Pensaments inconnexes - CXLVI -

De propaganda...

Si no sabeu que fer el diumenge 28, a migdia, aquí teniu una opció...

És un gran programa!

Pensaments inconnexes - CXLV -

De moments únics, espais, sensacions...

No farien falta gaire paraules més.
Ahir al carrer sols hi havia festa, riures, cants, il.lusió, esperança democràtica, somnis d'un país, per un país.
I no érem una colla d'exaltats. Érem famílies senceres amb orígens ben diferents.

Però, si després de ser els que vam ser, hi ha lladres i estafadors que diuen que ahir va començar "el declivi del independentisme".
Si el president del Suprem demana "lleialtat per evitar el canvi unilateral de les regles del joc", però no ho aplicarà mai als seus amos del Govern...

Si els mentiders i provocadors professionals (altrament dits per alguns "polítics", "periodistes", "opinadors"...) perbocaran, encara més, el seu verí...

Deixeu-me que els dediqui un poema d'en François Villon amb traducció de Feliu Formosa, que va cantar Ovidi Montllor

Balada (de llengües envejoses)

En realgar, en arsènic roquer,
en sulfur groc, en salnitre, en calç viva,
en plom bullent per desfer-les més bé,
en sutge i pega mesclats amb orina,
en sang de moro i pixats de jueva,
en aigua on s’hagi rentat un leprós,
en brutícia de peus i sabatots,
en sang de serp i drogues verinoses,
en fel de porc, de guineu i de llop,
siguin cuites les llengües envejoses.

En el cervell d’un gat que no vol peix,
pelat i sense dents a les genives,
i en el d’un vell mastí, de ronya ple,
enrabiat, ple de bava i saliva,
en els pulmons d’una euga tossegosa
esmicolats per esmolats coltells,
en l’aigua on neden rates i gripaus,
granotes i altres bèsties fastigoses,
serpents i llangardaixos i escurçons,
siguin cuites les llengües envejoses.

En sublimat, perillós de tocar,
talment l’ullal d’una colobra viva,
en sang quallada als estris dels barbers,
en l’aigua d’un pou ple d’escombraries,
en el llot dels pantans i de les basses,
en limfa, en pus, en crostes, en tumors,
en l’aigua on les mestresses renten draps
i s’hi ha rentat les fembres amoroses
(qui no m’entén no ha seguit els bordells)
siguin cuites les llengües envejoses.

Príncep, passeu aquests plats exquisits
per tamís o sedàs, si és que en teniu,
i mescleu-los amb pegues enganxoses,
i abans de tot, que en excrements de porc
siguin cuites les llengües envejoses.

Pensaments inconnexes - CXLIV -

De no trobar paraules, de cansament, “paranoies”, de coms...

Porto dies (molts) donant voltes a aquesta entrada.

Em fa mandra escriure. Aquí o al Lloc. Passen massa coses. I deixen de passar d’altres. Hi ha un cansament profund.

Per una banda extern.

Escoltar com, una colla d’impresentables als que fa temps se’ls ha vist el llautó, s’omplen la boca i perboquen a qualsevol que els vulgui escoltar, com són de demòcrates fent allò que els surt de l’engonal (tant sigui mascle com femella) i prohibint, excomunicant, qualsevol cosa que pugui anar en contra del seu pensament.

Si no fos tant tràgic, podria semblar una comèdia de Billy Wilder.

Com personatges llardosament repugnants burxen per encendre la violència, un cop més, per damunt la paraula.

Com, a casa, l’ambició, la por, els interessos particulars estan per damunt de qualsevol cosa.

Com allò de “servidors públics”, “democràcia” és, son, simplement, una frase feta. Paraules de bon dir i no creure.

Com es donen voltes i més voltes per protegir a qui mana. Que la justícia sigui una injusta, no-justícia, al servei d’uns impresentables megalòmans àvids de poder.

Que els fills avantatjats d’un feixisme (de dreta i esquerra) decideixin sense cap vergonya sobre les nostres vides i bens. Al més pur estil del senyor medieval.

Que els nostres fills hagin de marxar lluny per viure amb dignitat.

