Pensaments inconnexes - L -

D'orfes i altres desubicacions...

Tres vegades, aquesta setmana, he tingut que refer, que corregir, el camí. Anava a casa els pares. A migdia. Per acompanyar una estona al pare a l'hora de dinar.
Tres cop que m'he trobat preguntant-me on carai anava.

I es que encara em trobo un xic descol·locat.

Ja no puc protegir-me a l'ombra dels pares. Ja no em "renyen" si consideren que no he pensat en ells, no els he trucat o anat a veure.

Davant meu no hi ha ningú. Els meus germans, malgrat la diferència d'edat, tot just son mitja passa endavant.

I tot ha passat fa un moment. Però, al mateix temps, sembla molt lluny.

Ara em fixo que aquest serà el Pensament 50. (L).

"L".Com la que porto a l'esquena fins que tingui una certa habilitat per reconduir-me en aquesta nova situació.

El meu estimadíssim Follet m'ha fet pensar (com sempre...) Em fa por la mort?. No. No decididament.

Em fa por (com a tothom?) el patiment. El dolor. Acabar d'una forma miserable i indigna. Sense ser jo.

Ara he pogut sentir el tacte de les seves mans a les meves.
Sóc conscient d'haver agafat molt les seves mans aquest darrers temps. Tant diferents l'una de l'altre!

I la meva pell té, encara, la memòria de la seva.
Com les meves oïdes la seva veu.


M'ha caducat la llicència de fill... I ningú sap dir-me si es pot renovar...

Pensaments inconnexes - XLIX -

De vosaltres, d'ara, de sempre, d'agraïments i alguna sorpresa...

Sé que sóc un pesat. Però us ho tornaré a explicar. Em sento afortunat. Sóc afortunat.

El motiu? Vosaltres.

Avui ha sigut un dia estrany (com podia ser si no?). Tothom a qui em dit que el pare havia mort s'ha quedat molt sorpresa del fet. Del com...

I sembla mentida per que és l'únic que tenim de cert. Però sempre ens sorprèn.
Aquest matí he plorat, molt. Pel pare i per la mare. Mentre es feia l'hora de pujar a Collserola.

Però tal i com avançava el dia els plors, la tristor han deixat pas a somriures, a tendreses úniques i impagables.

El dia ha estat plena de visites de coneguts i companys de feina de les meves germanes i la meva dona. Demà serà un dia de família.

Però jo... Bé, jo sóc afortunat.
He rebut missatges i trucades i, ara, obro el correu i trobo mails i comentaris a les Cambres.
I sols puc somriure, afortunat.

Afortunat, per que, per molts de vosaltres sóc un autèntic desconegut. Però sou aquí. Amb carícies, petons, abraçades. M'heu regalat més del que jo us podré donar mai.

Us vull abraçar a tots i cada un de vosaltres. I omplir-vos de petons.

Gràcies. Gràcies a tots.

Però la màgia no ha acabat aquí. I malgrat no era el lloc més escaient, m'he retrobat amb una companya estimadíssima, amb els ulls més verds que he vist mai, que no ens veiem des de la festa dels 25 anys de la gent de COU.
El més increïble és que ens hem reconegut i ens hem fos en una abraçada i amb dos petons com si ens haguéssim vist ahir.
No ha sigut una conversa forçada, ni de compromís. Ha fluit amb naturalitat, somriures, tendresa...
Ella, metgessa, hi era pel seu sogre.

I malgrat els nostres dolors, hem somrigut.
Gràcies a tu també Cristina.