Pensaments inconnexes - CLXXIII -

 De Relats Conjunts de setembre...

 (Ballarina amb ram de flors - Edgar Germain Hilaire Degas – 1878)

 
Somreies. El semblant sense cap signe de preocupació.
Qui et mirés, veuria algú amb pas ferm. Alegre. Quasi saltironejant.
Semblaria que, més que caminar, estiguessis assajant unes passes de ball.

El teu vestit vaporós en els primers dies de tardor. El pom multicolor a les mans.

Era una imatge radiant, que brillava amb les primeres llums del capvespre. Quan un sol mandrós encara hi és i la lluna comença a treure el cap.

En veure’t qui podria imaginar el destí d’aquest ram, fragant i acolorit?

Qui descobrirà mai el teu secret?

Cerques el lloc. Cau una llàgrima. I allà ho deposes amb tendresa.

Qui sabrà mai que tu, ets qui portes flors a les primeres flors mortes a la rerevera…

 

 

 

Pensaments inconnexes - CLXXII -

De omplir agenda i altres coses que em passen pel cap...

He començat a omplir l'agenda cultural d'espectacle que m'interessen:

De tot això que veieu ja tinc les entrades. I segurament "caurà" algun espectacle i concert més.

Per raons òbvies, concerts de la Banda Municipal de Barcelona no faltaran.

 

El Lloc

Porto uns dies rumiant sobre el Lloc. No us enganyaré. És on em sento afalagat. Tot i haver perdut moltíssim comentaris del blog (problemes informàtics), és on el meu ego s'ha sentit més ple i confortat.

On m'heu escrit unes dolceses que no hauria esperat mai. On m'heu fet sentir que, el que escrivia tenia un cert nivell i qualitat.

On m'heu anomenat "poeta"... i jo m'ho vaig creure per un temps.

Però jo sols aplego paraules, què, de vegades, manllevo de qui sap escriure de debò, i les poso en un cert ordre i, tal vegada, amb una certa gràcia.

Curiosament no em passa amb les imatges que acompanyen el text de les entrades.

Ja fa un temps vaig fer unes entrades sols de imatges. Però no se. Dubto. Si sols vull mostrar imatges tinc Instagram. Abans tenia un compte de pagament a Flickr (moltes fotos del Lloc eren un enllaç allà), però van pujar la quota i el vaig tancar eliminant quasi totes les fotos.

Tal vegada quan arribi al "Anònim CC" plegui.

També per que tinc molts esborranys i idees que em fa vergonya mostrar: massa personals o eròtiques o sexuals. I no voldria molestar ningú. O que em trobéssiu vulgar. 

Acabareu pensant que sóc un vell xaruc i verd.

Ja ho sentirem a dir. 

 

 Xarxes socials

 A banda de Instagram, encara mantinc el compte de Facebook (per coses de familia) i la X/Tweeter. Aquesta darrera cada vegada és més una tertúlia de bar. O un abocador d'escombraries i mentides.

Qualsevol pot obrir un compte i difamar pel broc gros. El que abans era una font d'informació i on es podien debatre coses amb uns cert criteris, s'ha tornat un femer infecte que atabala, i fa emmalaltir si tens un xic de seny i senderi.

Intentaré treure'm del vici de visitar X sovint, amb la possibilitat de tancar el compte i descansar.

 

Ah! Si, l'esparagol dels teus pits, és el teu. Per si has fet un volt pel Lloc i, qui sap, si per aquí.   

 

 

Pensaments inconnexes - CLXXI -

 De Relats Conjunts de juny...

   

("The Flatiron" - Edward Steichen – 1904) 

 

• Encara no ens han contestat?
• No. Mr. Locks. Encara no en tenim resposta. Però, sense cap anim de molestar, vos creieu que ens faran cas?
• Si no ho fan, si no tira endavant la nostra iniciativa, que quedarà de l’orgull Nord Americà?
• Feu servir “nord Americà”. Sempre m’ha sorprés. El nostre president sols fa servir “Americà”, “Americans”.
• És ben cert. Però això implica donar-nos als ciutadans d’USA, un estatus de persones “superiors” a la resta d’habitants del continent.
• Ah! Vos no creieu que és cert? Ni que sigui una mica?
• Bé: 

“Els americans creuen que el país és meravellós i som els únics que tenim llibertat. Canada en té. I Japó, Alemanya, Bèlgica, Itàlia, Regne Unit, Dinamarca, Austràlia… Fins i tot Espanya!. Hi han 207 estats sobirans, aproximadament, al món i 180 d’ells tenen llibertat.
No hi ha cap prova que recolzi l’afirmació que siguem el millor país del món:

• Som el seté país en alfabetització
• El 22é en ciència
• 49é en esperança de vida
• 178 en mortalitat infantil
• 3er en ingressos a la llar
• 4art en exportació i mà d’obra

Tan sols som líders en 3 coses:

• Nombre d’engarjolats per capita
• Nombre d’adults que creuen que els àngels existeixen
• I en despesa de defensa, ja que gastem més que els 26 següents junts. 25 dels quals són amics i aliats.

