dimecres, 10 d’octubre de 2012

Pensaments inconnexes - CXXIII -

De tristors, de misèries, cansaments...


Em dol Espanya.
Em dol el regust de fel que, cada dia, em deixes a la boca.
Em dol, perquè part de la meva sang, i orgullós estic, és d'andalusia.

Em dol perquè ets un país bell.

Em dol perquè et creus l'odi d'uns pocs.

Em dols perquè cada dia prefereixes més ignorància i barbàrie, a prudència (no diré seny, perquè no creguis vull catalanitzar-te).

Em dols, perquè jo no era anti-res teu. I ara, cada dia més, em costa pensar-me com a part de la teva societat.

Em dols, perquè nosaltres, els catalans, no som com us voleu creure que som.

Em dols, perquè et creus allò que tots els governs de Madrid, siguin del color que siguin, han fet servir sempre: "Catalunya delenda est". I amb això et distreus de banquers i polítics que ens sodomitzen... A tots. A tu, Espanya, i a nosaltres.

Creus de debò que si ens tornes a colonitzar, a saquejar, els teus mals s'acabaran?
Si no queda ni rastre del català, de les quatre barres, la "marca España" florirà amb nova força i conquerirà el món?

Que no veus on tenim la infecció? Què és el que està realment podrit?

O et fa por veure-ho i reconèixer que tot ha de canviar de soca-rel?

Ara diuen que ens enviaràs "creuats" pel divendres. Potser aniré a IKEA que estarà obert.

Adéu, noia. Tot i que sembla que cada dia hi ha més persones que veuen que et passa, fes-t'ho mirar.

No pots viure sempre amb aquesta por. Amb aquesta inseguretat. Amb aquestes sangoneres. No, més aviat solitàries que et parasiten els dins i et corsequen, en el seu propi benefici.

Potser, tal vegada, un dia entenguis que "catalanitzar" ha integrat molt més que "espanyolitzar".
Ara penso que, si jo fos "dels teus", aquest post estaria ple de retrets, d'insults, de mentides. Segurament per sentir-me fort i gran i segur.


És possible que algú dels que em llegiu, podeu creure que sóc feble. 

Penseu allò que millor us sembli. Tampoc sé si queda molt clar el que vull dir..

Espanya no em fa por. Em fa llàstima.
Una profunda llàstima.

Potser ens arrabassen.
Els esperarem a l'infern quan arribin en processó. Encapçalada pels seus cardenals i polítics.

Adéu, Espanya...


Oh!, què cansat estic de la meva covarda,
vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà, on diuen que la gent és neta,
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç.

Aleshores a la congregació,
els germans dirien desaprovant:
"Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que abandona el seu indret",
mentre jo ja ben lluny, em riuria,
de la llei de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble,

Però no he de seguir mai el meu somni,
i em quedaré aquí fins a la mort,
car sóc també molt covard i salvatge,
i estimo a més amb un desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Assaig de càntic en el temple, Salvador Espriu.


4 comentaris:

Carme ha dit...

No sé què podria dir que tu no hagis dit ja, i molt ben dit.

Espero només que aquest adéu sigui possible i sigui pacífic, no desitjaria res més.

Aquí, ho sabem tots, no hi ha odi, contra res ni contra ningú. Tenim massa lligams positius familiars o no amb l'idioma, amb les terres, amb les persones, amb les feines. No, potser no s'ho creuen, però no hi ha odi, gens.

Només, com tu dius molt bé al teu títol: tristor i cansament, un cansament de segles acumulat.

XeXu ha dit...

Exemplifiques la nova fase en la que estem entrant. Ells amb atacs, nosaltres amb cansament i amb el pensament que ja no hi ha camí de tornada. Ens esgoten, però no vol dir que ens afebleixin, sinó que estem tan cansats de retrets, ximpleries i demostracions de baixeses, que tot això ens fa allunyar cada dia una miqueta més.

No, nosaltres no som ells, i tu ho demostres, parlant en aquest to, d'aquesta manera, sense cap mostra d'odi. Nosaltres només demanem el que és nostre, no odiem, i mira que ens en donen motius, però no volem odiar, volem parlar en positiu, mirar per nosaltres, no anar contra ningú. Però no, ens fan passar per ser com ells, i no ho aconsegueixen. No entrem en el seu joc, i això encara els desconcertarà més. Quantes proves més volen de que som diferents, i que amb els atacs no fan més que perdre'ns cada cop més. Amb amenaces no podran fer-nos tornar. I no saben fer altra cosa. Adéu Espanya...

El porquet ha dit...

Jo també tinc arrels, de part de la meva àvia paterna, a Andalusia. Des de Huércal-Overa va emigrar, de menuda i amb els seus pares i germana, cap a Barcelona. Es van integrar plenament i la meva àvia mateix va acabar essent catalana de la ceba. Integració natural, enmig d'un franquisme exacerbat que pretenia espanyolitzar-ho tot. Exemple clar del poder d'una integració democràtica, amigable, senzillament normal.

Des d'allà ens pretenen imposar-ho. Tot. Des de l'espanyolització, a la llengua, a la submissió cultural, econòmica, social... n'hi ha un fart. I com bé dius, les úniques armes, les úniques raons que fan servir són els insults, les amenaces, "los cojones" y el "ordeno y mando". Prou. Jo no vull viure sotmès a aquest estat, a aquesta gent.

I em dol escriure "a aquesta gent", perquè si inicialment el mal de Catalunya era l'estat espanyol, aquest darrer ha acabat absorbint la seva gent. Si bé potser no tots, si una bona part. I això encara dol més.

Pais secret ha dit...

Subscric tot el que dius, també el que diu la Carme , en Xexu i el Porquet.
No puc dir gaire res més a aquestes hores. Estic cansada també de com reaccionen, de la poca capacitat de reflexió i comprensió que tenen alguns d´allà, de com es tanquen en banda utilitzant -ismes que només ells encarnen, de com bombardegen i rabequegen. Fan fàstic i pena.

Nosaltres hem de mirar endavant i tenir l´objectiu clar i la ment serena.

Bona nit.