De passejades per si es troba una foto i records sobrevinguts...
(Fusteria a la plaça d'en Gato Pérez. Vila de Gràcia. Fujifilm X100F)
La olor de fusta
treballada em porta una mena de pau. Em captiva.
Passar per davant d’una
fusteria, o alguna obra, quan es talla o es poleix
Torno a veure totes
les eines de l’avi damunt i al voltant d’aquell banc de fuster, que òbviament s’havia
construït ell, amb el cargol a una banda.
Encenalls i
serradures per terra.
Martell i xerracs.
Estenalles, gúbies,
enformadors.
Filaberquins, ribots
i guilleumes.
Garlopes i garlopins.
Barrines, serjants, escaires
i serrabiaixos.
Raspes i masses.
I la serra, de fulla
intercanviable, que es tensava amb un torniquet de corda a la part superior, com
si fos un arc.
Totes aquestes eines han
passat per les meves mans.
Algunes encara en
tinc i les faig anar amb més o menys encert. Tot i que, com tothom, també en
tinc de “modernes” elèctriques.
Mai seré com el meu
avi fuster. O com el meu cunyat ebenista.
Però fer petits
treballs amb les mans, amb la fusta. Saber agafar i fer servir una eina... Reaprofitar
una fusta sense us per fer una lleixa...
Us semblarà una bajanada,
però em fa sentir bé. Una connexió amb alguna cosa que m’omple.
No tot son 0 i 1. Ni
AI.
Les mans. Saber
treballar amb les mans. Potser no les tens prou suaus i cuidades.
Potser son aspres
quan acarones.
Però crec que saben reconèixer
el tacte de la bellesa.
La olor de fusta treballada em porta una mena de pau. Em captiva.
Passar per davant d’una fusteria, o alguna obra, quan es talla o es poleix
Torno a veure totes les eines de l’avi damunt i al voltant d’aquell banc de fuster, que òbviament s’havia construït ell, amb el cargol a una banda.
Encenalls i serradures per terra.
Martell i xerracs.
Estenalles, gúbies, enformadors.
Filaberquins, ribots i guilleumes.
Garlopes i garlopins.
Barrines, serjants, escaires i serrabiaixos.
Raspes i masses.
I la serra, de fulla intercanviable, que es tensava amb un torniquet de corda a la part superior, com si fos un arc.
Totes aquestes eines han passat per les meves mans.
Algunes encara en tinc i les faig anar amb més o menys encert. Tot i que, com tothom, també en tinc de “modernes” elèctriques.
Mai seré com el meu avi fuster. O com el meu cunyat ebenista.
Però fer petits treballs amb les mans, amb la fusta. Saber agafar i fer servir una eina... Reaprofitar una fusta sense us per fer una lleixa...
Us semblarà una bajanada, però em fa sentir bé. Una connexió amb alguna cosa que m’omple.
No tot son 0 i 1. Ni AI.
Les mans. Saber treballar amb les mans. Potser no les tens prou suaus i cuidades.
Potser son aspres quan acarones.
Però crec que saben reconèixer el tacte de la bellesa.