Ho vam ser. Defensàvem el que era just. Ens sacrificàvem i realitzàvem avenços tecnològics increïbles. 
Exploràvem l’univers. Teníem grans artistes. Construíem grans coses, com aquest edifici, sense vantar-nos.
No menyspreàvem la intel·ligència i estàvem informats…”**    

• Ara no sabria que dir Mr. Locks.
• No és menester que digueu res, amic meu. Tornem al problema que ens ocupa.
• Sí, si. Encara no ens han contestat.
• Doncs hem d’aconseguir, com sigui, que es retiri aquesta imatge del FlatIron dels blogs!
• Però senyor, no acabo d’entendre ben bé el motiu…
• Una icona de Nova York com aquesta. Que ha servit per filmar grans pel·licules americanes com la trilogia d’Spiderman o John Wick, no pot ser exposada d’aquesta manera.
• Segueixo sense comprendre…
• Que no ho veieu? En qualsevol moment apareixerà el capsigrany aquest que, de tant en tant, escriu als blogs, fent-se el setciències i el “gracioset”, i escriurà quatre bajanades per fer riure.
• I…?
• I ens humiliarà! Trobarà la manera de posar en ridícul l’edifici, Nova York i tota Amèrica…!!
• Ara heu dit Amèrica…
• I jo, Richard “Big Dick” Bol Locks ,no ho permetré mai!!
• (doncs em sembla que ja fem salat…)

 

 ** Adaptació lliure de la resposta que dona Will McAvoy (Jeff Daniels) al començament del capítol 1 T1 de "The Newsroom", a la pregunta "Per què EEUU és el millor pais del món"? 

 

Pensaments inconnexes - CLXX -

 De Relats Conjunts d'abril...

 

(«Gaulois en vue de Rome» Évariste-Vital Luminais – s. XIX)

• I allà, Roma!! Ja tremola amb la nostra arribada!!

• Quins uns que estem fets, oi cap?

• Com que “quins Huns estem fets”? Som Hèruls! Els Huns ja arribaran d’aqui un segles!

• Disculpeu, cap. Els companys d’allà baix volen reivindicar que ells no son uns Huns. Que ells son els altres.

• Com? Que no som Huns, que som Hèruls! I quins altres? Que això no és la pel·licula d’Amenábar!

• Guaita cap, que diuen que son Vàndals!

• Com l’ex entrenador del Barça? Ja sap aquell de “tu erres muy malo”. “Siempre negatifo! Nunca positifo!!”

• No fill. Aquell és en Van Gaal….(paciència que s’ha de tenir per arrasar una ciutat en condicions. I aquest éren els millors lluitadors…)  És igual!! Per aquesta gent de Roma tots som bàrbars!

• Bàrbar? Com Sweeney Todd el bàrbar diabòlic de Fleet Street?

• Aquell no és bàrbar, és BARBER i encara no existeix el… PORTEU-ME IMMEDIATAMENT EL DRUIDA!!! Que carai de beuratge us ha donat per esmorzar??? O millor. Talleu-l’hi directament el cap i llenceu-lo als llops.

Vinga guerrers!! Cap a Roma hi falta gent!! Massacre i destrucció! Que la sang corri pels carrers com rius!!

I tu! Un altre brometa i et faré netejar els carrers de Roma amb la llengua  i en pilota picada un cop acabat tot

• Cap, Cap!!

• I ara que passa?

• Que els romans diuen si podem esperar a entrar a sang i foc un parell de setmanes!
• Com que un parell de setmanes!!! Però que s’han cregut! On s'és vist! I quin és el motiu de la seva petició? Donar temps perquè fugin dones i nens? Amagar els seus tresors? Cremar la ciutat abans que caigui en les nostres mans? Preparar pizzes per tots?
• No, no Cap. Sembla ser que s’ha mort el pare d’algú i que s’han de reunir uns prínceps per escollir un nou pare. I que això no sempre és ràpid.
• Com, com, com…??? Per Thor!! (crec que aquest déu és nostre) Però ja li heu dit a Ròmul August que sóc Odoacre, cap dels Hèruls i d’una colla d’arreplegats alans, sueus i burgundis...
• ... I VÀNDALS!!!
• i vàndals (quina paciència) i  que hem vingut de lluny per destruir l’Imperi? Que jo tinc unes obligacions amb la meva gent!!
• Suaus com…
• QUE L’ESQUARTERIN LLIGAT A QUATRE CAVALLS!!
• Sí Cap. Però es veu que tot el món conegut està pendent d’aquesta elecció i que no hi ha res a fer. Que no poden estar per nosaltres.. Ah! I que portem xavalla per pagar el peatge d’entrada i les zones blaves on deixarem cavalls i carros. Que si no es veuran obligats a retirar-los dels carrers i haurem de pagar multa.
• Doncs res… Ja que hem fet el viatge… A veure. Dos escamots a buscar menjar per tothom. Té la Tarja  d’empresa per pagar. Ep! Però vull els tíquets, que al tornar em tocarà fer la nota de despesa.

