Pensaments inconnexes - VIII -

Fa una estona he posat el brou per demà.
Serà una nit de poc dormir, vigilant el brou. Traient d'una olla i ficant a l'altre. Afegint aigua.
Al final demà serem 20 i no 24 com al principi creia. Un dels meus nebots no pot venir.

En fi, de tota manera he agafat l'olla:

els ingredients:

i alguns estris de cuina per netejar les verdures:

i m'he disposat a preparar-ho tot.



He netejat les herbes pel brou (api, pastanaga, xirivia, nap, porro i una patata per espessir) i han acabat a l'olla amb la vedella, els ossos de pernil i el porc.

S'ha afegit aigua


Foc:


i ara... paciència... i anar filtrant el brou... i fer-lo créixer fins el doble quasi bé.

Demà matí afegirem el cigrons, dues patates més, ceba, botifarres, la pilota!

I a darrer moment...

Els galets!!!. D'aquells grans que amb dos ja tens el plat ple...

M'agrada fer-ho. Quedes un xic planxat. Però no seria Nadal sense aquest brou... És recuperar una mica aquella màgia de nens...

Ja ho sentirem a dir, com ha quedat.

Afegitó:
Avui (25/12) també he preparat aquestes amanides:

Pensaments inconnexes - VII -

Com ja sabeu, els memes ( o mems) no m'acaben de fer el pes.
Però na Carme Rosanas m'ha passat el de fons d'escriptori i aquí el teniu. (Hypatia prometo rumiar el teu)


Tinc instal.lat un programa que cada cert temps va canviant la foto del escriptori. Per tant mentre faig això ja ha canviat dues vegades.

Us adjunto l'actual que m'agrada especialment.
Son fotos fetes per mi, i que podeu trobar també a la meva pàgina de flickr (òndia! perdoneu la propaganda)
La primera és la Plaça de Espanya de Sevilla fa dos estius. La segona d'una passejada pel Montseny ara farà cosa d'un mes.

Ah! la captura és del portàtil de la feina, que és on passo més hores. Al pc de casa tinc el mateix programa.

I com les fotos (i la música...) les tinc en un disc extern, sols connectant-lo ja tinc els mateix en ambdues màquines.

No sóc de passar mems... Però si algú el fa i li vaga dir-ho...

Pensaments inconnexes - VI -

Veient les fotos que ha penjat Iruna dels Camins, he volgut recuperar algunes de quan era (més) jove.
Però resulta que, de l'epoca entre els 17 i els 24 em sembla que tinc ben poques, no se si arriben a una dotzena.
I és que recordo, com si fos ara, com vaig agafar els àlbums i feia miques totes aquelles fotografies, i els meus records.
Estava dolgut. Molt. Persones en les que havia confiat molt... Bé, en aquell moment vaig pensar que havien estat jugant amb mi durant força temps.

Em vaig trobar sol. Sense ningú amb qui confiar. Desconnectat de moltes coses (tot just tornava del "servei") i gens ni mica madur per entomar les coses d'un altre manera.

I aquell dia, fart de tot i de tothom, i fent gala d'aquest cop de geni que em caracteritza vaig llençar a la paperera a en Noè, Roberto, Carmen, Dolors, Margalida, Montserrat, Roser, Rosa, Miguel, Esther, la Cançó Resposta, els campaments als Pirineus (per sort encara tinc "diapos" d'això), Girona...

D'alguns d'ells/elles, gràcies a la web, sé que són músics, animadors, doctores en medecina o en filologia amb càtedres a l'estranger...

El temps, que a tot dona perspectiva, m'ha fet veure les coses d'altre manera... I, malgrat tot, el que més pesen son els bons, boníssims records d'aquells anys...

Dels somriures, les cançons, algun petó perdut al tren o al metro...
Ho recordes, Roser? sempre esperava el darrer moment, abans que t'aixequessis per baixar a Sant Andreu Arenal, per fer-te un petonet, petit, fràgil, ràpid... als llavis. I tu sempre somreies...

