abraçat al pare i l'he omplert de petons.

Després, quasi sense veure-la, he abraçat a Júlia, i m'he acomiadat d'ella, esperant que arribi l'estiu per tornar a veure-la.

Ja és 28. Els Sants Innocents.
Encara plou i fora fa fred...

A dintre, de tant en tant, també...