La resta aixequeu un campament de la forma habitual: dormitoris, menjadors, cuina, infermeria, latrines, zones d’esbarjo.

I envieu un emissari que es quedi a Roma i que ens avisi quan podem arrasar-la.

• CAP, CAP….!!!
• I ARA QUÈ!!???
• Que el quadre es diu “Gaulois en vue de Rome”!!  Que no és la nostra història… Acaba d’arribar un tal Breno al capdavant de 30.000 Senons des de la Galia, exigint que fotem el camp
• BRENO I SENONS, EM MENGEU ELS…!
• ENCARA ÉS VIU, AQUEST DROPO???
• Què fem Cap? Que diuen que això és la batalla d'Alia contra Quinto Sulpicio i que han d'entrar a Roma per tocar-li la barba a un Senador, buscar brega i fotre un merder de por.
• Doncs res. Recollim tot. Ho deixem endreçat, demanem perdó i ja tornarem d'aquí uns segles si ens han deixat res… (i mira que estava quedant bé el relat…)

Pensaments inconnexes - CLXIX -

De teatre i altres coses...

Al gener ja us vaig parlar de “l’agenda cultural” prevista. Ara sols ens queda anar a veure La Calòrica i el seu espectacle “La brama del cérvol”.

En general, aquest any, hem encertat les obres que hem vist. Però us voldria destacar les dues darreres:

 

La tercera fuga de Victoria Szpunberg. TNC.

2h 30min sense interrupcions. I ni falta que fa. El temps vola, flueix, en una obra coral. On no fa falta que hi llueixi una estrella com Clara Segura per fer bona l'obra, perquè ho fan tots els intèrprets.

Fa rumiar, somriure, riure. És genial. No us faré cap mena d’avançament per si decidiu i/o podeu anar a veure-la.
Feia temps que no veia el TNC dempeus aplaudint.
 

Personalment crec que s’ha d’anar i no us penedireu de fer-ho.
 

Cor del amants de Tiago Rodrigues. Teatre Lliure de Gràcia

 

60 minuts (ja han passat?) de tendreses, amor, silencis, realitats, dolçors, estimació, bosc, TEMPS…

Imprescindible. Un pecat no veure a Marta Marco i Joan Carreras, sols, compartint un text increïble.

Emocions a flor de pell. Llàgrimes en el públic (llàgrimes que no t’en adones que et rodolen galtes avall). 

Quan es fa el fosc final d’obra, tot el teatre en peus. Aplaudint com mai.
Feu el possible per anar a veure/viure aquesta meravella.

Balanç fins ara.

Si hagués de posar una valoració a les obres vistes fins ara (i perdoneu-me si semblo un pedant), el resultat podria ser el següent:

• Ànima (TNC): 9 Un musical inesperat
• El Misantrop (Lliure Montjuïc) : 9 Una obra en vers!
• L’Aranya (TNC): 8
• Marie, la Roja (TNC, Sala petita): 7,5
• La tercera fuga (TNC): 10
• Cor dels amants (Lliure Gràcia): 10

 

I tinc altres coses per explicar-vos, si voleu, que te a veure amb la música, la cuina i aquelles anades d’olla que, de tant en tant, en tinc.

Però potser, això, un altre dia...

Pensaments inconnexes - CLXVIII -

 De passejades per si es troba una foto i records sobrevinguts...

 

 

 (Fusteria a la plaça d'en Gato Pérez. Vila de Gràcia. Fujifilm X100F)

 

La olor de fusta treballada em porta una mena de pau. Em captiva.

Passar per davant d’una fusteria, o alguna obra, quan es talla o es poleix

 

Torno a veure totes les eines de l’avi damunt i al voltant d’aquell banc de fuster, que òbviament s’havia construït ell, amb el cargol a una banda.

 

Encenalls i serradures per terra.

Martell i xerracs.

Estenalles, gúbies, enformadors.

Filaberquins, ribots i guilleumes.

Garlopes i garlopins.

Barrines, serjants, escaires i serrabiaixos.

Raspes i masses.

 

I la serra, de fulla intercanviable, que es tensava amb un torniquet de corda a la part superior, com si fos un arc.

 

Totes aquestes eines han passat per les meves mans.

 

Algunes encara en tinc i les faig anar amb més o menys encert. Tot i que, com tothom, també en tinc de “modernes” elèctriques.

 

Mai seré com el meu avi fuster. O com el meu cunyat ebenista.

