Pensaments inconnexes - XCIV -

De mans i ulls...

Ha nascut un nou blog Mans manyagues.

I això m'ha fet pensar en la importància de les mans.

Mans generadores de carícies, de plaer.

Mans que donen recolzament, suport. Que bressolen. Que consolen.

Mans que acompanyen...

Mans que estimen. Que dibuixen sentiments a la pell.

Mans de silencis o plenes de solitud.

Tant se val siguin grans o petites. Aspres o suaus. Les mans transmeten molt més, més enllà de la seva aparença o estat.

Com els ulls. Com les mirades.

M'atreviria a dir que, les mans, "actuaran", es comportaran, així com sigui l'esguard de la persona.

No heu conegut mai mans tímides? rialleres? entremaliades? melangioses? absents?

Mans enyorades...

Ja us ho vaig explicar al seu dia. Em penedeixo de no haver fet fotos a les mans dels pares. Malgrat el seu tacte és ben viu a la meva pell, perquè vaig tenir la sort acaronar-les força els darrers temps.

Aquestes mans manyagues, han despertat el record de totes les mans que he conegut i han sigut importants per a mi...

Gràcies, Cinc dits! Llarga i prospera vida al blog!

Pensaments inconnexes - XCIII -

De com un A CODA es torna DA CAPO AD LIBITUM
(o que bé que es pot posar el II Sopar Blogger)

Fa un temps que ho anava rumiant: 5 anys a la blogosfera, dos blogs. De vegades aquella necessitat imperiosa de penjar alguna cosa.

Al Lloc cada vegada menys paraules i més fotos...

Potser començava a ser hora de fer mutis, fos en negre, i final. Ja ens trobaríem el 2015, seguint la proposta de Roda el món i torna al bloc.

Però sorgeix la convocatòria del sopar. I és temptador.

Es fa difícil deixar passar l'oportunitat de conèixer persones que fa temps que segueixes. Algunes de les quals, sense cap més relació que aquest mitjà en el que esteu llegint ara, m'han donat més suport, tendresa, dolçor en moments durs que d'altres relacions més "reals".

Així doncs, sobreposant-me a la meva "associalitat", timidesa i vergonya (si coi! no rieu ara, perquè ho sóc de tímid i vergonyós! a cabassos!! serà possible...) vaig decidir apuntar-me.

I ara sé que és de les millors decisions que he pres en els darrers temps.

Arribar i trobar somriures que no desapareixeran tot el llarg de la nit. Il.lusió als esguards, clars, nets.

De vegades trobar aquella mirada dels nens el matí de Nadal o Reis...

Saber que estàs carregant bateries per temps i temps. Que això potser "l'inici d'una gran amistat" ;¬)

Segurament podria trobar cançons més serioses, amb una lletra més profunda.

Però us puc ben assegurar que vaig sortir del sopar amb aquesta donant voltes pel cap

I és que mirant-vos, quina altre cosa es pot arribar a pensar, a sentir?

(aquesta foto em vaig oblidar d'enviar-la, si algú la vol, ja sabeu...)

Sou genials. I sols tinc paraules d'agraïment per cada un de vosaltres. Més enllà de l'organització, el lloc, el cd, les croquetes...

El caliu, les ganes de ser-hi, de trobar-se bé, no es pot improvisar. Surt de dins.

I els dins de tots i cada un de vosaltres és molt gran.

Gràcies companys.

Com diria un amic comú amb Kika: "Long Live and Prosper"

Quan repetim? ;¬)

Una abraçada immensa.

Uns petons dolços.