dilluns, 10 de febrer de 2014

Pensaments inconnexes - CXXXV -


De jardins de vells hospitals...


Mentre espero l'hora del concert, faig un volt per si trobés alguna bona foto. Sóc al Raval i alguna cosa hauria de trobar.
Les passes em porten fins l'antic hospital de la Santa Creu. Tots els edificis són ja tancats. És dissabte. Més enllà de les dues.

Una idea em passa pel cap i em neix la necessitat imperiosa de escriure-la abans no fugi. La major part del seients son plens. Així que sec a la escala de la banda de la Massana.
Trec la vella Moleskine per divagar sobre els colors que regalimen de l'ull cec del ciclop. Però, aleshores, sé que vull escriure de tu. Escriure't a tu. Coses, tal vegada, "pujades de to". De la forma dels teus pits a les meves mans.

Aixeco els ulls i, davant meu, creua el món amb pas incert i quasi tota la vida en una bossa, petita, plena, penjada a l'esquena. L'esguard amagat darrera el desencís de sentir que, tot, els ha abandonat.

Voldria parlar-te de la carícia dels sexes.

Però al meu voltant el temps s'atura en una tristor bruta i descuidada. De mans a les butxaques. Que mandreja sota les arcades o asseguda als bancs.

És el mateix temps en el que, un estol de turistes, immortalitzen un record ple de somriures.

En una cadira a tocar de la font, una noia asiàtica escriu sense pausa en una llibreta d'espiral. Dues noies seuen aprop amb uns entrepans. Una mica més cap aquí, una parella menja d'uns recipients transparents. Un dels "clochards" s'els apropa i els ofereix una taronja borda, amargant, i els dona conversa. Treu una llauna de cervesa del seu sarró i marxa.

A l'escala de davant uns enamorats juguen a estimar-se entre carícies i besades. No deixen de mirar-se els ulls, les boques.

La vida continua passant. Veïns del barri que creuen amb pas decidit i bosses de la compra. Uns jubilats amb la calma de tenir el més important fet. Un noi amb dos gossos i una piloteta groga. Un gavià argentat vola, tot just, a tocar de taulades.

Ara, la noia asiàtica, menja una mandarina curosament.

Si fossis aquí amb mi, estaries avorrida?

Skaters anellats, de calça curta i mitjó llarg. Hippies o punkies, o ambdues coses, prenen el lloc, amb una guitarra espanyola atrotinada, als amants del davant. El bar del cantó del patí és força ple de gent fent un mos.

Ha marxat, també, la noia asiàtica. La font ha deixat de rajar. Sota les voltes, converses de veu forta però tranquil·les.

Tanco la llibreta. M'aixeco. Faig algunes fotos.

Malgrat tot, pau.

2 comentaris:

Carme ha dit...

És preciós aquest escrit... m'agrada molt perquè transmet sentiment i sensacions.

Si "tu" t'estima, cosa que no dubto gens, segur que no s'avorriria. Mai no ens avorrim al costat de qui estimem.

XeXu ha dit...

Una escena de quotidianitat molt ben descrita. Però molta nostàlgia de fons, i un to més aviat trist. Malgrat tot, la vida segueix fluint...