 

Però fer petits treballs amb les mans, amb la fusta. Saber agafar i fer servir una eina... Reaprofitar una fusta sense us per fer una lleixa...

 

Us semblarà una bajanada, però em fa sentir bé. Una connexió amb alguna cosa que m’omple.

No tot son 0 i 1. Ni AI.

 

Les mans. Saber treballar amb les mans. Potser no les tens prou suaus i cuidades.

Potser son aspres quan acarones.

 

Però crec que saben reconèixer el tacte de la bellesa.

Pensaments inconnexes - CLXVII -

 De Relats Conjunts de gener...

(François Boucher. 1767. Le courrier secret)

Dos doctorats "Cum Laude" en Exactes i Física Quàntica.

Una llicenciatura en Filosofia i un altre en Tècniques de Computació.

Un Master de Macramé aplicat a la lògica de les xarxes.

Un curset avançat, al Pati Llimona, de com entendre la lletra dels metges (els d'abans, no com ara que ho fan tot per ordinador).

He vist totes les temporades de Bricomania, Bona Cuina, les Receptes d'en Aguiñano (amb acudits), Merlí...

I continuo sense entendre res.

No hi ha res que doni sentit a aquestes fulles de paper imprès.

Formules i xifres que semblen extretes dels coneixements cabalístics més arcans i perduts a les nits del temps. 

Com invocacions a Cthulhu.

Em rendeixo.

Sóc incapaç d'entendre la factura de la llum.

Pensaments inconnexes - CLXVI -

 De coses dels blogs i altres músiques...

 La meva nova etapa als blogs és un xic (per no dir molt) erràtica.

Tinc algunes coses per penjar al Lloc. Però no se si son prou escaients. O si poden molestar.

Son un xic fosques. Fredes. Plenes de solitud. I penso que tampoc és el cas de anar deixant a la vista les meves misèries a la xarxa.

Tot i això, i gràcies a Carme i Paula, he estat seguint el repte que va llençar Núria L. Aroca de 25 dies d'escriptura. Temps enrera m'hagués llençat de cap. Però penso quèd, ara per ara, no estic prou "inspirat" per ficar-me en una aventura com aquesta.

Però... El repte del dia 20 em pot. 10 Cançons? Impossible!.

Qui em coneixeu o m'heu llegit algun cop al Lloc, potser recordeu que abans que les discogràfiques es cabregessin, existien a la xarxa, llocs on podies escoltar música de franc i, fins i tot, compartir un enllaç (Grooveshark...).

Jo, acostumava a acompanyar els meus escrits amb una cançó. Fins que van tancar l'aixeta i vaig deixar d'incloure la música.

Per no perdre el costum, vaig començar a refer la llista. De primer en local i més tard a Spotify, el que em permetia portar-la amb mi allà on anés.

Tinc diferents tipus de llistes: la de conduir, la de músiques preferides, la del Lloc, la compartida amb els fills...

Totes tenen un denominador comú. La meva feblesa per les músiques amb ritme.

En resum. Que com no estic seguint el repte, m'he permès fer "trampes" i us deixo l'enllaç a la música de Un Lloc per a nosaltres a Spotify.

Si no teniu compte, us podeu crear un de franc que, cada cert temps, us oferirà publicitat.

També he inserit un reproductor amb la llista. Però com ja sabeu, no es deixa escoltar les cançons senceres i les mostra d'una manera aleatòria.

I per acabar us deixo amb 2 vídeos.

El primer d'un grup islandès Sigur Rós. La cançó es diu Hoppípolla, i les imatges (serà cosa de l'edat) sempre les he trobat d'una dolcesa emocionant:

El segon es el d'una de les meves cançons de capçalera. D'aquelles que m'alegren el dia.

La primera que busco. La primera que canto. Peter Gabriel, Solsbury Hill

 

 Aquells que encara passeu per aquesta casa fruïu-les. De tot cor.

Pensaments inconnexes - CLXV -

 De previsions culturals fins l'estiu

Doncs bé. Aquest any em vaig decidir i vaig comprar un abonament pel TNC i un altre pel Lliure.

I, com es pot veure a la imatge, aquesta és la previsió cultural amb dos afegitons: el concert del 16/01 i el del 21/03, que han aparegut a darrera hora.

Segurament afegirem alguns concerts de la Banda Municipal de Barcelons i, qui sap, si alguna obra de teatre més o algun altre concert.

Però, ara per ara, ja ens "obligat" a consumir cultura en viu.

Ja us ho aniré explicant, si voleu...

Pensaments inconnexes - CLXIV -

 De coses d'avis

(Desfilada de Reis. Sabadell. Gener 2025. Nikon D750)

 

Ara que ja tornes a ser nord enllà.

 

Han sigut quinze dies de rialles i corredisses. D’aquesta teva barreja de Neerlandès, flamenc i català.

