Això que veieu son unes fitxes del Mahjong.Tenen a la vora de 100 anys. Aquest joc el van portar els meus oncles, crec recordar de Canàries, quan eren a Fernando Poo. (el meu oncle era metge).
Estan fetes d'ivori i bambú.
Acostumem a jugar les festes quan ens reunim tots a casa dels pares, que són els dipositaris. Aquest any, Albert ha jugat per primer cop. I ho ha fet ell sol.
De fet les regles bàsiques no són gens complicades.
És un joc xinés que també és juga al Japó. I en aquells països s'aposta, i molt fort.Ha sigut el primer Nadal diferent.
A l'alegria de retrobar a Sam i Júlia, que han vingut de la Xina a passar les Festes fent un parèntesi als estudis, s'ha barrejat en molts moments, el buit, l'absència i el record de la mare.
Però hem rigut força.
Fins l'hora de marxar.
El pare s'havia retirat a seva l'habitació i hem anat a dir-li adéu. Quan jo he entrat, estava parlant amb Júlia. S'estava acomiadant.
Júlia ho feia fins el Juliol que tornaran. Però el pare ho feia d'una manera més definitiva.
La conversa era tendre, dolça. A mida que el pare anava parlant a tots s'ens omplien els ulls de llàgrimes: Júlia, Cristina, el meu germà (i pare de les noies) i a mi...
La meva neboda intentava convèncer el pare que el temps passa ràpid (i tant que passa!) i que l'estiu està aquí mateix.
El pare parlava fluixet...
No fa falta explicar que deia.
He abraçat al pare i l'he omplert de petons.
Després, quasi sense veure-la, he abraçat a Júlia, i m'he acomiadat d'ella, esperant que arribi l'estiu per tornar a veure-la.
Ja és 28. Els Sants Innocents.
Encara plou i fora fa fred...
A dintre, de tant en tant, també...
