Pensaments inconnexes - CXXXII -

D'ara...

De vegades, algú ens toca l'espatlla enmig d'un somriure. Ens girem i ens trobem de cara amb la solitud.
Aquesta solitud filla de tots els temps perduts, els gestos no fets, els somriures oblidats.
Solitud silenciosa. Freda. Que endureix els dins.
Que crea aquella callositat asocial que allunya.

És aquell sentiment que et fa pensar en agafar qualsevol mitjà i marxar lluny. Prou lluny.
Arribar a qualsevol lloc on ser un foraster excèntric, silenciós.
Viure pujant escales a les fosques. Oblidant obrir porticons. Sense ventilar cap habitació.

Deixar passar les paraules i els gestos. Pintar en negre la foscor.
Guardar els petons i les abraçades, per un estrany sentiment d'enyorança, en comptes de extirpar-ho tot i regalar-ho a qui li pugui aprofitar.

Naufragar sense l'esperança de l'esperança.
Fugir sense moure't.
Dormir sense son.
Parlar sense paraules.

Solitud.
Amarga.
Densa.

Pensaments inconnexes - CXXXI -

De mi...

Em faig autobombo.

Què voleu que us digui? Em fa il·lusió. M'he deixat convèncer i és una experiència nova.

Doncs això, a partir de dilluns 9 de setembre. Si us agraden les pizzes...

També podreu mirar les parets...

Pensaments inconnexes - CXXX -

D'Amsterdam..

Anar a Amsterdam per amor a l'art.

Aprofitar el pont de la Verge d'Agost. Fer una visita ràpida, descobrint, reafirmant, que és una ciutat que viu de cara al carrer i al carrer. On viuen amb una aparent normalitat coses que, aquí, pel cap baix, crearien polèmica.

Una ciutat bruta. Potser perquè és estiu i havien turistes per totes bandes, però on no tens cap sensació d'inseguretat, passegis pel barri que passegis.

On el mite: "Els europeus esmorzen d'hora, dinen (o no) d'hora, sopen d'hora (sobre les 6) i a les 10 tot és tancat", és això. Un mite. A quarts de dotze del vespre tanta gent pel carrer com les Rambles de Barcelona el dia de Sant Jordi.

Amsterdam, un lloc on hauria de tornar per veure alguna cosa més que el museu Van Gogh on et deixen fer fotos, t'animen a fer-ne, a penjar-les a Facebook, a Instagram, excepte d'uns determinats quadres senyalitzats. Si per equivocació en fas cap, un vigilant del museu, amb una delicadesa exquisida, et demana que l'esborris.

Amsterdam per amor a l'art. A la música. A la NJO. A aquest concert:

Robeco SummerNights 2013: NJO gaat Amerikaans

Un concert on, en el preu de l'entrada, s'inclou el transport públic i una beguda al començament i a la mitja part. D'acord que les entrades no eren barates (20, 28 i 35€), però la sala estava més de 3/4 parts plenes. Quan aquí, fins i tot en concerts de franc, no s'omple ni la meitat.

I no era un auditori qualsevol:

Amsterdam per amor a l'art.
I als fills.

Pensaments inconnexes - CXXIX -

De, simplement orgull de pare i no sabeu que us veu perdre...

No diré gran cosa. Aquesta mostra no permet veure, ni viure, ni la meitat de la complexitat de la peça, especialment en el seu 5è moviment.

Si d'acord. És música del s.XX. Però enganxa, atrapa.

Fruïu - la.

Olivier Messiaen.  Turangalîla.

Pensaments inconnexes - CXXVIII -

De records, estones, músiques i somriures en els primers moments de la solitud...

Fugia de la solitud dels moments que, amb passes fermes i silents, s'apropava pels passadís. Covardament, com de costum, m'he amagat en el meu racó. El meu "Sancta Sanctorum" com si diguéssim.

Potser et cercava l'ombra. O tal vegada un somriure. Però sols podia veure l'inici de tot un futur.

He il·luminat píxels amagant colors sota blancs i negres. Somniava vides i espais mentre remenava capses i ordenava papers.

Somniava fer visibles somnis que, un cop més, no seran.

I dins un armari, l'he trobat. He alçat la tapa i, amb una mirada ràpida, ho he sabut. Allà hi era gran part del secret.

He premut la capsa contra el meu pit i he flairat els seu interior. Amb els ulls clucs m'he deixat envair per cada nota:

per cada paraula i cada vers...



Esperant que la vida fos allò que un dia trobàrem parlant de Lola Anglada. Del més petit de tots.
Tal vegada era tant petit que es va esmunyir sota una ombra, en tombar qualsevol cantonada.

Pensaments inconnexes - CXXVII -

De "ajuts japonesos" i cantants sicilians...

Aquest xicot que veieu, ha sigut escollit un dels quatre.

Com podreu comprendre, l'orgull de pare (mode On), no em baixa ni en broma.

Dissabte serà el dia. Però passi el que passi, per mi com a mínim, ja serà un gran resultat.

Dijous 20 vam anar a veure a l'Auditori a un sicilià de 67 anys. Acompanyat d'un quartet de corda, dos teclistes, baix, guitarra i bateria.

Battiato continua sent gran.

Amb la veu un xic justa, ja. Però controlant com canviar el to, com fer una veu diferent. Canta assegut en una tarima amb una catifa.

Em va sorprendre fent un repertori amb moltes cançons en castellà.

Un començament amb peces del nou disc. A continuació una part "mística" (tal i com va dir ell mateix), i anar enfilant-se cap a el final. Enllaçant grans èxits. Aixecant-se i movent-se per l'escenari.

El públic entregat. L'estazione dell amore, l'era del cinghiale bianco, Currucucú...