Les pujades a Girona, amb en Roberto o en Noè al R6 del meu germà i l'L al darrera, a veure a Dolors, Margalida, Montserrat, Jordi... Anàvem a un lloc què, si no recordo malament, li deien "enderroc", pels carrers de darrera la Catedral...

Caminàvem pel Call, per tota Girona. Va haver un moment que quasi la coneixia millor que Barcelona...

Què ha sigut de vosaltres?

A la foto, na Montserrat, de Cassà de la Selva. Era el dia que Dolors i Jordi es van casar (éreu molt joves!!...). I nosaltres, que ens havíem quedat a dormir, estàvem de gresca a casa seva, a Salt.

Tinc un altre on un col·lega li aixeca el cap perquè surti a la foto. I ella està amb un somriure resplendent... Com l'he trobada a la xarxa...

Però em fa un xic de cosa posar-la. Segurament mai arribarà fins aquí, però si ho fes, no voldria que es tornés a emprenyar amb mi després de... 26 anys?

Si, si... tots tenim un passat... I a mi, quan portava els cabells llargs, se'm rinxolaven que semblava que portés un "afro"...
(La d'en Barbollaire amb barba... quasi un altre dia, us sembla?)

Pensaments inconnexes - V -

D'aquí una estona tornaré a sentir a en Drexler en viu.
Avui, d'aquí una estona, comença una nova gira per Catalunya, anomenada, genèricament, "Cara B".

Sense musics. Ell sol. Les guitarres i, potser com he vist algun cop, amb una caixa de ritmes. Tanquem cercle.

Fa quasi un any (30/11/2006) el vaig veure al Palau. Acompanyat d'una banda que va fer fruir al públic per que ells també s'ho passaven bé tocant.

Avui, d'aquí una estona, tot serà diferent. Com cada passa que donem. Com cada alenada que fem.

Com cada vegada que creiem haver trobat un segon de llum, d'esperança. I, de sobte, tens la sensació que, un cop més, ets una peça quasi decorativa. O de poc ús...

Sóc on he de ser i pel que he de ser. El marge de maniobra no existeix.

Tampoc hi ha on anar.

Ni res a veure.

Ni molt menys a sentir.

Totes les petjades ja han sigut dibuixades. I sols resta no apartar-se del rastre.

Estic cansat... Massa...

Pensaments inconnexes - IV -

Via con me...

Havia començat una ressenya estandar del concert d'en Paolo Conte...

Però ell no és un músic estandar. Acompanyat, acotxat per set músic multi instrumentistes va fer un recital ple de colors, de sentiments... Amb uns arrengaments (incloure una marimba) que van donar un contrast diferent a les composicions.

Però per sobre de tot la seva veu i el piano.

La foto és del bis. Tocaven Via con me.

Voldria explicar que vaig sentir en cada una de les cançons... Qui tocava que. Que em van semblar (guitarra i bateria, per mi els millors)... però quasi tot això ho podreu trobar als diaris i revistes especialitzades.

Jo vaig fluir, fruir. Em vaig deixar acaronar per la seva veu. Pel seu jazz-boogie-swing amb reminiscències de música italiana i/o espanyola.

Pels que no veu poder ser, o els que el veu veure a Girona o Bcn, al cd "Arena di Verona" trobareu el mateix concert i, penso, els mateixos músics...

No se quina cançó penjar... Diabolo Rosso? (la guitarra i la bateria...). No... un clàssic.

Pensaments inconnexes - III -

Té 62 anys...

S'ha fet acompanyar per un pianista, un teclista, un quartet de punk femení (MAB) i un trio masculí de rock (FSC).

Senyores i senyors: Franco Battiato!!

L'Auditori quasi al complet... Ha començat a l'hora. Bona acústica.

Ell i el pianista... Un parell de peces intimistes... (Merda! Ara veig que havia d'haver baixat a la taula de so a demanar la llista de temes.)

