Mare meva quins ulls!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Això em van dir no fa gaire. I encara estic pensant que contestar.
Tal com ho vaig llegir em vaig apropar a un mirall. Són verds. Darrerament més verd que habitualment...
Recordo una cançó:
"Ojos verdes son traidores
Ojos verdes son traidores
Azules son mentireiros
Los negros y acastañados
Son firmes y verdadeiros"
Ojos verdes son traidores
Azules son mentireiros
Los negros y acastañados
Son firmes y verdadeiros"
Ho sóc? No em considero pas...
Els meus ulls.
Possiblement l'únic que salvo de la mediocritat de la resta del meu jo. Si, realment no estan malament del tot.
M'agrada mirar la gent als ulls i que em mirin quan parlen. Em dona molta informació de l'altre.
Hi ha molta gent que no m'aguanta la mirada i m'ho diuen.
Però no perquè sigui desvergonyida o mofeta... Simplement diuen que no la poden mantenir. "Que miro d'una forma massa profunda".
Segurament és per això què, qui em coneix sap què, en el moment més inesperat, puc sortir amb una frase del tipus: "Quins ulls més bonics que tens".
Que dit així, a primer cop d'ull, podria semblar una forma barroera de tirar floretes.
No ho puc evitar.
Perdoneu estic parlant massa de mi d'una forma poc comú.
Canvi de tema.
Silencis... Em faig un munt de llegir-vos i deixo poc comentaris.
En algunes cases molt estimades, fa tres o quatre post que no dic res...
Però arribo i veig els altres comentaris i penso: "Xerraire... ¿què pots dir tu, ara.? Calla i passa de puntetes. És preferible que pensin que ja no vens a dir qualsevol parida..."
I continueu venint al Lloc o a les Cambres i em dieu coses.
O m'envieu cartes...
¿Deixem-ho en què estic un xic mandrós degut a la calor?
O què, simplement, és més fàcil pensar les coses, els sentiments, que transcriure'ls...
M'ha colpit "L'elegància del eriçó". De primer em va costar una mica... Venia un xic cansat de Firmin, i em fotia que em tornés a passar amb un altre llibre...
Quina equivocació la meva! Quin gran llibre!
Sort que vaig fer cas a la recomanació, oi nina?
Volia parlar d'algunes coses més, però m'està quedant tot molt espès, fins i tot per a mi.
(Continuarà...)
Els meus ulls.
Possiblement l'únic que salvo de la mediocritat de la resta del meu jo. Si, realment no estan malament del tot.
M'agrada mirar la gent als ulls i que em mirin quan parlen. Em dona molta informació de l'altre.
Hi ha molta gent que no m'aguanta la mirada i m'ho diuen.
Però no perquè sigui desvergonyida o mofeta... Simplement diuen que no la poden mantenir. "Que miro d'una forma massa profunda".
Segurament és per això què, qui em coneix sap què, en el moment més inesperat, puc sortir amb una frase del tipus: "Quins ulls més bonics que tens".
Que dit així, a primer cop d'ull, podria semblar una forma barroera de tirar floretes.
No ho puc evitar.
Perdoneu estic parlant massa de mi d'una forma poc comú.
Canvi de tema.
Silencis... Em faig un munt de llegir-vos i deixo poc comentaris.
En algunes cases molt estimades, fa tres o quatre post que no dic res...
Però arribo i veig els altres comentaris i penso: "Xerraire... ¿què pots dir tu, ara.? Calla i passa de puntetes. És preferible que pensin que ja no vens a dir qualsevol parida..."
I continueu venint al Lloc o a les Cambres i em dieu coses.
O m'envieu cartes...
¿Deixem-ho en què estic un xic mandrós degut a la calor?
O què, simplement, és més fàcil pensar les coses, els sentiments, que transcriure'ls...
M'ha colpit "L'elegància del eriçó". De primer em va costar una mica... Venia un xic cansat de Firmin, i em fotia que em tornés a passar amb un altre llibre...
Quina equivocació la meva! Quin gran llibre!
Sort que vaig fer cas a la recomanació, oi nina?
Volia parlar d'algunes coses més, però m'està quedant tot molt espès, fins i tot per a mi.
(Continuarà...)