Pensaments inconnexes - CLXIX -

De teatre i altres coses...

Al gener ja us vaig parlar de “l’agenda cultural” prevista. Ara sols ens queda anar a veure La Calòrica i el seu espectacle “La brama del cérvol”.

En general, aquest any, hem encertat les obres que hem vist. Però us voldria destacar les dues darreres:

 

La tercera fuga de Victoria Szpunberg. TNC.

2h 30min sense interrupcions. I ni falta que fa. El temps vola, flueix, en una obra coral. On no fa falta que hi llueixi una estrella com Clara Segura per fer bona l'obra, perquè ho fan tots els intèrprets.

Fa rumiar, somriure, riure. És genial. No us faré cap mena d’avançament per si decidiu i/o podeu anar a veure-la.
Feia temps que no veia el TNC dempeus aplaudint.
 

Personalment crec que s’ha d’anar i no us penedireu de fer-ho.
 

Cor del amants de Tiago Rodrigues. Teatre Lliure de Gràcia

 

60 minuts (ja han passat?) de tendreses, amor, silencis, realitats, dolçors, estimació, bosc, TEMPS…

Imprescindible. Un pecat no veure a Marta Marco i Joan Carreras, sols, compartint un text increïble.

Emocions a flor de pell. Llàgrimes en el públic (llàgrimes que no t’en adones que et rodolen galtes avall). 

Quan es fa el fosc final d’obra, tot el teatre en peus. Aplaudint com mai.
Feu el possible per anar a veure/viure aquesta meravella.

Balanç fins ara.

Si hagués de posar una valoració a les obres vistes fins ara (i perdoneu-me si semblo un pedant), el resultat podria ser el següent:

• Ànima (TNC): 9 Un musical inesperat
• El Misantrop (Lliure Montjuïc) : 9 Una obra en vers!
• L’Aranya (TNC): 8
• Marie, la Roja (TNC, Sala petita): 7,5
• La tercera fuga (TNC): 10
• Cor dels amants (Lliure Gràcia): 10

 

I tinc altres coses per explicar-vos, si voleu, que te a veure amb la música, la cuina i aquelles anades d’olla que, de tant en tant, en tinc.

Però potser, això, un altre dia...

Pensaments inconnexes - CLXVIII -

 De passejades per si es troba una foto i records sobrevinguts...

 

 

 (Fusteria a la plaça d'en Gato Pérez. Vila de Gràcia. Fujifilm X100F)

 

La olor de fusta treballada em porta una mena de pau. Em captiva.

Passar per davant d’una fusteria, o alguna obra, quan es talla o es poleix

 

Torno a veure totes les eines de l’avi damunt i al voltant d’aquell banc de fuster, que òbviament s’havia construït ell, amb el cargol a una banda.

 

Encenalls i serradures per terra.

Martell i xerracs.

Estenalles, gúbies, enformadors.

Filaberquins, ribots i guilleumes.

Garlopes i garlopins.

Barrines, serjants, escaires i serrabiaixos.

Raspes i masses.

 

I la serra, de fulla intercanviable, que es tensava amb un torniquet de corda a la part superior, com si fos un arc.

 

Totes aquestes eines han passat per les meves mans.

 

Algunes encara en tinc i les faig anar amb més o menys encert. Tot i que, com tothom, també en tinc de “modernes” elèctriques.

 

Mai seré com el meu avi fuster. O com el meu cunyat ebenista.

 

Però fer petits treballs amb les mans, amb la fusta. Saber agafar i fer servir una eina... Reaprofitar una fusta sense us per fer una lleixa...

 

Us semblarà una bajanada, però em fa sentir bé. Una connexió amb alguna cosa que m’omple.

No tot son 0 i 1. Ni AI.

 

Les mans. Saber treballar amb les mans. Potser no les tens prou suaus i cuidades.

Potser son aspres quan acarones.

 

Però crec que saben reconèixer el tacte de la bellesa.