Que ens faci por sortir al carrer a exigir el que ens roben, per poder de perdre el poc que, dia a dia, ens deixen, i que dia a dia minva.

Que no ens importi que cada dia ens facin una mica més de mal (amb la llengua, els estudis, els diners, els drets, la vida...) si encara podem trobar una engruna que algú altre ha perdut, o ja no pot tenir.

Que no ens faci res treballar totes les hores del món, perquè encara ho podem fer a un preu de fa... 5 anys?

Que...

No vull generalitzar. Però...

Del cansament intern... Bé, tampoc és necessari atabalar-vos més amb “paranoies”, encara més irrellevants.

S’apropa la tardor...

Pensaments inconnexes - CXLIII -

De coses...

Aquestes darreres setmanes han sigut un xic esbojarrades. Plenes de nervis i emocions.

L'inici d'una estada de quatre anys a Groningen, del fill gran, amb una beca per fer el doctorat en biotecnologia.

El concert/examen final de carrera

(Sala d'Orquestra de l'ESMuC)

Feina que no et permet anar a les presentacions de "La Sergent Anna Grimm", ni a les "Dones de Vidre".

Un moment de respir per gaudir del regal d'aniversari de la família.

(Steve Hackett a BCN)

Fer de fotògraf BBC al casament d'un nebot.

Feina que et fa anar de corcoll.
Una tos de gos, que no acaba de marxar.

Trobar un forat, "in extremis", i aconseguir anar a la inauguració de l'exposició d'en Fra Miquel.
Veure unes fotos, en blanc i negre, realment magnífiques.
Beure uns vinets blancs fantàstics.
I tot això acompanyat d'amics d'en Miquel i alguns blogaires de pro.
(i tenir la mala sort de coincidir amb el Veí. Hehehehehehe!) .

(Aquí el trio de fotògrafs amb més punch des de Cartier-Bresson, Cappa i Webb, per exemple.: 

Fra Miquel, Helena Batlle i un servidor, davant part de les fotos del primer)

El primer concert d'un grup de percussió a la Fundació Antoni Tàpies

(Frames Percussions a la Fundació Tàpies)

I això encara no s'ha acabat...

De vegades penso que necessitaria dies de 36 hores per poder dormir 8...

Pensaments inconnexes - CXLII -

De llibres i estats d'ànims...

Ich bin der Welt abhanden gekommen,
Mit der ich sonst viele Zeit verdorben,
Sie hat so lange von mir nichts vernommen,
Sie mag wohl glauben, ich sei gestorben!.

Es ist mir auch gar nichts daran gelegen,
Ob sie mich für gestorben hält,
Ich kann auch gar nichts sagen dagegen,
Denn wirklich bin ich gestorben der Welt.

Ich bin gestorben dem Weltgetümmel,
Und ruh'in einem stillen Gebiet!.
Ich leb' allein in meinem Himmel,
In meinem Lieben, in meinem Lied!.

                                               Friedrich Rückert

Les Dones de vidre, de la Montse han tingut, entre altres efectes, el de despertar-me, de nou, el cuc de la lectura. Feia molt, massa temps, que no llegia tant i tant seguit. A les Dones ha seguit, L'altra de Marta Rojals. I tot just acabar aquest, un regal d'aniversari: Si Beethoven pogués escoltar-me, d'en Ramon Gener.

És aquest un llibre que no sabria qualificar. O si. Si mai heu vist Opera en Texans, aquest llibre és una mica semblant. Jo l'he llegit com si escoltés a l'autor explicant les seves històries.

I és que, potser, no es pot llegir d'una altre manera.

Barreja, entrellaça històries. Parla amb passió de la seva passió: la música. Que també és, en alguns graus menys, la meva.

M'ha enganxat i l´he llegit en un tres i no res. De què va? No ho sé. Crec que és d'aquells llibres que, depenent qui ho llegeixi i quan, li podrà semblar una cosa o un altre. I crec que el quan és important.

Un quan de lloc, de sentiments,  d'estat d'ànims.

Jo el recomanaré sempre. Però estic més que convençut que moltes persones no l'entendran i pensaran que sols és una manera d'encimbellar-se.