De com, al obrir-se la porta de les arribades a l’aeroport, vas venir corrents cap a mi, cridant “Avi!” i em vas abraçar. I et vaig aixecar per damunt la tanca de separació per rebre un dels petons més dolços que he rebut mai.

 

Dels teus ulls blaus intensos.

 

De com estaves nerviós per anar a la cavalcada de Reis, i els regals. Tot i que allà ja havia passat en Sinterklaas (Sant Nicolau), perquè la tradició que us ensenyen, és que arriba d’Espanya .

 

(Permet-me un parèntesi per explicar-te que, com em passava amb el teu pare i els teus oncles, em continuo emocionant veient la cara de sorpresa i la llum a la mirada. Fins al punt, “pastelon”, que se’m humitegen els ulls. No em fa vergonya dir-ho)

 

De com sap jugar i “fer bromes”. De com t’agrada en Mic. L’única cosa que veus a la tele i en moments “delicats” (seure a la gibrelleta o per acabar de sopar i sols un capítol)

 

De totes les paraules noves en català que has aprés per repetició.

De com tocaves les maraques i cantaves, tot imitant el que havies vist fer a en Miquel al concert de les Cotxeres de Sants.

 

De com se’m farà de llarg el temps fins Setmana Santa on mirarem de pujar a Leuven uns dies.

 

De com ens il·lusiona saber que, si res es torça, al maig serem un més.

 

Sols fa unes hores que no hi ets. I malgrat la tranquil·litat que ara hi ha a casa, ja et trobo a faltar.

 

(En Max sempre surt d'esquena per allò de la petjada digital, perquè és menor i perquè els seus pares no volen exposar-ho a les xarxes)

Pensaments inconnexes - CLXIII -

 De coses que passen, memòries que no s'esborren i punxades als dins

Porto un dies en silenci. Buit.

 

Una entrada de Paula, de fa uns dies, em va fer ser conscient (després de tants d'anys!) que, el "bulling"havia passat pels meus anys d'escola.

 

Em vaig sentir babau. Sobretot perquè, el darrer any, em va costar que em deixessin tres assignatures penjades al setembre, el que implicava haver de canviar de col·legi.

Tot i que hi vaig tornar per fer COU.

 

Aquest any fora del meu entorn habitual em va portar a una acadèmia en un pis de la Gran Via de Barcelona. On anava a petar el millor de cada casa.

 

I jo allà. Alguna cleca em vaig endur d'algun ex-company que vaig trobar.

 

Aquella acadèmia la portaven alguns professors d'on venia. I que em coneixien. 

Mal m'està dir-ho, però no vaig tenir especialment problemes per treure'm el curs i tornar allà on m'havien expulsat.

Òbviament, la història és més llarga i fosca. Però ho deixaré en aquest resum.

Per 3Cat vaig veure "Et faran un home".

A mi tampoc em van fer un home.

El campament va ser tranquil. Nadal lluny de casa. Assassinat de John Lennon

L'arribada al destí ja va ser una altre cosa. Comandaments alcoholitzats. Qui sap si eren allà per algun càstig.

Els veterans humiliaven. "La senda de los elefantes"

Rutina. Carregar/descarregar trens o camions. Curs de caporal per ordre del tinent.

Saragossa. 23F. CETME amb dos carregadors. Una bala a la recamara. Camions en marxa a punt de sortir.

"Si alguien se acerca al perímetro, primero disparais y luego dais el alto"

Ganes d'acabar amb tot de la única manera possible.

Però també... Un company que s'enamora de tu. Potser buscant la força dels febles. Dolcesa enmig de ignorància, brutesa, solitud, llunyania...

 

Tal vegada, al pic de l'estiu, no m'hagués afectat tant.Però ara. Tardor. Quasi Nadal.

O que m'estic fent vell i repapiejo

Ves a saber

Pensaments inconnexes - CLXII -

 De Relats Conjunts de novembre...

 (Interior de taller. Ramon Casas.  1883)

- “Art conceptual”

 

- Bé si. És podria anomenar així, “ma chère”.

 

- I el concepte és...?

 

- A partir d’una sèrie d’objectes com es diu ara, “randoms”, arribar a crear un pseudo món de tendència onírica que provoqui, a qui ho contempla, tot un conflicte de sentiments i emocions que transcendeixi de la realitat habitual. Fent créixer una sensació de híper-realitat que retro-alimenta els records, tal vegada, més oblidats de la infància.

 

- Ja... En resum, que les drogues en dejú son molt dolentes.

 

- JAJAJAJAJAJAJA! Que ets dolentota, “darling”. T’explico:

 

Com es pot apreciar, C-L-A-R-A-M-E-N-T, eeeh?, hi ha la representació d’un avi assegut vora la taula. Podem veure els cabells blancs, els ulls una mica tancats, el bastó damunt les cames. Amb una certa laxitud i deixadesa en el seu abillament.

