Ahir em vaig fer amb dues joies. Particularment belles. Peculiarment tardorals o hivernals.
Parlo de les darreres obres d'en Paolo Conte i de Jane Birkin:
És difícil explicar-vos totes les onades de sentiments i sensacions que m'han envaït escoltant aquestes meravelles, tant semblants en el fons que no en la forma.
Un Conte quasi hermètic. De vegades veient Tom Waits a l'horitzó. Però sempre líric.
La dolcesa de la Birkin i la seva veu rogallosa.
I un sentiment que plana en tots dos. Com de final. Com l'hivern.
Escolteu-los de nit. Quan ja els sorolls han minvat. Quan sols ells i els seus músics us poden parlar a cau d'orella.
No penseu que són especialment intimistes. Però, per mi, perden amb la llum del sol.
Son tardorals.
I si podeu i us compreu els cd's, podreu veure els dibuixos d'en Conte i les fotos de petita de la Birkin.
Us els recomano a ulls clucs.