I el poema del començament? És una de les cites del llibre d'en Gener (el llibre està farcit).

Gustav Mahler el va musicar el 16 d'agost de 1901. I crec que s'escau com a part d'una banda sonora de L'altra i enllaça perfectament amb el que he començat: Tota aquesta gent d'Isabel Clara-Simó.

Un llibre que comença: "Si em moro aquesta nit...".

No us poso la traducció del poema. A la xarxa segur que la trobeu. O a la pàgina 162 del llibre d'en Ramon Gener.

El que si em permetreu és que comparteixi amb vosaltres aquesta versió, preciosa, que he trobat a YouTube.
Mahler va escollir el Fa Major, la tonalitat de la complaença, segons Gener, per acolorir els sentiments dels poema.

Fruïu-la, si us plau, com si es tractés del darrer primer bes...

Pensaments inconnexes - CXLI -

De històries de vides sense solta ni volta...

I ara?

Aquesta era la imatge que veien d'ell?

Es mirà les mans. Eren prou suaus per acaronar els cossos que estimava?

Que estimava. Que estima. Que sap estimar?

Encara sent als dins aquell regust d'haver viscut massa sol i controlat. Hi ha hagut sempre tants "no" al seu voltant, que te la sensació que no ha aprés a equivocar-se correctament. Ni ha entès prou bé les passes a fer, els gestos a regalar i ser regalats.

Ningú li va ensenyar a mesurar l'elegància i oportunitat d'un bes, d'una carícia.

Alguna cosa mai ha sigut prou bona en ell. I les coses tan normals en altres, sempre li han suposat un trencament. Un daltabaix.

Avui es veu gran. Però ha de fer un esforç per ajustar el reflex a l'edat real. En quant es relaxa, torna a veure's amb un cabàs d'anys menys. I això el fa somniar en sortir i estimar.

Sortir i viure.

Viure aquelles vides que, per una covardia apresa al llarg d'anys de sentir-se ignorat, no s'ha atrevit a viure. Sempre intentant agradar. Sempre consensuant el moment.

I ara?

Ara res. Ara es reconeix amb una immaduresa madura. No pot entendre com, de ell, de la seva mentida, en diuen "seducció".

- "Ets un seductor..." - Quants cops li han dit. Els mateixos que ho ha negat.

Coneix totes les passes fetes en fals. Tot el que ha volgut explicar. Com s'ha despullat un cop i un altre per mostrar les xacres. Totes aquestes nafres que l'omplen els dins.

Caminar a l'ombra. Ser oblidat. Convertir-se en un oblit translúcid, sense volum.

Tornar a ser enlloc i no saber si queda cap passa que pugui ser feta en silenci. Allunyant-se del mal que li regalima pels dits.
Tancar els ulls i somriure un buit sense retrets.
Tancar els ulls...

I ara?

Pensaments inconnexes - CXL -

De dones (suposadament) de Vidre...

No sé com explicar tot el que he trobat en aquest llibre, en aquestes narracions, en aquests contes.

És que és tant fàcil llegir qualsevol tros, tancar els ulls, i veure el que s'està narrant.

Enganxa tant! Des de el primer conte. Les històries... El llibre està farcit de frases, de sentiments, de sensacions, que puc reconèixer com meves.

I per poc que t'hi fixis, entens que la Montse, la "nostra" Arare, escriu des de la perspectiva de la vida viscuda. I per això tot flueix d'una forma creïble, encisadora. 

Però no us vull explicar gaire cosa. 

Si us diré que feia temps no trobava un llibre que m'enganxés tant i el llegís tant ràpid. Jo l'he fruit molt. S'ha fet curt. 

Potser, i aquí igual m'equivoco, no és un llibre per "jovenalla". Intueixo que, per assaborir-ho completament, has de portar ja, uns quants quilòmetres a sobre. Haver sabut donar l'importància real a les coses i persones que ens envolten, en aquest batec únic de l'univers, que és la nostra vida.

Moltes gràcies, Montse/Arare, per aquesta petita joia. Per aquesta dolça meravella. 

