Pensaments inconexes - CXXI -

De quants, qui, i perquè som al carrer...

Avui (ahir, o el 11/09/2012, depèn quan ho llegeixis...) ens hem trobat al carrer els que volem la independència de Catalunya i aquells que, segurament, la idea no els acaba de convèncer del tot.

Ens hem trobat els que volem el pacte fiscal amb aquells que, ens sembla pura enganyifa.

Ens hem trobat federalistes amb els que no ho som, o ja no ho som.

Però estic segur que, els que si ens hem trobat, som tots aquells que estem cansats de les mentides i de les maneres de fer d'una part dels nostres veïns. Que, per amagar el que no tenen, i no són capaços de fer, carreguen contra nosaltres. De totes les maneres possibles. Creant una violència innecessària i gratuïta. Tot i que, molts cops, també ens ho guanyem a pols. Ja sigui nosaltres solets o ajudats pels nostres "polítics".

Estem cansats de Monagos, Feijoos... Rajoys i altres adlàters.

Com deia algú. Si Extremadura, Galícia, Rioja.. no vol pagar per Catalunya, que ens deixin marxar.

Potser, fa un temps, no hagués sigut la meva primera opció. Però ara ja no en queden més. I lluitaré per ella.

Em sento orgullós d'haver sigut avui a Barcelona. A casa.

De haver sigut amb vosaltres, tot i que no us he vist.

D'haver cantat i cridat.

Com en el 77. Pel meu país. Per i amb la meva gent. Sense cap odi per Espanya ni la majoria dels seus habitants. És un país preciós i, quasi sempre, he trobat gent amable.

I no ho oblidem. Part de les meves arrels són d'allà.

Són altres que, per por de perdre la mamella i quedar amb les vergonyes a l'aire, fan el que fan i diuen el que diuen.

Malgrat diguin que érem 10.000, 600.000... Tots els que hem sigut, i els que ens han vist, saben que, allà, hi havia tot un poble que vol ser lliure i viure.

A tots, gràcies per acompanyar-nos avui.