dimarts, 24 de febrer del 2009

Pensaments inconnexes - LII -

De anar caminant al tros, aniversaris i altres...



El meu nou client em permet anar caminant al treball molts dies.
Un passeig de 20/25 minuts.

Procuro passar pels carrers menys transitats, els que encara conserven una certa identitat. Per davant dels safareigs públics, de les antigues escoles.

Normalment porto engegat l’mp3 i em concentro en veure els rostres que em vaig creuant. Observar les seves expressions: atrafegats, inquiets, adormits, riallers... Arraulits dins els abrics els matins de fred.

Com anar al tros...

Tampoc farà tants anys que la gent creuava aquest verals, ara urbanitzats i “normalitzats”, per anar a fàbriques i horts.

El quadre del pare m’ha fet pensar. En el fons sempre anem al tros a vinclar les espatlles d’una manera o altre.
De vegades més plaent. D’altres més a contracor.

I no m’atreviria a fer classificacions.

És curiós que el pare escollis aquest paisatge. És com un element recursiu. Sempre, d’una manera o altre a tornat al Delta.

Sempre, en un moment o altre, tinc la necessitat del Delta.

Serà genètic?



Avui, aquest bitxo, rialler, poca-vergonya, dolç, carinyós, fa 10 anys...

Buuuufffff! 10 ja! (i 17 i 21...)

M'estic fent gran...

dimecres, 4 de febrer del 2009

Pensaments inconnexes - LI -

De nits de teatre i altres estones de riure...

Hem anat a la pre-estrena de L'inspector, de Nikolai Gógol, al TNC. En una versió lliure de Jordi Galceran dirigida per Sergi Belbel. (gràcies un cop més CatRadio!)

Està considerada com la millor obra teatral del autor i una obra mestra del drama satíric. L'obra retrata amb ironia l’estupidesa i la cobdícia dels càrrecs i mandataris de les províncies russes. I, pel que es veu, es va muntar un bon rebombori, especialment a San Petersburg, a la seva estrena.

L'obra impecable. Un muntatge encertat en el ritme i l'interpretació. En cap moment decau l'interès.

I amb un repartiment superior on destacaria la feina de Lluís Soler, Anna Güell (immensos) i Ernest Villegas. Sense oblidar en Jordi Banacolocha i la "parella (més) còmica" formada per en Carles Martínez i Xavier Serrano.

Dues parts de 1h 20 i 1h 10 més 30' de descans... que passen volant enmig de somriures, riures i riallades.

I si no me creieu, li podeu preguntar a l'Anna Lizaran que seia dues butaques més enllà i reia de no parar...

Jo us la recomano sense cap mena de contraindicació.

(Clar que també podria ser que m'hagués fet molta falta riure...)