Jo no sé com és que, encara, no el teniu i l'esteu llegint. És absolutament recomanable (i no em passaré dient que imprescindible...).

Pensaments inconnexes - CXXXIX -

De la falsa fragilitat de les paraules, penjades de Fils de Vidre

No sé quina idea podreu tenir vosaltres d'un llibre de poemes que es diu, com ja sabeu, Fils de Vidre.

Jo sols us diré que és moltes coses menys trencadís.

No us avorriré. Na Carme Rosanes, com sempre, ho explica d'una manera magistral. I jo, tal vegada, no seria de tot imparcial.

La presentació a la biblioteca Tecla Sala de l'Hospitalet de Llobregat va ser una festa. Una retrobada de blogaires.

L'espai es va omplir de paraules, de sentiments, de somriures.

D'allò tant nostre com és un diàleg poètic a 10 veus.

I per damunt de tot de la llum d'uns ulls blaus, neguitosos, riallers.

Plens d'il·lusió i vida.

Pensaments inconnexes - CXXXVIII -

De música, projectes finals i altres sensacions...

Primer a Vic:

Després a El Prat de Llobregat:

I ahir a Sabadell:

Aquest xicotet ha esta presentant, polint, el que és el seu treball de fi de carrera: Arrels. Peces de Christos Hátzis, Fertility Rites, per a marimba i electrònica. De Feliu Gasull, Díptic, escrita especialment per a ell. I Khan Variations, de Alejandro Viñao.

El 26 el defensarà a l'ESMUC, amb una peça més: Drumming de Steve Reich, juntament amb 8 percussionistes més i dues veus.

Va començar al Conservatori de Sabadell a 6 anys. Aquest any en farà 22 i acabarà, oficialment a l'ESMUC.

És difícil explicar-vos tot el que es sent. Veure'l créixer, que quasi no se li veia darrera dels timpanis o les làmines. Les Orquestres, Bandes, grups, músics i directors amb els que ha tocat.

El paper que va tenir a Turangalila. O que el convidin a la ràdio, ni que sigui la local, perquè presenta a Sabadell el seu concert.

"Jugar a casa", davant de companys, ex-professors del Conservatori, amics i família, se li va posar bé. El d'ahir va ser un concert vibrant, emotiu, el més relaxat que l'he vist, tot i la tensió inevitable.

Però una de les coses que el fa encara més gran, és que ahir, quan va acabar de tocar les peces oficials, va fer un bis. Una petita peça per piano de Mompou, de les seves cançons tradicionals, la número 2, adaptada per marimba.

Què te d'especial?

Que li va dedicar a la seva avia materna, traspassada fa uns mesos. 

Amb ella va començar a estudiar piano. Li repassava les lliçons. Li corregia postura i digitació. I, amb ella, va tocar aquesta peça.

Us puc ben assegurar que, els ulls, van negar-se.

Música: Cançó i dansa II (1918-1924), Frederic Mompou / DIsc: Mompou plays Mompou (VOL. 4)

Pensaments inconnexes - CXXXVII -

De felicitat perquè si...

De vegades la vida et sorprèn amb un esquitx inesperat de felicitat.

Quan la teva "més millor amiga de l'ànima"(*) es veu aclaparada pel dolç orgull d'una fita com aquesta, poques coses es poden fer: Somriure i deixar-se gronxar per una felicitat compartida, suau, tendra.

M'agrada veure-la neguitosament il·lusionada.

I jo, des del temps que ens acompanya, des de tots els revolts que em caminat junts, em sento il.lusionadament orgullós.

És un llibre preciós. Si us agrada la poesia (o no) no el deixeu passar. Us podria-ho penedir de no tenir-lo. El primer llibre de Fanal Blau.

Felicitats nineta estimada...

(*) Expressió que feia servir la versió catalana de Tommy de la serie d'animació Rugrats

Pensaments inconnexes - CXXXVI -

De sessions de bombo, platerets i...

Us voldria recomanar algunes coses. Heu escoltat mai la Simfonia núm. 3 en La menor "Escocesa" de Felix Mendelssohn? I el Concert per a piano i orquestra per a la mà esquerra de Ravel?
Si no vau anar a l'Auditori de Barcelona, demà a les 9 del vespre, us podreu apropar a l'Auditori de Sant Cugat a escoltar l'OBC, amb un reforç de percussionistes al concert per a piano.

