Pensaments inconnexes - CXXIV -

De som escola, Nació, Insubmissió...

I ara? Què carai hem de fer ara?

Què nassos faran després?

Farenheit 451? Algun acte "democràtic" tipus Reichskristallnacht?

Ens haurem de cosir una barretina groga a la roba?

Exagerat? Segurament.

Sempre que no llegiu les piulades dels descerebrats: fem fàstic, ens volen afusellats, una bomba atòmica...

Veieu? Amb aquesta darrera opció demostren la seva estultícia profunda. Una bomba atòmica (prou potent, que sols parlen d'una que acabi amb tots nosaltres) llençada diguéssim, sobre Manresa, deixaria a les espanyes ben distretes durant una temporada.

Massa pel.licules. Massa PlayStation i Tele 5 i MTV i Intereconomia...

Tenen més por que nosaltres. La seva ignorància els fa tenir aquest pànic.

Suposo que, poble guerrer i conqueridor com són, no entenen perquè no ens hem aixecat en armes: Com no hi ha una nova Setmana Tràgica, o revolta dels Segadors, que puguin sotmetre a canonades. Un nou Espartero demanava algú a Twitter.

Clar que també demanen un nou Franco.

En fi. Que no hi ha res a fer. La cultura, en general, els va gran. La convivència mestissa els cou. "Cristianos Viejos". Van fer fora Moros i Jueus i els seus escrits, els seus coneixements.

La foscor. Els passadissos. Les intrigues. Les mentides, els favors, les prebendes... Són el seu habitat natural.

Ens diuen Jueus i Fenicis. Però obliden que Tartessos no està, precisament, a Port de la Selva.

Diuen, es diuen, un cop i un altre, mentides. Des de tants àmbits que, en un país normal i amb tradició democràtica, quasi tots serien als jutjats.

Què hem de fer ara?

Què carai fem?

Penjar més estelades i senyeres?

Insubmissió pacifica?

Revolta violenta?

Bandejar a TOTS els polítics que sols miren per la seva butxaca, per ells?

Fem una col.lecta (Verkami potser?) per pagar a en Duran i Lleida el carnet del PP?

I a en Navarro? Les hores de feina d'algú que canvii totes les sigles PSC per PSOE(c)?

I a en Mas i en Jonqueres?

I als intel·lectuals? Anem a l'Abacus i els comprem un blister amb bolis perquè puguin escriure i signar un altre manifest a favor del català. (Segur que no ho han fet encara perquè s'han quedat sense tinta a l'impressora, que això ja acostuma a passar...)

O potser millor! Siguem joves amb ganes d'aventures i marxem d'aquest país a buscar-nos la vida, la llum, feina, respecte.

Estic dolgudament emprenyat. Molt emprenyat.

Ah! I per si no hi hagués prou. 

El Lliure, i Lluís Pasqual, a retret a en Toni Albà que demanés el boicot a l'obra que representa Carmen Machi a Barcelona.

Potser si que és lleig que demani que no es vagi a veure "Juicio a una zorra" (mmmmm el títol ja dona molt de joc...).

Però si en Pasqual defensa que la Machi sols feia us de la seva llibertat d'expressar una opinió (va signar amb el manifest dels intel·lectuals a favor del federalisme i en contra del dret a la secessió), crec que en Albà ha fet servir el mateix dret per expressar els seus sentiments.

Al cap i la fi ja hem vist que, federalistes inexistents, han aparegut del no res per prometre'ns que ens muntaven un estat Federal en menys temps que un moble d'Ikea.

Que no ho havien fet abans perquè s'havien despistat. Res de mala fe...

Som una colla de covards que seguim i creiem en un ramat de bocs capats...

Tenim el que ens mereixem...

I doncs... Què hem de fer ara?

#SomEscola #SomNació #Insubmissió

(ho sé, ho sé... molt anada d'olla... Estic molt encès amb tanta maldat...)

Pensaments inconnexes - CXXIII -

De tristors, de misèries, cansaments...

Em dol Espanya.

Em dol el regust de fel que, cada dia, em deixes a la boca.

Em dol, perquè part de la meva sang, i orgullós estic, és d'andalusia.

Em dol perquè ets un país bell.

Em dol perquè et creus l'odi d'uns pocs.

Em dols perquè cada dia prefereixes més ignorància i barbàrie, a prudència (no diré seny, perquè no creguis vull catalanitzar-te).

Em dols, perquè jo no era anti-res teu. I ara, cada dia més, em costa pensar-me com a part de la teva societat.

Em dols, perquè nosaltres, els catalans, no som com us voleu creure que som.

Em dols, perquè et creus allò que tots els governs de Madrid, siguin del color que siguin, han fet servir sempre: "Catalunya delenda est". I amb això et distreus de banquers i polítics que ens sodomitzen... A tots. A tu, Espanya, i a nosaltres.

Creus de debò que si ens tornes a colonitzar, a saquejar, els teus mals s'acabaran?

Si no queda ni rastre del català, de les quatre barres, la "marca España" florirà amb nova força i conquerirà el món?

Que no veus on tenim la infecció? Què és el que està realment podrit?

O et fa por veure-ho i reconèixer que tot ha de canviar de soca-rel?

Ara diuen que ens enviaràs "creuats" pel divendres. Potser aniré a IKEA que estarà obert.

Adéu, noia. Tot i que sembla que cada dia hi ha més persones que veuen que et passa, fes-t'ho mirar.

No pots viure sempre amb aquesta por. Amb aquesta inseguretat. Amb aquestes sangoneres. No, més aviat solitàries que et parasiten els dins i et corsequen, en el seu propi benefici.

Potser, tal vegada, un dia entenguis que "catalanitzar" ha integrat molt més que "espanyolitzar".

Ara penso que, si jo fos "dels teus", aquest post estaria ple de retrets, d'insults, de mentides. Segurament per sentir-me fort i gran i segur.

És possible que algú dels que em llegiu, podeu creure que sóc feble. 

Penseu allò que millor us sembli. Tampoc sé si queda molt clar el que vull dir..

Espanya no em fa por. Em fa llàstima.

Una profunda llàstima.

Potser ens arrabassen.

Els esperarem a l'infern quan arribin en processó. Encapçalada pels seus cardenals i polítics.

Adéu, Espanya...

Oh!, què cansat estic de la meva covarda,
vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà, on diuen que la gent és neta,
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç.

Aleshores a la congregació,
els germans dirien desaprovant:
"Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que abandona el seu indret",
mentre jo ja ben lluny, em riuria,
de la llei de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble,

Però no he de seguir mai el meu somni,
i em quedaré aquí fins a la mort,
car sóc també molt covard i salvatge,
i estimo a més amb un desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Assaig de càntic en el temple, Salvador Espriu.