S'afegeix el teclista... "Nomades"... un parell de peces més. Surten els FSC (guitarra, baix, bateria) .... Comencem a mesclar cançons noves i "èxits de sempre".

El public no es deixar anar mentre s'interpreten els temes... Però aplaudeix a cor que vols quan s'acaben...

Surt la bateria de les MAB (hi ha una segona bateria electrònica)... Més tard les dues guitarres i la baixista, per fer els cors de Ruby Tuesday.

Moments intimistes precedeixen autèntics murs sonors, molt propers al heavy, provocats per tots els músics.

Battiato seu en una cadira al mig de l'escenari i canta...
S'aixeca. És mou. Quasi balla... Va cap els musics... Canta amb dos micros...

No parla gaire al públic... Explica poques coses...

Comencem a seguir el ritme de les cançons... A cantar... Una cançó darrera l'altre.... Procura cantar algunes en castellà, llegint la partitura...

Els músics entren i surten depenent el tema, sense trencar el ritme del concert.

Comencen el bisos... La gent de platea al passadissos i a peu d'escenari... cantant, fent palmes...

La darrera cançó... "Centro di Gravittà Permanente"... Tot l'Auditori dempeus, cantant, fent palmes... Ell donant la mà a la gent de peu d'escenari.

Tenia el públic guanyat des de la primera cançó. Segurament quasi tots érem, som, incondicionals...

En algun moment, la veu li ha quedat curta, justa. Sempre ha sonat sincer, directe.

Sortim i paro orella per escoltar els comentaris. Tots semblem contents, satisfets amb l'espectacle. Taral·lejant o xiulant els seus temes.

Són 2/4 de 12 del vespre. Ha tocat, quasi "non stop" dues hores.
Tornem a casa. I penso que no em sap greu haver escollit Battiato en comptes de The Police.

El dia 30/10 Paolo Conte al Palau de la Música. Em fa il·lusió. No l'he vist mai en directe.
El 22/11 Drexler al Principal de Sabadell. Serà el segon cop aquest any. Al Palau em va enganxar. Feia molt temps que no veia uns músics fruir tant a dalt d'un escenari... I pel mateix motiu ens van fer xalar als espectadors.

Ja ho sentirem a dir.

Pensaments inconnexes - II -

(quadre pintat pel pare)

Érem una família de les d'abans.
Vivíem en un entresòl, gran, de la dreta de l'Eixample. A dues cantonades de la Sagrada Familia.
Els pares, els meus tres germans, el pare de la mare, els pares del pare i uns oncles.

Jo encara no hi era.

Un any abans que jo nasqués, el pare del pare va morir. Els meus oncles, en conèixer la noticia de la meva arribada, van fer pirandó a una altre casa.

Els pares sempre han explicat que jo vaig venir perquè volien un nen petit... però 11 anys després del meu germà... En fi, va donar peu a molts comentaris...

El pare és de la "Lleva del Biberó"... Va estudiar dibuix a la Llotja. Treballà de pintor i electricista. Va ser a l'Ebre en una companyia de transmissions. Va ser a Argelés...

En tornar, va aprendre a reparar aparells de ràdio i, més endavant, televisors. Va tenir un taller al carrer Padilla quasi cantonada València.

Segurament no és el pare més "carinyós" del món. I moltes vegades ens les hem tingudes... Per exemple va decidir, quan jo tenia 14 anys, deixar Barcelona i anar a viure al Vallés...

La meva vida va passar a dependre de la Renfe, ja que el cole el continuava tenint a Ciutat: Maristes del Passeig Sant Joan... i es clar, fer amics, colla, es va fer més difícil...

Però sabeu?... Em comprava el TBO, Pumby, DDT, TioVivo... quan jo vaig començar a tirar cap a els supers herois (cosa que no li agradava), em va dir: "Vols aventures? Té, llegeix això...".

