Pensaments inconnexes - CLXXVI -

De Relats Conjunts de febrer...

 

  

(Géza Faragó, 1913, Femme élancée avec chat)

 

• Què estàs mirant amb tant d’interès?
• Sempre m’ha fascinat saber que estem veient la llum d’astres que, segurament, ja no existeixen.
• Bé, si. I això et capfica?
• No, no. Però em fa sentir petita i efímera. M’aclapara una mica. 
• Com dirà aquell: “L’espai. La darrera frontera…”
• M’agrada això de la darrera frontera. És la que travessarem quan fem, també, el darrer pas? Hi haurà un nou punt brillant a la fosca?
•  Mmmmhh… T’estàs posant metafísica? Espiritual? Esotèrica?
• No ho sé. T’ho m’ho diràs.
• Jo?
• Sí, tu. Crec que no és gaire normal mantenir una conversa amb un gat negre, sense cap rastre de antropomorfisme, i al bell mig de la nit, …
• Ja ho entenc. T’agradaria més si parlessis amb un grill?
• No, no. Prefereixo les converses intel·ligents a debats amb una suposada consciencia de butxaca, imposada per un ésser imaginari.
• Gràcies!
• A disposar! Els gats ja en teniu la fama de saber-la llarga, entre altres “habilitats”.
• Ara estàs tirant d’ironia. Que he vist les cometes.
• Potser que ho deixem així i fruïm d’aquesta nit estelada
• Perdona, però “La Nuit étoilée” és d’en Van Gogh
• També teniu fama de poca-soltes. I et recordo que soc jo qui et dona de menjar.
• Millor mirem el cel en silenci