Pensaments inconnexes - CXXXIII -

D'un any nou...

Hi han tantes paraules. Com diria Antonia Font, sobren paraules. Moltes de les que es diuen.

Sobren totes aquelles dels personatges mesquins que pontifiquen sobre dignitats i drets, quan pertanyen i representen grups corruptes i mentiders.

Sobren totes aquelles de sangoneres que, sense haver fet res més a la vida que viure d'un escó, donen lliçons d'ètica i democràcia.

Sobren totes aquelles de provocadors a sou que perboquen merda en mitjans de comunicació.

Sobren totes aquelles de presidents que fan grans gestos amb els diners d'altres i fan veure que tenen més "collons", o "cuyons", en comptes de cultura i educació.

Sobren totes aquelles de polítics, de qualsevol color, que no és que protegeixin bancs i empreses. No, simplement, s'asseguren un futur per "bona conducta", com a càrrecs d'elèctriques, bancs, etc...

Sobren totes aquelles d'antics guanyadors que regalimen, des del seu braç en alt, purulències fastigoses com veritats absolutes.

Sobren totes aquelles dels fariseus que, tot i dir-se servidors del Déu,es creuen més el seu títol de "príncep" i tot el poder terrenal això comporta.

Sobren totes aquelles dels àvids de poder, maliciosos, malèvols, infames, que han creat i creen fractures on no han existit.

Sobra tota aquella incultura que fa què, davant les retallades, l'opressió, el retrocés, es cregui que una pregunta (o dos) és la culpable de tot.

Sobra estupidesa, enveja, odi, estultícia, ignorància, por...

I fan falta més persones lliures per pensar. Sentir. Viure. Somriure.

Serà dur.
Venen per nosaltres.

Estem sols. No, no mireu fora. Si no passa un cataclisme èpic, com que algun tarat envii tancs o avions, no ens faran ni cas.

Siguem realistes. Ho podrem resistir?

Pensaments inconnexes - CXXXII -

D'ara...

De vegades, algú ens toca l'espatlla enmig d'un somriure. Ens girem i ens trobem de cara amb la solitud.
Aquesta solitud filla de tots els temps perduts, els gestos no fets, els somriures oblidats.
Solitud silenciosa. Freda. Que endureix els dins.
Que crea aquella callositat asocial que allunya.

És aquell sentiment que et fa pensar en agafar qualsevol mitjà i marxar lluny. Prou lluny.
Arribar a qualsevol lloc on ser un foraster excèntric, silenciós.
Viure pujant escales a les fosques. Oblidant obrir porticons. Sense ventilar cap habitació.

Deixar passar les paraules i els gestos. Pintar en negre la foscor.
Guardar els petons i les abraçades, per un estrany sentiment d'enyorança, en comptes de extirpar-ho tot i regalar-ho a qui li pugui aprofitar.

Naufragar sense l'esperança de l'esperança.
Fugir sense moure't.
Dormir sense son.
Parlar sense paraules.

Solitud.
Amarga.
Densa.