I no se d'on van començar a aparèixer llibres de "Calleja": Sandokan i els seus tigres, El Corsario Negro; Salgari... I després Karl May i les seves aventures per Arabia i a l'oest (Winnitou i Old Shatterhand)... I Verne, i Connan Doyle i...

Però també Astèrix, Blueberry, Iznogud, Michel Tanguy, Michel Vaillant... Revistes de cómics de l'epoca: Gaceta Junior, Trinca, Cavall Fort...

Per raons obvies, a casa sempre havien aparells de ràdio o televisors en marxa... Suposo que d'aquí he desenvolupat una mena d'habilitat i memòria musical i, en un ambient sorollós, si hi ha música de fons, soc capaç de sentir-la...

Voleu que us canti un troç de "Bohemios"? Una copla?... Recordo Taxi Key, a "Matilde, Perico y Periquin", "Los cuentos de Tambor" cada migdia (don cienpies curioso, cucarachín multagorda...), "La comarca nos visita"... Les primeres FM's: Radio Joventut...

I no parlaré dels programes de la tele: des de els Chiripitiflaúticos, la casa del reloj, el capitán escarlata, Belphegor el fantasma del Louvre (amb Juliette Grecó), Historias para no dormir, Los Intocables, Guardianes del Espacio (Thunderbirds), El tunel del Tiempo... L'¡nici de l'UHF (la 2)...

A casa no sobraven els duros. I el pare tenia traça fent coses.

Jo no en tinc tanta com ell. Ni dibuixo ni pinto com ell ho feia (ara l'edat ja no li permet).

Però si que em defenso en allò que ara diuen "Bricolatge": Fusteria, electricitat... fins i tot podria fer morter i aixecar una paret amb totxanes, o amb guix i maons, un envà...

I això li puc agrair a ell.
Potser no m'ha pogut donar el que ell hagués volgut i tot allò que m'hagués agradat tenir... Fins i tot, algun cop, m'havia pres alguna cosa...

Però si em miro les mans em sento orgullós del que he m'ha ensenyat i del que he aprés a fer...

Pensaments inconnexes - I -

-"Vine a fer un petó a l'avia"
Jo tindria 8 anys.
La meva avia, a la vora de 90. Era estirada al llit. A casa dels meus oncles. A l'Avinguda de la República Argentina.
Era la mare del pare. No em va reconèixer...
Portava mesos alimentant-se de brou i llet. Va ser la darrera vegada que la vaig veure viva...
Havia nascut al barri de Triana.
Sóc capaç de recordar la seva veu cantant-me cançons de la seva terra.
La recordo molt prima. Arrugada. Amb sonotone!. Quan l'apagava o se'l treia... no sentia res de res.

-------------

Els pares havien comprat un terreny al Vallès. Construïen (construíem tots col·laboràvem, hi han fotos!) una casa on venir a viure més endavant.
La planta ja estava, més o menys habitable, i estàvem acabant de sopar: Els pares, l'avi (pare de la mare) i jo.
A la tele feien un partit de futbol (no recordo si era del Madrid o del Barça)
L'avi Josep, fuster, sorrut, dolç, amb boina... Amb un cognom que és famós a Ripoll, Ribes...
L'avi, deia, va fer alguna mena de comentari respecte al partit i va baixar el cap...

La mare venia de la cuina... El va mirar: "Pare, que no es troba bé?. Que li passa res?"
L'avi, en aquells moments ja estava discutint "lo podrits que eren aquella gent del Madrid" amb Sant Pere.

Jo estava pels voltants dels 10 anys. No em vaig espantar. Ni plorar (en aquell moment). Sols volia mullar-li la cara... Reanimar-lo.

No vaig tenir prou temps, perquè m'ensenyés tot el que sabia... Com agafar correctament un ribot, o el formó o...

Tots li parlaven de vostè... jo era l'únic que permetia que li digués de tu...