Si no fos el cas, o ho trobéssiu massa clàssic, i si us agrada la marimba, dimarts 25/02 a la Sala Joan Anglada de l'Atlantida de Vic a les 20h, o bé al Prat el dia 7/03, o fins i tot a Sabadell el 14/03...

Tot i que, si preferiu la dansa contemporània, jo no em perdria (de fet espero no fallar), l'espectacle del Mercat de les Flors del 27 fins el 30 de Març: ROSES Drumming Live.

Va canviem de tema.
Us agrada la fotografia? Ja heu anat a la Virreina? I al MNAC? No es poden deixar perdre cap de les dues exposicions. Són boníssimes.

Ah! Ahir vaig anar al concert de Zenet a la sala 2 de l'Auditori.
Molt bo. Es fa acompanyar per uns músics excepcionals: Contrabaix, bateria, trombó de vares, violí i guitarra. Amb un so al més pur estil de Django Reinhart i Stephane Grapelli. Net. Virtuós. Encomanadís.
Tot el recull molt ben triat davant un public que volia fruir i compartir les cançons.

Tal vegada, sols se li podria retreure alguns comentaris ambigus i que, potser, no feia falta ser fets. Tenia la gent entregada i havia anat a escoltar la seva música.
Però en cap moment va dir res directament ofensiu.

Zenet va estar simpàtic, ocurrent, graciós. I va cantar amb total entrega. Com tota la banda.

Un concert molt recomanable.

Pensaments inconnexes - CXXXV -

De jardins de vells hospitals...

Mentre espero l'hora del concert, faig un volt per si trobés alguna bona foto. Sóc al Raval i alguna cosa hauria de trobar.
Les passes em porten fins l'antic hospital de la Santa Creu. Tots els edificis són ja tancats. És dissabte. Més enllà de les dues.

Una idea em passa pel cap i em neix la necessitat imperiosa de escriure-la abans no fugi. La major part del seients son plens. Així que sec a la escala de la banda de la Massana.
Trec la vella Moleskine per divagar sobre els colors que regalimen de l'ull cec del ciclop. Però, aleshores, sé que vull escriure de tu. Escriure't a tu. Coses, tal vegada, "pujades de to". De la forma dels teus pits a les meves mans.

Aixeco els ulls i, davant meu, creua el món amb pas incert i quasi tota la vida en una bossa, petita, plena, penjada a l'esquena. L'esguard amagat darrera el desencís de sentir que, tot, els ha abandonat.

Voldria parlar-te de la carícia dels sexes.

Però al meu voltant el temps s'atura en una tristor bruta i descuidada. De mans a les butxaques. Que mandreja sota les arcades o asseguda als bancs.

És el mateix temps en el que, un estol de turistes, immortalitzen un record ple de somriures.

En una cadira a tocar de la font, una noia asiàtica escriu sense pausa en una llibreta d'espiral. Dues noies seuen aprop amb uns entrepans. Una mica més cap aquí, una parella menja d'uns recipients transparents. Un dels "clochards" s'els apropa i els ofereix una taronja borda, amargant, i els dona conversa. Treu una llauna de cervesa del seu sarró i marxa.

A l'escala de davant uns enamorats juguen a estimar-se entre carícies i besades. No deixen de mirar-se els ulls, les boques.

La vida continua passant. Veïns del barri que creuen amb pas decidit i bosses de la compra. Uns jubilats amb la calma de tenir el més important fet. Un noi amb dos gossos i una piloteta groga. Un gavià argentat vola, tot just, a tocar de taulades.

Ara, la noia asiàtica, menja una mandarina curosament.

Si fossis aquí amb mi, estaries avorrida?

Skaters anellats, de calça curta i mitjó llarg. Hippies o punkies, o ambdues coses, prenen el lloc, amb una guitarra espanyola atrotinada, als amants del davant. El bar del cantó del patí és força ple de gent fent un mos.