I arriben els bisos. I finalitza el concert amb l'única cançó amb que ho pot fer. Aquella que ens diu, que ens fa saber, que no cantarà cap més: Centro di gravittà.

El públic canta, pica de mans. Quasi dues hores sense aturades.

Però com es va guanyar el públic? Recuperant una vella cançó. Segons ell, feia molt de temps que no la cantava. Va haver de llegir la lletra.

I vam aplaudir.

Perquè és una d'aquelles velles cançons tan actuals:

Franco Battiato, Pobre patria.

O si la preferiu en versió original

Franco Battiato, Povera patria

I si. Vaig sortir quasi afònic de tant cantar. I és que s'ho valia!

Mi pobre patria, aplastada por abusos del poder
de gente infame que no conoce el pudor,
se creen los dueños todopoderosos
y piensan que les pertenece todo.

Los gobernantes, cuántos perfectos e inútiles bufones
en esta tierra que el dolor ha devastado
¿Acaso no sentís nada de pena
ante esos cuerpos tendidos sin vida?

No cambiará, no cambiará
no cambiará, quizá cambiará

Y cómo excusarlos, las hienas en estadios y aquéllas
de la prensa chapoteando en el fango como cerdos
Yo me avergüenzo un poco y me hace daño
ver a los hombres como animales

No cambiará, no cambiará
Si cambiará, verás que cambiará

Esperamos que el mundo vuelva a cotas más normales,
que pueda contemplar con calma el cielo
que nunca más se hable de dictaduras,
porque quizá tendremos que ir tirando
mientras la primavera tarda aún en llegar.


Povera Patria! Schiacciata dagli abusi del potere
di gente infame, che non sa cos'e` il pudore,
si credono potenti e gli va bene quello che fanno;
e tutto gli appartiene.

Tra i governanti, quanti perfetti e inutili buffoni!
Questo paese e` devastato dal dolore...
ma non vi danno un po' di dispiacere
quei corpi in terra senza piu` calore?

Non cambiera`, non cambiera`
no cambiera`, forse cambiera`.

Ma come scusare le iene negli stadi e quelle dei giornali?
Nel fango affonda lo stivale dei maiali,
Me ne vergogno un poco, e mi fa male
vedere un uomo come un animale.

Non cambiera`, non cambiera`
si` che cambiera`, vedrai che cambiera`.

Voglio sperare che il mondo torni a quote piu` normali
che possa contemplare il cielo e i fiori,
che non si parli piu` di dittature,
se avremo ancora un po' da vivere...
la primavera intanto tarda ad arrivare.

Pensaments inconnexes - CXXVI -

De nits, veritats, polseres i el sol a la cara...

Avui, ara fa una estona, mirava el capítol de "Polseres vermelles".

Per un moment he pensat que era una mena de "remake" de Verano Azul. En Benito era Chanquete i en Lleó, com en Pancho, sortiria pels passadissos amb la cadira de rodes cridant: "En Benito és mort! En Benito és mort!".

Però heus ací que ha arribat el final del capítol.

I m'he trobat pensant que, la mare, va tenir sort de trobar la seva veritat, en una habitació plena de llum. Un migdia de setembre.
Que prop d'ella hi havia una d'aquelles plantetes que tant estimava. I que el sol quasi l'acaronava.

Que fins i tot jo vaig tenir sort en sentir com el seu alè em lliscava entre els dits, tot i que no vaig poder retenir-ho.

Pensaments inconnexes - CXXV -

De ens menjarem les lletres amb ketchup i mostassa...

Tots ho sabeu. Ho heu llegit. La Catalonia ha tancat. I, al seu lloc, apareixerà el pallasso de les hamburgueses.

Jo, que voleu que us digui, la trobaré a faltar. Era una referència de tota la vida. Tot i que era "La Casa del libro". Recordeu quan tenia un quiosc a l'entrada? Tenien tot tipus de revistes estrangeres. Era llaminer, llaminer..

Això em fa pensar quan, a la Ronda (Sant Pere i Universitat), es trobaven tres de les, potser, més importants llibreries de la ciutat: Catalonia, Bosch i Castells.

Qui no havia anat allà cercant un llibre de text, o lectura, del cole?

Més enllà, pujant pel Passeig de Gràcia, trobaves la Cinc d'Oros i la Llibreria Francesa. Aquí vaig comprar el meu primer Petit Prince, en francès òbviament, que encara conservo.

La Catalonia, els darrers anys, també ha sigut un punt de trobada en la presentació de llibres.

Recordo especialment la presentació d'un poemari: Esmorzar perfecte d'Ester Fenoll. Per aquelles coses de la vida vaig tenir la sort de conèixer, allà, a Carme Rosanas.

I també a l'editor d'aquell llibre que va dir que estaria interessat en publicar obra meva. I del que, un cop li vaig enviar uns originals que em va demanar (oportunament registrats), no em va tornar a dir mai més res. (sense ser un cas tant cafre com el d'Arare, també es va omplir de gloria...)

Temps després, al mateix lloc, vaig tenir l'oportunitat de conèixer un selecte i important grup de blogaires, tal i com ho vaig explicar aquí (buf! ja fa tant de temps...) 

En fi. Que no es cap bona noticia que vagin tancant llibreries emblemàtiques, que no pertanyen a les grans cadenes, i que tenien un segell propi.

Farà mal als ulls mirar i no trobar llibres. Veure aquelles lletres grogues sobre fons vermell o verd.

I ara l'apunt esotèric festiu: Us adoneu que hem perdut "La Catalonia"? Serà un senyal? Era d'això que parlaven els Maies? 

Fa un xic de pena. Perdem cultura un cop més...