Sé que sóc un pesat. Però us ho tornaré a explicar. Em sento afortunat. Sóc afortunat.
El motiu? Vosaltres.
Avui ha sigut un dia estrany (com podia ser si no?). Tothom a qui em dit que el pare havia mort s'ha quedat molt sorpresa del fet. Del com...
I sembla mentida per que és l'únic que tenim de cert. Però sempre ens sorprèn.
Aquest matí he plorat, molt. Pel pare i per la mare. Mentre es feia l'hora de pujar a Collserola.
Però tal i com avançava el dia els plors, la tristor han deixat pas a somriures, a tendreses úniques i impagables.
El dia ha estat plena de visites de coneguts i companys de feina de les meves germanes i la meva dona. Demà serà un dia de família.
Però jo... Bé, jo sóc afortunat.
He rebut missatges i trucades i, ara, obro el correu i trobo mails i comentaris a les Cambres.
I sols puc somriure, afortunat.
Afortunat, per que, per molts de vosaltres sóc un autèntic desconegut. Però sou aquí. Amb carícies, petons, abraçades. M'heu regalat més del que jo us podré donar mai.
Us vull abraçar a tots i cada un de vosaltres. I omplir-vos de petons.
Gràcies. Gràcies a tots.
Però la màgia no ha acabat aquí. I malgrat no era el lloc més escaient, m'he retrobat amb una companya estimadíssima, amb els ulls més verds que he vist mai, que no ens veiem des de la festa dels 25 anys de la gent de COU.
El més increïble és que ens hem reconegut i ens hem fos en una abraçada i amb dos petons com si ens haguéssim vist ahir.
No ha sigut una conversa forçada, ni de compromís. Ha fluit amb naturalitat, somriures, tendresa...
Ella, metgessa, hi era pel seu sogre.
I malgrat els nostres dolors, hem somrigut.
Gràcies a tu també Cristina.
El motiu? Vosaltres.
Avui ha sigut un dia estrany (com podia ser si no?). Tothom a qui em dit que el pare havia mort s'ha quedat molt sorpresa del fet. Del com...
I sembla mentida per que és l'únic que tenim de cert. Però sempre ens sorprèn.
Aquest matí he plorat, molt. Pel pare i per la mare. Mentre es feia l'hora de pujar a Collserola.
Però tal i com avançava el dia els plors, la tristor han deixat pas a somriures, a tendreses úniques i impagables.
El dia ha estat plena de visites de coneguts i companys de feina de les meves germanes i la meva dona. Demà serà un dia de família.
Però jo... Bé, jo sóc afortunat.
He rebut missatges i trucades i, ara, obro el correu i trobo mails i comentaris a les Cambres.
I sols puc somriure, afortunat.
Afortunat, per que, per molts de vosaltres sóc un autèntic desconegut. Però sou aquí. Amb carícies, petons, abraçades. M'heu regalat més del que jo us podré donar mai.
Us vull abraçar a tots i cada un de vosaltres. I omplir-vos de petons.
Gràcies. Gràcies a tots.
Però la màgia no ha acabat aquí. I malgrat no era el lloc més escaient, m'he retrobat amb una companya estimadíssima, amb els ulls més verds que he vist mai, que no ens veiem des de la festa dels 25 anys de la gent de COU.
El més increïble és que ens hem reconegut i ens hem fos en una abraçada i amb dos petons com si ens haguéssim vist ahir.
No ha sigut una conversa forçada, ni de compromís. Ha fluit amb naturalitat, somriures, tendresa...
Ella, metgessa, hi era pel seu sogre.
I malgrat els nostres dolors, hem somrigut.
Gràcies a tu també Cristina.