-------------

La germana del meu pare, vídua des de feia ja uns anys i sense fills, en algun moment, mentre estava ingressada a l'hospital va intuir que s'acabava...

Amb l'ajut de la meva germana més gran, va preparar algunes coses per repartir entre els nebots quan ella ja no hi fos.

Poc després de la seva mort, la meva germana em feia a mans el seu regal... El menys important és el que era...
Dintre havia una targeta de visita:
"Rosa .... de ...... Viuda de ....." Al tombar-la vaig trobar escrit: "Adiós!".
Res més que això. No podia haver escrit res que fos més colpidor, dur i directe.

-------------

Per què us explico això?
Doncs, em va venir la necessitat després de llegir el post paperets de iruna del camins... I d'assabentar-me del tancament definitiu de Pd40 i Williams... i el d'Ònix.

No doneu més voltes... Sóc un xic raret

meme: 10

Doncs ara anem pel del Veí

1. Quant temps fa que ets blocaire?
A blogger des de l'octubre del 2006. Si contem la temporada de Blocat doncs des de el 7 de setembre. Sembla que la tornada de vacances facilita l'obertura de blocs... :¬)

2. Com et vas assabentar de l’existència dels blogs?
Tafanejant per la xarxa. Saltant d'aquí allà. En sents parlar. Vaig anar a petar a Blocat i descobrí la Gemminola, l'Ònix, Williams, Pd40 i tants d'altres que ja hi residien...
I com m'agrada escriure, però ho tenia un xic oblidat, vaig decidir que, a part d'omplir llibretes, i emparant-me en l'anonimat d'aquest món... doncs... podia fer públics els meus escrits i saber, si algú queia per casa, quina era la seva opinió...
I com teràpia, molt més baratet que un psicòleg...XDDDD

3. Nomena cinc blocs que segueixes diàriament o amb molta freqüència.
Cinc son justets... Però els trobareu a les mirades que m'il.luminen. Malgrat, per poc que pugui passo per tots i, fins i tots, per pàgines que us hagin pogut deixar comentaris o que tingueu vosaltres linkats.

4. Ets lector anònim d’algun bloc?
De molts... Per pura vergonya i timidesa. Ja sabeu que jo em considero un xerraire de fira. I no sempre considero trobar-me al nivell de molts de vosaltres i dels vostres post.

5. Hi ha alguns autors de blogs que et despertin especial simpatia?
Molts! Fins i tot el toca campanes que m'ha endossat aquest meme dels ?*&% ¿¿!#!!!

6. Amb quins cinc blogaires t’aniries de gresca?
A veure... en Pd40 (company em sembla que surts a totes les llistes, et poses AXE?), l'Elur, l'Avi, l'Ònix i l'Arare.
Crec que les barres se'ns podrien quedar força desencaixades de tant riure.
Òbviament, la llista és més llarga... però la pregunta indica 5...

7. Amb quins tres blogaires passaries una nit de bogeria sexual?
Tres? Ai, ai, ai que em mataran... Que tinc fama de tenir un "harem"... Allà va:
Mandarinada Contraproduent...Si ella la passaria amb mi, faria lleig que jo no hi fos...
Ònix... malgrat m'hagi demanat per casar-se amb mi, (apa quin cop baix oi, Veí?) crec que encara la podria convèncer que visquéssim en pecat... XDDD!
I l'altre la mantindré en secret... amagada darrera un palet de dolçor, malgrat estic convençut que si llegeix això, sabrà qui és... :¬P
El que està clar, és que, en el moment que em veiessin "en viu i en directe", o bé sortirien corrents, o bé del fart de riure que es farien... el resultat final seria el mateix.
Ara, és tan bonico somniar-ho... ;¬P
(si alguna de vosaltres s'ha sentit ofesa, m'ho dieu i trec la llista)

8. T’has enamorat alguna vegada d’algun/a blocaire?
Ah l'amor! És una cosa tan difícil de definir....! Qui no s'ha enamorat mai d'un somriure, d'una mirada, d'unes paraules.... M'he sortit prou bé per la tangent?