La taula, desendreçada un cop acabada la festa. Festa que, sense cap mena de dubte, sabem que s’ha produït pels objectes que veiem escampats, de manera casual, per tota l’obra: tasses escantonades, ampolles i paperets per terra, garlandes desmenjades, fanalets de colors...

La M-E-T-A-F-O-R-A genial que ens fa intuir que s’han consumit, fumat, substancies al·lucinògenes: Un canelobre d’oli que ens remet a un narguil!

El gos (un carlino o pug, com vulguis) recolzat a la paret. El gat prop dels peus de l’avi...

 

- Entenc, entenc... I l’amo del lloc també està amagat a l’obra?

 

- No acabo de comprendre la pregunta.

 

- És que veig el fulard d’en Wally allà al fons i em pensava que era una pista.

 

- JAJAJAJAJAJAJA!! De vegades tens un humor un xic surrealista, “meine liebe”

 

- I el paraigües vermell?

 

- Aaaaah! Vet aquí el “leitmotiv”  d’aquesta obra!!. El que ens duu fins a copsar, de manera preclara, tot el missatge que ens vol transmetre l’artista. I que, en un intent que no passi desapercebut, ens revela, magnànimament, en el títol de l'obra.

 

- Que és...?

 

- “Restes de la revetlla sota la pluja”

Pensaments inconnexes - CLXI -

 De Mar i Cel, Ànima, altres coses i banys a l'octubre...

Tot i que al llarg del estiu hem anat al Grec o algun concert, es podria dir que, al setembre ha començat la "temporada oficial" d'actes culturals.

 

La primera va ser:

He vist les versions de 1988, 2014 i l'actual. I no vaig anar a la del 2004.

Recomanable. Si l'he de posar nota seria un 8,5. 

Les veus, respecte a l'anterior han fet un salt espectacular per bé. Tot i que, pel meu gust personal, al nou Hassen li falta una mica. Però clar. Qui no te al cap la veu poderosa i profunda d'en Joan Crosas?

Ah! Algunes lletres han canviat. De fet, l'Himne dels Pirates ja havia canviat algunes parts de la lletra a la versió del 2014. Es veu que "...germans musulmans...", no era políticament correcte.

Si hi aneu amb temps, podreu visitar la petita exposició de vestuari i documents de l'historia de Dagoll Dagom i les seves obres.

Personalment els trobaré a faltar.

 Seguim.

Segurament a Broadway o Londres, hi hauria 10 actors/ballarins més a l'escenari i una orquestra més gran (o no...), i farien una temporada llarga.

 

És molt bona per inesperada i la qualitat del llibret, la música i els actors.

Molt recomanable. 9,5. 

No us faig spoiler de res per si podeu/voleu anar a veure-la. Jo crec que no us decebrà. 

Aquesta setmana tocarà:

Ja us ho explicaré que tal.

En un altre ordre de coses, hem visitat les Tres Xemeneies de Sant Adrià, dintre del

Tot i que no pots visitar les xemeneies, ni passar per sota, l'edifici principal impressiona. Està ple d'obres contemporànies i projeccions.

I divendres tenim hora per visitar la Casa Gomis al Prat de Llobregat.

I qualsevol tarda m'apropo a la de Sabadell que està a 2 cantons de casa.

 

Aquí trobareu tota la informació de les seus i participants. 

 

Vaig acabant. Ahir, em vaig apropar a Palafrugell.

 

Lee Miller, Colita, Toni Catany, Carlos Pérez Siquier.... Boníssimes!

I quasi la deixo passar...

 

La música, especialment la contemporània, també ha estat present:

• Festival Grec: Dagoll Dagom 50.
  
• Monestir de Pedralbes. Frames Percussion interpretant Timber
• Festival de Perelada: Òpera Don Juan no existe.
• Concert de la Banda Municipal d Barcelona al recinte de Sant Pau.
• Centre Fabra i Coats. Concert inaugural Mixtru'24: Alberto Bernal, Frames Percussion & Blue Band

I ja deixo de fer el tifa explicant tot això.

 

Ah! I perquè allò de "banys a l'octubre"?

Bé. Ahir, en acabar la visita a Palafrugell, cap a les12, vaig baixar fins a Calella per veure l'ambient i si podia fer alguna foto acceptable. Després de veure tants exemples d'aquest mestres, tenia com "mono" de practicar.

En arribar a la platja de Port Bo hi havia gent. I molts dins l'aigua. I jo sense vestit de bany!

De fet, això no és un problema. Però en una platja urbana potser si.

 

Així que, veient que no faria cap foto acceptable, vaig pensar en la platja de Cala Castell. I cap allà faig fer cap.

Vaig aparcar el cotxe, agafar unes tovalloles esportives que sempre duc al maleter per si un cas, i em vaig apropar a la platja.

 

I allà vaig torbar de tot. Tèxtil,  naturistes... tots barrejats (tampoc hi havia gaires persones). Families, ciclistes que deixaven les bicis, es despullaven i cap a dins.

