De passejades per si es troba una foto i records sobrevinguts...
(Fusteria a la plaça d'en Gato Pérez. Vila de Gràcia. Fujifilm X100F)
La olor de fusta
treballada em porta una mena de pau. Em captiva.
Passar per davant d’una
fusteria, o alguna obra, quan es talla o es poleix
Torno a veure totes
les eines de l’avi damunt i al voltant d’aquell banc de fuster, que òbviament s’havia
construït ell, amb el cargol a una banda.
Encenalls i
serradures per terra.
Martell i xerracs.
Estenalles, gúbies,
enformadors.
Filaberquins, ribots
i guilleumes.
Garlopes i garlopins.
Barrines, serjants, escaires
i serrabiaixos.
Raspes i masses.
I la serra, de fulla
intercanviable, que es tensava amb un torniquet de corda a la part superior, com
si fos un arc.
Totes aquestes eines han
passat per les meves mans.
Algunes encara en
tinc i les faig anar amb més o menys encert. Tot i que, com tothom, també en
tinc de “modernes” elèctriques.
Mai seré com el meu
avi fuster. O com el meu cunyat ebenista.
Però fer petits
treballs amb les mans, amb la fusta. Saber agafar i fer servir una eina... Reaprofitar
una fusta sense us per fer una lleixa...
Us semblarà una bajanada,
però em fa sentir bé. Una connexió amb alguna cosa que m’omple.
No tot son 0 i 1. Ni
AI.
Les mans. Saber
treballar amb les mans. Potser no les tens prou suaus i cuidades.
Potser son aspres
quan acarones.
Però crec que saben reconèixer
el tacte de la bellesa.
La olor de fusta treballada em porta una mena de pau. Em captiva.
Passar per davant d’una fusteria, o alguna obra, quan es talla o es poleix
Torno a veure totes les eines de l’avi damunt i al voltant d’aquell banc de fuster, que òbviament s’havia construït ell, amb el cargol a una banda.
Encenalls i serradures per terra.
Martell i xerracs.
Estenalles, gúbies, enformadors.
Filaberquins, ribots i guilleumes.
Garlopes i garlopins.
Barrines, serjants, escaires i serrabiaixos.
Raspes i masses.
I la serra, de fulla intercanviable, que es tensava amb un torniquet de corda a la part superior, com si fos un arc.
Totes aquestes eines han passat per les meves mans.
Algunes encara en tinc i les faig anar amb més o menys encert. Tot i que, com tothom, també en tinc de “modernes” elèctriques.
Mai seré com el meu avi fuster. O com el meu cunyat ebenista.
Però fer petits treballs amb les mans, amb la fusta. Saber agafar i fer servir una eina... Reaprofitar una fusta sense us per fer una lleixa...
Us semblarà una bajanada, però em fa sentir bé. Una connexió amb alguna cosa que m’omple.
No tot son 0 i 1. Ni AI.
Les mans. Saber treballar amb les mans. Potser no les tens prou suaus i cuidades.
Potser son aspres quan acarones.
Però crec que saben reconèixer el tacte de la bellesa.
Que bonic, poeta!
ResponEliminaCom m'agrada llegir aquesta mena de coses, tens raó que treballar amb les mans ens aporta moltes coses.
A mi l'olor de la fusta també m'agrada molt tot i que no tinc cap experiència propera en relació amb la fusta. Només com la teva actual, passar davant d'una fusteria. Malgrat això, el teu escrit m'ha recordat olors i tactes i experiències viscudes també a casa del meu avi, que era forner, tot i que jo ja no el vaig conèixer, el meu oncle va continuar amb la seva feina i recordo tan bé, tantes coses... no és el moment d'explicar-les, potser algun dia ho faré inspirada per aquests teus records.
Abraçades, MiquelÀngel.
Molt maco aquest record, segurament a cada paraula que sortia d'aquest text, anaves pensant en totes les eines i en els treballs que has pogut fer, pel fet d''haver-ho vist a casa.
ResponEliminaA mi em pasa amb les olors, com saps el meu pare era forner i gairebé puc distingir si un pastís o un pa o una coca serà bona, només amb l'olor que fa. Quan em vaig casar, vaig dir que no tornaría a fer res de forn fins que ells em faltessin i així ha estat... com els enyoro...
La foto és una meravella, en queden pocs de negocis antics malauradament i també m'agrada l'olor a fusta. ;-)
Aferradetes, Miquel Àngel.