De tenir por, o no...
Avui, una setmana després. A la mateixa hora en que tot va passar, he baixat fins les Rambles.
Ho havia de fer per saber, per dir-me, si tinc por o no.
Les Rambles eren plenes. De gent, de policies, de ofrenes... I també de buits, espais, silencis, mirades.
No hi ha aquell brogit de sempre.
Avui, aquesta tarda, La Rambla feia olor a cera. A espelma. A flors. A llàgrimes. A absències i crits.
Avui, i crec que no ho havia sentit mai, a les 5, han sonat les campanes de l'església de Betlem. La que hi ha a la cantonada amb el carrer del Carme.
Ha sigut un so potent i clar que, per un instant, ha semblat aturar la vida del passeig.
M'he creuat amb gent que plorava (jo també). Que s'ho mirava incrèdula. Que es feia selfies. Que s'agenollava i resava. Que deixava flors, escrits, espelmes. Moltes explicacions en tots els idiomes del món.
A l'alçada de la Boqueria, una noia i un senyor, anaven encenen totes aquelles espelmes que estaven apagades.
Reporters amb càmeres filmant al Pla de l'Os i/o entrevistant a la gent i a un musulmà que oferia i rebia abraçades, quasi davant de Can Pistoles.
Si no heu estat, es fa difícil explicar les dimensions de les ofrenes al cap damunt de La Rambla. O davant de Canaletes. O al Pla de la Boqueria. I com, a dreta i esquerra hi han de més petites.
Totes tenen flors, missatges, espelmes.
Totes tenen ràbia continguda, esperança, desitjos de Pau. D'Amor.
També m'he creuat amb els que tenen por. Ho veies a les mirades. A la forma d'agafar-se de les mans o abraçar-se.
I els que tenen pànic i estan perduts: Un home que, cada cop que passava aprop d'algú que ell considerava "enemic" (musulmà o de pell fosca), es posava a cridar "No tinc por" i maleïa els ossos de tothom. Més tard, ja de tornada al cotxe, l'he trobat assegut a una taula del Zurich, fen els mateixos comentaris en veu prou alta, envoltat de cerveses buides, com a única companyia.
Les Rambles, que tantes vegades he caminat, avui eren estranyes. Fredes malgrat l'escalfor que tantes persones intenten donar-li.
Avui, una setmana després. A la mateixa hora en que tot va passar, he baixat fins les Rambles. I no sé ben bé degut a què, o per culpa de qui, m'he sentit un estrany a casa.