 

Tot era tant normal i ningú feia cas de ningú que, sense rumiar-ho gaire m'hi vaig ficar.

 

L'aigua estava genial. Suposo que al no haver gaire diferencia de temperatura entre l'exterior (uns 21 graus) i l'aigua, en cap moment es tenia la sensació de fredor.

 

I aquí la prova gràfica. Prudentment retocada per evitar atacs de riure, i especialment dedicada a aquell/a hatter que em va aparèixer al Lloc. Amb "carinyu"

  

Pensaments inconnexes - CLX -

 De Relats Conjunts de setembre...

(Joseph Mallord William Turner - El matí desprès del Diluvi / The Morning after the Deluge - 1843)

- A veure, a veure. Sense nervis. A la costa. Arran de platja.

- ...

- Google Maps no funcionava? (Eeeps! que no hi ha satèl·lit ni GPS)

- ...

- Un hipopòtam s'ha assegut damunt l'astrolabi? (Merda! Tampoc s'ha inventat encara!)

-...

- Estava núvol i no es podien veure les estrelles?

- ...

- Recordeu que us vaig dir que, potser, no era massa bona idea fer sopa amb aquells bolets de colors?

-...

- Recordeu que havíem parlat que, quan s'acabés tot, netejar l'Arca i fer un chill-out a les costes de Hawaii, Bahames, Seychelles o a una illa grega ?

-...

- Aleshores fills meus, Sem, Cam ,Jàfet, d'una manera que ho pugui entendre fins la darrera puça del vaixell, em podeu explicar com  hem acabat a 5.137 metres (2,31 llegües o 27,723 estadis o 17.327 peus - tot romà clar-)  al cim del Mont ARARAT!!!!

-... ens hem distret amb l'Arc de Sant Martí...

- Arc de Sant Martí??? El que heu vist abans que deixés de ploure???  Ja podeu començar a baixar tots els animals a la plana! Que teniu per una estona entretinguda! Mecaguntotelqueesmou!!! (Uix! Perdoneu Senyor Yahvé aquest estirabot...)

40 dies i 40 nits plovent!!! Que penses, no quedarà ningú i podràs escollir lloc i aparcar bé. I van aquest sòmines i ens deixen damunt d'una muntanya que ningú coneix i enmig d'enlloc!

Senyor, Senyor!!! Quanta paciència!

Me'n torno al catre a esperar la verema per fer un traguinyol...

Merda! I ara s'ha trencat el porró!!!

El matí després del Diluvi tot serà pau i benaurança deien...

No't fot!!!

 

Pensaments inconnexes - CLIX -

 De set anys (i no al Tibet) més tard...

 

La meva darrera entrada va ser després dels atemptats de la Rambla.

Després ens van colpejar, humiliar, destruir...

 

Més tard la befa de judicis.

 

Japó, doctorat.

 

I el món es va acabar.

 

Pors, desconeixements, vacunes, morts.

Solitud, agorafòbies, mascaretes.

Silencis, tranquil·litat, espais.

 

PCR's.

Aire

 

Nous viatges. Casament.

Tornar a la normalitat?

 

Una nova vida.

 

"Una vida nova". Temps (o no). Passejades. Solitud.

 

Han aparegut botiflers, traïdors, colons.

Parlar la nostra llengua cada cop és més difícil. Som en terra conquerida.

I jo torno aquí. Obrint unes noves Cambres. 

Traient la pols.

Cremant les coses inútils.

Intentant, un cop més, lligar d'alguna manera pensaments inconnexes. 

No sé quantes portes obriré.

No se quantes vegades encendre els llums

No m'importen els comentaris o les quantitats de visites.

Ja ho sabeu: sóc un xic asocial.

 

Teniu-me un xic de paciència.

Pensaments inconnexes - CLVIII -

De tenir por, o no...

Avui, una setmana després. A la mateixa hora en que tot va passar, he baixat fins les Rambles.
Ho havia de fer per saber, per dir-me, si tinc por o no.

Les Rambles eren plenes. De gent, de policies, de ofrenes... I també de buits, espais, silencis, mirades.

No hi ha aquell brogit de sempre.

Avui, aquesta tarda, La Rambla feia olor a cera. A espelma. A flors. A llàgrimes. A absències i crits.

Avui, i crec que no ho havia sentit mai, a les 5, han sonat les campanes de l'església de Betlem. La que hi ha a la cantonada amb el carrer del Carme.
Ha sigut un so potent i clar que, per un instant, ha semblat aturar la vida del passeig.

M'he creuat amb gent que plorava (jo també). Que s'ho mirava incrèdula. Que es feia selfies. Que s'agenollava i resava. Que deixava flors, escrits, espelmes. Moltes explicacions en tots els idiomes del món.

