Pensaments inconnexes - XIX -

Jane Birkin

Concert al Palau de la Música. Comença un quart tard per problemes de subministrament electric i, durant tot el concert, sols hi hauran llums blancs.

Jane Birkin... Surt a l'escenari somrient, esvelta, escabellonada i quasi grunge...

Canta, somriu, seu a l'escenari amb els peus penjant. Somriu. S'aixeca, somriu...

Explica històries barrejant francès i anglès. Està enamorada de Serge Gainsbourg, malgrat els anys que fa que falta...

Canta, somriu, baixa de l'escenari. Canta enmig la platea. Puja a un lateral del primer pis i continua cantant. Somriu i torna a la platea cantant, saludant al public, fent-se petons...

A moments revindicativa... Sempre tendre i agraïda... Connectant amb el públic des de el primer moment...

Amb tres músics excepcionals i multi instrumentistes...

M'ha enganxat tant que he oblidat de fer alguna foto...

Sols una cosa... ha posat més bona voluntat que encert amb o leaozinho de Caetano Veloso...

La resta... més que rodó...

Directament al cor, als sentits

Pensaments inconnexes - XVIII -

De intervencions i altres sorpreses...

A dos quarts de 9 del vespre el meu germà entra a quirofan.
L'han trucat aquest matí... Hi ha un ronyó per ell!

Les meves germanes ja hi son...

A mi m'han deixat de "guardia" prop els pares...

Estic un xic acollonit.

Volia explicar altres coses i mostrar una foto del meu genoll i parlar de l'artroscòpia que sembla que ja la tinc ben a tocar... I dir quatre parides per fer uns somriures...

Però son tonteries comparades amb això...

Si passeu per aquí... Creuareu els dits amb mi? O si algú té alguna idea millor també l'agrairé...

Serà una nit molt llarga...

Afegit del 17/02/2008 a les 13:40

Acaba de baixar de l'UVI... Ja és a planta... Visites restringides els primers dies... O sigui de fet a part de la seva dona i filles prefereixen que no hi vagi ningú més... (metges dixit)

Però he parlat amb ell per telèfon!!!. Està content, animat, rialler (bé no gaire, ja sabeu els punts...). Què cabron!

He penjat i m'he posat a plorar...

Ah! Moltíssimes gràcies a vosaltres pel suport.

Pensaments inconnexes - XVII -

De Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà

Aquesta foto està feta a Sant Martí del Canigó fa... 23 anys. Amb una Yashica FX3 completament manual...
Per què això? Bé, el post de na Joana m'ha fet pensar... Recordo que va ser una setmana de càmping a la Catalunya Nord.

Era un càmping petit. De mitja muntanya. Plena d'holandesos, francesos i algun anglès.

Recordo com al aparcar el cotxe a l'entrada, va sortir la mestressa tota emocionada perquè uns catalans havien trobat el seu negoci, que ja podia posar "Camping Internacional"...

Tot això amb el català dolç i afrancesat de la gent del Nord.

Ens mimava. Ens va recomanar visitar les Gorgues de la Fou. Camines sobre riu Tech en un entorn impressionat i preciós.

A Sant Miquel de Cuixà vam arribar a temps de la visita guiada en català... Et sobta saber que el claustre que veus no és l'original. O no completament.
Si el vols veure has d'anar a Nova York, al MOMA (si no vaig errat).

També vam pujar al Canigó. No he trobat les fotos. Ple de catalans.

Però el fet que més em va copsar va ser el dia de Sant Martí.
Quan vam arribar hi havia un grup de persones grans amb el guia del monestir, com no podíem entrar sols, dissimuladament ens ajuntarem.

El guia, un frare de la comunitat, saludà a tothom i deixà anar la següent pregunta (òbviament en francés):
- "Hi han catalans al grup?"

Nosaltres, joves i eixerits, aixequem la mà. El grup d'avis es gira a mirar-nos.

El frare que ho veu, somriu i ens diu:
- "Bienvenu chez vous"

El grup d'avis es gira a mirar-nos, amb cara de no entendre res. Però no va acabar aquí la presentació, el frare va continuar:

-"No som a Espanya, ni a França... Som a Catalunya i aquesta és la seva muntanya màgica i sagrada"

El grup d'avis es girà a mirar-nos. No sabria recordar ben bé amb quina cara. Però nosaltres, en aquell moment, ja érem al final del grup.