9. Estàs satisfet amb el teu bloc?
D'aquest o de l'altre? De "un lloc..." no em puc queixar... blogger em permet fer coses de forma més senzilla que blocat... Però m'agradaria saber més html i potinejar més la plantilla.

10. Tria de tres a cinc blocaires a qui passaries el meme.
Ah no!. Jo ja l'he fet i no vull cap mal a ningú més.
Si algú li fa gràcia... doncs per ell!!

meme: el 8

En Uribetty em va passar aquest meme...

Doncs som-hi!

Tinc algunes passions que em perden i que podrien arribar a deixar la meva economia en precari: la música, els cómics, els llibres... començo a tenir seriosos problemes d'espai a casa i m'he de reprimir molt per no comprar tots aquells títols que m'agradaria.

Treballo de informàtic "especialitzat" en l'adequació d'un programa d'ERP a les necessitats del client final. Puc fer quasi tots els papers de l'auca: consultor especialitzat, analista, programador... Aquesta darrera part continua sent la més divertida per mi... Poder fer consultes complexes als gestors de Base de Dades i obtenir el resultat que vols i en un temps optim... té el seu què...

"Treballo d'informàtic", però no ho sóc. Vaig començar periodisme. Per raons que ara no venen al cas, ho vaig haver de deixar per posar-me a treballar i, al mateix temps, ajudar al negoci de casa. He fet de neteja vidres, d'auxiliar administratiu a l'ICS i, ja fa més de vint anys, em va sortir l'oportunitat d'entrar en una companyia de software... On encara treballo. Quan vaig començar els sistemes operatius i les aplicacions no eren gràfiques: CPM, MS-DOS, VAX...
He vist arribar els PC's, i una cosa innovadora que es va dir Windows... 3.1, 3.11 Workgroup, 95, 98, NT, 2000...

La fotografia és un altre de les meves aficions. En paper tinc caixes i caixes... No les he comptat mai... He de reconèixer que, la digital, és un gran estalvi...Malgrat es tiren més, i potser, no sempre amb el "carinyu" amb que es feia en paper.

Visc al Vallès, malgrat vaig néixer a Barcelona: a la ex-vila de Gràcia. Fins el 14 anys, des de el balcó de casa veia la Sagrada Familia... Desprès els pares van decidir marxar de la capital al Vallès i, al casar-me, vaig canviar de població però no de comarca.
Però Barcelona és casa meva... i m'agrada baixar i anar a comprar a la Boqueria, com quan era petit. Especialment a aquella parada de tonyina... després d'haver esmorzat, com Déu mana, a cal Pinotxo!.

He sigut força esportista, (arts marcials basicament) però les lesions m'han castigat força... Braços i clavícules trencades... Ah! i porto una placa amb 7 caragols a una clavícula. I darrerament tinc els menisc força tocats...
Però encara practico bicicleta (ja no faig trialeres ni res d'això), natació i caminar per la muntanya... I he de tornar a fer Tai-Xi!!

He de reconèixer què, de vegades, puc arribar a tenir un cop de geni molt dolent... que em dura no res. Però que, segons com, pot arribar a fer estralls...

No m'agrada parlar de mi... tal vegada per això no m'agraden gaire els memes d'aquest tipus. Prefereixo escoltar que expliquen les persones. De tothom es pot aprendre alguna cosa útil. Fins i tot d'aquells que no et cauen tant bé.

Buf! I em sembla que ja he arribat al final..

(Ara mirarem que podem fer amb el del Veí)

Inici...

Enceto un nou lloc...

On penjar els memes que em passeu i potser, per portar endavant una idea de fa temps... Intentar escriure relats curts...

Aviat començaré amb el meme del 8 que em va passar l'Uribetty (t'ho dec company) i, el que tot just tornar de vacances, em "regala" el Veí de Dalt....

Ja s'anirà veient que surt d'aquí...