A l'alçada de la Boqueria, una noia i un senyor, anaven encenen totes aquelles espelmes que estaven apagades.
Reporters amb càmeres filmant al Pla de l'Os i/o entrevistant a la gent i a un musulmà que oferia i rebia abraçades, quasi davant de Can Pistoles.

Si no heu estat, es fa difícil explicar les dimensions de les ofrenes al cap damunt de La Rambla. O davant de Canaletes. O al Pla de la Boqueria. I com, a dreta i esquerra hi han de més petites.

Totes tenen flors, missatges, espelmes.
Totes tenen ràbia continguda, esperança, desitjos de Pau. D'Amor.

També m'he creuat amb els que tenen por. Ho veies a les mirades. A la forma d'agafar-se de les mans o abraçar-se.
I els que tenen pànic i estan perduts: Un home que, cada cop que passava aprop d'algú que ell considerava "enemic" (musulmà o de pell fosca), es posava a cridar "No tinc por" i maleïa els ossos de tothom. Més tard, ja de tornada al cotxe, l'he trobat assegut a una taula del Zurich, fen els mateixos comentaris en veu prou alta, envoltat de cerveses buides, com a única companyia.

Les Rambles, que tantes vegades he caminat, avui eren estranyes. Fredes malgrat l'escalfor que tantes persones intenten donar-li.

Avui, una setmana després. A la mateixa hora en que tot va passar, he baixat fins les Rambles. I no sé ben bé degut a què, o per culpa de qui, m'he sentit un estrany a casa.

Pensaments inconnexes - CLVII -

De pols, buidor, oblit... fi

Entro a les Cambres després de molt de temps. Massa. Hi ha pols per tot arreu i la sensació de deixadesa és intensa.
Totes les coses amb que anava omplint les Cambres, han desaparegut i una flaire de resclosit i verdet impregna els narius i els dins.

Fa un mica de pena deixar acabar un blog d'aquesta manera. Sense entrades. Sense que ningú li faci cas.

Podria parlar-vos, potser, d'algunes coses encara. Però no serveix de res pontificar, intentar ser.

Cadascú ha de conèixer el seu lloc. I els somnis, com els sentiments, ocupen massa i de poc profit.

El temps s'ha complert i, les raons de ser de les Cambres, es possible hagi vençut.


A tots el que heu passat per aquí en algun moment, gràcies de tot cor.

Us deixo un darrer present. Molt estimat per mi.


2.Recollection for Marimba from Miquel Vich Vila on Vimeo.

Pensaments inconnexes - CLVI -

De ...xit?

Jo no sóc politòleg, ni spin-doctor, ni res que tingui a veure amb política.
Tampoc estic afiliat a cap partit i/o sindicat. Bàsicament perquè quasi tots els "líders" (polítics, sindicals...) han fet d'un servei públic als ciutadans, un "modus vivendi" i una manera d'obtenir prebendes i beneficis. Que, quan els sents parlar, t'adones que, en general, això de "democràcia" els agafa lluny. Que es van perdre el capítol de "Barrio Sésamo" on en parlaven.

Sols s'han de escoltar les declaracions del molt demòcrata Pedro Sanchez, cap visible d'una partit que es diu "Socialista" i "Obrero", respecte a votar.
O com han tractat d'inconscient (per dir-ho finament) a en Cameron, líders preclars com Rajoy o Rivera.

Ens volen esclaus. En una barreja de "A brave new World" de Huxley i "1984" d'Orwell.

Però, algú s'ha posat a pensar que, si aquesta idea d'una Europa unida, s'hagués fet pensant en les persones i no en les empreses i els bancs, tal vegada no hi hauria BreXit? Ni LePen? ni els possibles NeXit, etc?

Ens hem acovardit. Adormit. Ens estan traient quasi tot: feina, estabilitat, futur... I no tenim els nassos d'aixecar-nos i "calar foc" a tota aquesta colla de malvats, per por a perdre les engrunes que ens van deixant.

Heu pensat en fer mai una llista amb tots aquest polítics i "periodistes" de tots els colors. Entitats i Governs que ens estan enfonsant en la misèria?

Som covards.
Tots mirem al voltant i tenim família, fills. I tots pensem que passaria si...

I així és com ens tenen agafats.

Demà aniré a votar? Si. I ja us dic que cap em fa el pes. Però si sé que no penso votar a cap "demòcrata de tota la vida". A cap d'aquest que parlen dient "el que ens ha costat la democràcia" quan, ni tan sols havien nascut al 1975.

Em costarà. No els crec. A cap d'allà i a molt poquets d'aquí.

Serà difícil...

Però una sorpresa tipus BreXit, que els fes caure els atributs per terra, estaria bé, no?

Pensaments inconnexes - CLIV -

Es tant difícil tants cops...

XY - "Equilibri"

Pensaments inconnexes - CLIII -

De "ahir va ser el dia", ahir vam quedar al Zurich...

Ahir....