Que voleu que us digui... Va ser una sensació especial. No sabria dir-vos ben bé perquè.

Potser sobtats pel fet que, un francesos, per molt que siguin frares de l'ordre de Sant Benet, reconeguin que allò no és el que diuen un papers, sinó un sentiment. I en aquell lloc magnífic.

He de tornar. Els nois no han estat mai. Potser el gran. A les Gorgues i a Sant Miquel també. Però no a Sant Martí.

Recordo que arribarem des de Pals, creuant la carena per Maçanet de Cabrenys. Però d'això també fa molts anys.

Em sembla que vaig a preparar el cotxe i la càmera.

Pensaments inconnexes - XVI -

De cambres buides i altres noms...

Amb el temps he arribat a pensar que el nom del meu primer blog, "un lloc per nosaltres", sonava pretensiós, pedant, cregut... malgrat és sols una línia d'una cançó preciosa...
Quan vaig pensar en obrir un altre per escriure coses fora del format habitual del "lloc", de seguida em va venir aquest nom.
Primer perquè no sabia si mai l'arribaria a omplir.
Després perquè tampoc sabia si algú es deixaria caure per aquí. Vaig estar temptat a no permetre comentaris... Però l'ego i la vanitat és gran... I m'agrada saber si algú passa i que pensa...

I per últim, per compensar la pretensió de la capçalera del primer...

__________________

De sants i altres celebracions...

Al final no sols hem celebrat el sant, sinó que hem aprofitat i també el seu aniversari (60), que és d'aquí 10 dies...

Hem fet una calçotada a casa de ma germana més gran.

Els germans li hem regalat un salt en paracaigudes!!! Sempre ha sigut la germana més agosarada.

No hem sigut tots. Han faltat nebots: I. i E. estaven esquiant. E. esquia al Japó i ja tenien la reserva feta. J. i S. preparant el viatge a la Xina i C... Ara no sé on era C.

Tampoc ha vingut el pare... No es trobava gaire fi... Darrerament li costa sortir de casa... Es cansa de seguida. Vol marxar. I s'angoixa perquè pensa que espatlla les trobades...

La mare si. Si es troba minimament bé, s'apunta a quasi totes...

D'una forma o un altre podríem dir que, avui, encara érem tots...

__________________

De silencis i altres respostes...

A les cambres no sempre responc als comentaris... No hi ha cap motiu... Al lloc viu en Barbollaire... Aquí sóc jo... I no tinc la seva facilitat de paraula...
Però m'agrada molt que vingueu i pugueu expressar la vostra opinió...

Moltíssimes gràcies

Pensaments inconnexes - XV -

De veus i altres records...

Ahir, el carinyet més dolç d'aquestes contrades parlava de la seva avia.
Unes paraules recuperades del passat. Tendres, sinceres, dolces... com ella mateixa.

Un cop llegit, (i plorat, perquè no dir-ho...), vaig apagar els llums i els ordinadors...
Vaig calçar-me els "cascos" i, a les fosques, Debussy i les seves obres per piano em van acaronar a llarg d'una hora...

Els ulls clucs. La pau... I a poc, a poc, com si fossin notes de les peces que sonaven, van aparèixer, clarament, les entonacions, les veus, de les persones estimades...

El deix andalús de l'avia. L'accent tancat de l'avi. Els tiets...

Desprès s'afegiren els pares i els meus germans, els amors, els amics i, fins i tot algun company d'estudis...

Tots tenien una paraula, una frase per dir-me... De tots era capaç de recordar la seva veu, l'entonació, malgrat el pas dels anys...

I amb la veu van arribar les imatges...

L'avi, amb boina i armilla, treballant la fusta...
L'avia, la abuelita, cantant-me cançons de la seva terra...

El dia que els meus oncles en van portar a dinar a un xiringuito de la Barceloneta, a mi sol!! D'aquells que et paraven pel carrer i podies dinar a l'eixida sobre la sorra...

El pare agafant-me la mà i sortint al carrer Provença, en silenci, blanc, l'any de la gran nevada.
Les carícies de la mare en un dia que plorava, ves a saber perquè...!!

Els petons i les carícies dels amors. Les paraules d'adéu... Els silencis de la felicitat...

I, potser, si és cert què, mentre quedem en el record d'algú, d'alguna manera, som...

_________

Avui donen d'alta el meu germà i surt de l'hospital.
Demà celebrarem, tots, que avui és el sant d'una de les nostres germanes.