De no trobar paraules, de cansament, “paranoies”, de coms...
Porto dies (molts) donant voltes a aquesta entrada.
Em fa mandra escriure. Aquí o al Lloc. Passen massa coses. I deixen de passar d’altres. Hi ha un cansament profund.
Per una banda extern.
Escoltar com, una colla d’impresentables als que fa temps se’ls ha vist el llautó, s’omplen la boca i perboquen a qualsevol que els vulgui escoltar, com són de demòcrates fent allò que els surt de l’engonal (tant sigui mascle com femella) i prohibint, excomunicant, qualsevol cosa que pugui anar en contra del seu pensament.
Si no fos tant tràgic, podria semblar una comèdia de Billy Wilder.
Com personatges llardosament repugnants burxen per encendre la violència, un cop més, per damunt la paraula.
Com, a casa, l’ambició, la por, els interessos particulars estan per damunt de qualsevol cosa.
Com allò de “servidors públics”, “democràcia” és, son, simplement, una frase feta. Paraules de bon dir i no creure.
Com es donen voltes i més voltes per protegir a qui mana. Que la justícia sigui una injusta, no-justícia, al servei d’uns impresentables megalòmans àvids de poder.
Que els fills avantatjats d’un feixisme (de dreta i esquerra) decideixin sense cap vergonya sobre les nostres vides i bens. Al més pur estil del senyor medieval.
Que els nostres fills hagin de marxar lluny per viure amb dignitat.
Que ens faci por sortir al carrer a exigir el que ens roben, per poder de perdre el poc que, dia a dia, ens deixen, i que dia a dia minva.
Que no ens importi que cada dia ens facin una mica més de mal (amb la llengua, els estudis, els diners, els drets, la vida...) si encara podem trobar una engruna que algú altre ha perdut, o ja no pot tenir.
Que no ens faci res treballar totes les hores del món, perquè encara ho podem fer a un preu de fa... 5 anys?
Que...
No vull generalitzar. Però...
Del cansament intern... Bé, tampoc és necessari atabalar-vos més amb “paranoies”, encara més irrellevants.
S’apropa la tardor...