Pensaments inconnexes - LXVIII -

De paraules i somriures, coneixences de sempre, al voltant d'una barana trobant una sortida digne...

Segurament la banda sonora podria haver sigut "Qualsevol nit pot sortir el sol".
Els convidats anàvem arribant.
I la sensació era, crec, de complicitat. D'entremaliadura.

Els somriures apareixien sense cap esforç


I va arribar el moment.
L'atenció es va centrar al fons de la sala.

Allà, envoltat de "creients" i de les seves creacions més recents. Amb un esguard ple d'aromes de riu i mar, de terra i muntanya, de cel i curiositat, es trobava el culpable.


Les ressenyes acurades, serioses, de la presentació, les podreu trobar en els blogs d'altres còmplices que van ser-hi.

Jo sols escric aquestes quatre ratlles per agrair a en Jesús Maria Tibau l'oportunitat de compartir taula amb ell.

A tots els que ens vam trobar: Assumpta, Carme, La bocins de lluna, Clídice, El Veí de dalt, Rita, En Gabriel, L’Anna, L’Isabel, La Mortadel·la casolana, Marta Pérez Sierra, en Rafel, L'Elisenda, la Sandra (perdoneu però ara no trobo els vostres enllaços..), i no sé si m'oblido algú.

A tots vosaltres, deia, moltíssimes gràcies. Per ser-hi.

Per venir. Per anar. Per escriure amb tinta digital i lletra de "pal". Pels somriures i els silencis.

Una abraçada a tots.

Pensaments inconnexes - LXVII -

De Barcelona i altres maneres de mirar i sentir...

Frannia i Azarak parlen de Barcelona. Donen una visió, bella i dolça, de casa meva. Perquè per si algú encara no ho sap, malgrat no viure-hi, jo sóc de Barcelona. Perdó!. De la ex-vila de Gràcia.

Els post i les fotos m'han fet pensar sobre com es poden mirar les coses i com podem voler veure-les: amb humilitat, amb il.lusió, amb prepotència, amb intolerància...
Creient que ja ho sabem tot i estem em possessió de la veritat absoluta.

I Barcelona és molt més que el parc temàtic que es creuen els grapats de guiris descamisats i amb barrets mexicans o, fins i tot, molts d'aquest país i del veí.

És cert que els de can fanga, els "kemakos", som peculiars. Com tothom, de fet.
La barreja de sang i cultures que suportem, hem suportat, i suportarem, deixa la seva petja.

Inconvenients de ser el "cap i casal".

Pol·lució, embussos, trànsit, brutícia, gent...

Us heu perdut mai per Horta, Sarrià, la Barceloneta? Per tots aquells barris que un dia van ser pobles al voltant de l'urbs?

Heu patejat Montjuïc més enllà dels llocs habituals? Coneixeu la Ribera, el Raval? Caminat per Ciutat Vella, per dalt i per baix?

Heu comprat mai a la Boqueria, el Ninot...?

Per Frannia, Azarak ,agraint la dolcesa de la seva mirada a ca meva (espero que les meves fotos de ca seva no li semblin gaire tòpiques...).
Per tots vosaltres que teniu la paciència de venir.

Això també és Barcelona:

























(fent click a sobre les podreu veure més grans)
i moltes mirades més...

Pensaments inconnexes - LXVI -

De Namíbia i felicitats, teatres, fotos i altres moments...

Ser lliure
no és fer el que vols.
És no fer el que no vols.
La terra promesa
és aquella on podries
ser acceptablement lliure.
On escriure el destí que t’has triat
només amb el desig,
l’esperança o l’amor.

Vicenç Villatoro - Terra Promesa

És un llibre bell. Qualsevol altre intent de qualificar-lo, seria espatllar el seu contingut.
No és un quadern de viatges. Ni un recull de contes ni de poemes.
O si.
O tot a la vegada. O, tal vegada, res de tot això.
Potser és tornar a veure la vida, el pas del temps, com mai hauríem de haver deixat de fer-ho.
Recomanable cent per cent.

Ha tornat la temporada de teatre i, si estàs un xic amatent, tens la possibilitat d'anar a veure alguns espectacles a preu reduït, ni que sigui a la pre estrena (5€), per gentilesa de Catalunya Radio.

Heus ací els d'aquestes darreres setmanes:

Reposició d'un vodevil clàssic de embolics i "portes" que s'obren i es tanquen.
El van estrenar al març Pep Munné, Àngel Llatzer / Jordi Diaz, Ángel Pavlovsky, Mireia Portas, Cristina Solà i Marta Bayarri.
La versió actual corre a càrrec de Àlex Casanovas, Santi Ibañez, Mercè Comes, Beth Rodergas, Cristina Solà i Marta Bayarri.
Hi han moments brillants d'en Santi Ibañez, però en general es fa llarga. Li falta alguna cosa. I és en dos actes... Mitja entrada curta.

Si no la veieu, tampoc perdeu res...


Impressionant! Genial! Boníssima! 1h 50 que passa sense que et donis compte. Tot ple.

És fan dues posades en escena diferents segons el dia. Nosaltres vam anar a la versió de diumenge a les 18h.
Joan Carreras i Lluís Marco immensos.
No vaig veure la pel·licula però crec que miraré d'aconseguir-la. Ni que sigui per comparar.

Si podeu no us la perdeu. Altament recomanable.


Dissabte 26, mentre fèiem temps per anar ha sentir i veure al nostre percussionista preferit, ens vam apropar al MNAC sense estar previst.

La fotografia com a testimoni. Amb tota la força del blanc i negre. Carrets. Òptiques fixes. No importa que estigui desenfocat. O sacsejant la màquina per aconseguir més dramatisme (Capa).

Fotografies quadrades. Amb composicions bellament agosarades, però igualment testimonials. (Taro)

Rita, a la Seva Illa Roja, ja en va fer un comentari genial! No el deixeu de llegir-ho.


Ahir vespre. Sala Capitol.
Al contrari que Boeing, Boeing, 90 minuts que passen volant i amb somriures i rialles continues.

De primer em feia una mica de cosa anar, malgrat la presència de Roser Batalla. Ja veieu el repartiment: Cesc Casanovas i Mònica Pérez.

Res a dir. La hipocresia de les relacions en clau d'humor.

Una molt bona estona i molt recomanable.
Ah! Ahir, entre el públic (poc més de mitja entrada), Amparo Moreno i Toni Soler.

I per últim, un disc:

La darrera aventura de Stuart Murdoch (Belle & Sebastian).

Un só sixties o de començament dels 70's. Pots imaginar-te a Petula Clark, Sandie Shaw o Lulu (per exemple) cantant els temes.

Fa de bon escoltar.