Pensaments inconnexes - CXXII -

De pors, vergonyes, provocacions i altres moments estel·lars...

En un país normal, prudentment democràtic, és més que possible que la Llei perseguís a tots (o gran part) d'aquest pobres incults que ens amenacen de mort a tweeter.

Que aquest que s'alegra de la mort d'un independentista a l'Himalaia fos, com a mínim, multat amb severitat.

En un país prudentment democràtic i moral, tots aquest militars representants d'una dictadura, que encara cueja, serien processats i engarjolats.

Està clar que la mateixa llibertat que ells no permeten, toleren ni accepten, és la bandera sota la qual es protegeixen per dir les seves barbaritats.

Els militars com els polítics obliden, o potser ningú els ha ensenyat mai, que són servidors públics. Al servei dels pobles que els mantenen.

I que això no els dona cap mena de coneixement de la veritat absoluta.

Cada dia, queda més demostrat que les seves amenaces són, simplement, mostres de la seva por més atàvica i cerval.

Insulten i amenacen amb l'esperança que, nosaltres, un cop més, en "achiquem" i, acollonits, girem cua.

Ja heu vist tots aquest grans prohoms catalans, començant pel Sr. Rosell.

Ja poden sortir cada dia mostres i documents que proven com són de lladres els governs: d'allà i d'aquí.

Com l'esquerra és poruga. Ja sigui el PSOE (torno a dir que el PSC no existeix), com Iniciativa - Verds, que s'amaguen sota el mantell de les igualtats.

Ara, Rubalcaba recorda una paraula: federalisme. I promet modificar la Constitució.

Si us plau! Que heu fet sortir PRISA a maleir-nos!!!.

I si els esquerrans veuen que el seu diari ens "excomunica", que han de pensar?

Que en els correfocs ens mostrem tal i com som de debò: Diables envoltats pels focs de l'infern!

Ens provocaran tant com podran fins que algú perdi els nervis i caigui en el parany.

O bé ens parin una ratera, i s'ho muntin ells per dir que hem sigut nosaltres.

Serem capaços de ser com Gandhi? A la violència plantar cara amb resistència pacífica?

Estic cansat de retuits de descerebrats.
Estic cansat de tantes mentides.
Estic cansat de la injustícia, no sol pels catalans, sinó per tota Espanya, que representa que tots els responsables de la crisi, bancaris i del govern, caminin tant tranquil·lament pel carrer.

Estic cansat que la democràcia, en aquesta Península, sigui orgànica.
Estic cansat de deixar-me vèncer per la por i l'apatia, pensant en el futur dels meus fills.
Estic cansat dels "representants" que no representen res: ni polítics, ni sindicals, ni religiosos.

Estic cansat de d'aquest País. D'aquesta Nació. D'aquest Estat.

I tot i així...

Tal vegada, sota l'aixoplug de quatre barres, podrem trobar un esguard. Podrem fer-nos grans en l'esperança.

Sols una cosa més.
Mai m'ha acabat de fer el pes Els Segadors.
No hem d'esmolar cap eina que no sigui la que ens porti treball, benestar, pau, cultura, coneixement...

Per això, us deixo el Cant de la Senyera.