Ha marxat, també, la noia asiàtica. La font ha deixat de rajar. Sota les voltes, converses de veu forta però tranquil·les.

Tanco la llibreta. M'aixeco. Faig algunes fotos.

Malgrat tot, pau.

Pensaments inconnexes - CXXXIV -

De La Rosa tatuada a Adiós a la infancia...

29/12/2013
Tot està prou bé explicat al program de mà de la Rosa. Tennessee Williams va escriure l'obra, amb Anna Magnani i Marlon Brando al cap, aparentment, a Barcelona.
La Magnani va guanyar un Oscar per la versió cinematogràfica.

Una obra potent. Amb una escenografia sòbria. Amb música en directe. (Bruno Oro toca el piano allà al fons de l'escenari).

Una Clara Segura poderosa. Comparable a l'Emma Vilarasau d'Agost. O, tal vegada, convertint-se ne la "nostra" Magnani. (Per qui sou prou joves, aquí trobareu informació). Fins i tot si veieu fotos seves, hi podreu trobar certa semblança.
Bruno Oro en un paper que li escau. En un punt de tragicomèdia equilibrat i creïble. Tota la companyia molt bé.

Molt, molt recomanable.

4/01/2014

Basat en texts de Juan Marsé, és una joia. La sala del lliure de Gràcia és pura màgia.
Tot comença amb quatre músics tocant i Sisa cantant peces dels anys 40. A la sala de ball de la cooperativa "La lealtad". El public pot sortir a ballar. És una festa.
La història comença amb la veu en "off" de Juan Marsé i, quasi de seguida, doblada per en Ringo.
No hi ha un narrador definit. De vegades son tres, quatre, qui van filant la narració.

Passeges pel Carmel, Gràcia, Guinardó...

I Sisa. Fins i tot, vestit de Cardenal. Però el seu és cantar. Coses seves. D'en Gato Pérez...

Quasi cap al final, canta "Marquès apuntador":
És l'aniversari de la soledat
La bonaventura, la sort és un gat
Negre i centenari, pirata obligat
Ahir la captura i abans el combat.

Records d'un naufragi per empresonar
La lluna més alta en un cove de pa
Com un aristòcrata vols arribar
Allà a la calanca, a ser proclamat.

El vell capità segons la tradició
Marquès Apuntador....

Aquesta cançó em te, des del primer cop que la vaig escoltar, el cor robat...

Però això no és tot. La darrera cançó:
Història certa dels set cels
Set paradisos màgics i encantats
Història certa dels set cels
Set nius de pau, de glòria i de felicitat....

Avui era el darrer dia de representació. Hem tingut sort.
Molt, molt, molt bona. Hauria sigut una llàstima no haver-la vist.

L'anècdota del dia. Fer un mos ràpid al Viena de Diagonal Mar (dia de darreres compres) i trobar-se a Joel Joan i Anna Sahun amb criatures i altres parelles...

Pensaments inconnexes - CXXXIII -

D'un any nou...

Hi han tantes paraules. Com diria Antonia Font, sobren paraules. Moltes de les que es diuen.

Sobren totes aquelles dels personatges mesquins que pontifiquen sobre dignitats i drets, quan pertanyen i representen grups corruptes i mentiders.

Sobren totes aquelles de sangoneres que, sense haver fet res més a la vida que viure d'un escó, donen lliçons d'ètica i democràcia.

Sobren totes aquelles de provocadors a sou que perboquen merda en mitjans de comunicació.

Sobren totes aquelles de presidents que fan grans gestos amb els diners d'altres i fan veure que tenen més "collons", o "cuyons", en comptes de cultura i educació.

Sobren totes aquelles de polítics, de qualsevol color, que no és que protegeixin bancs i empreses. No, simplement, s'asseguren un futur per "bona conducta", com a càrrecs d'elèctriques, bancs, etc...

Sobren totes aquelles d'antics guanyadors que regalimen, des del seu braç en alt, purulències fastigoses com veritats absolutes.

Sobren totes aquelles dels fariseus que, tot i dir-se servidors del Déu,es creuen més el seu títol de "príncep" i tot el poder terrenal això comporta.

Sobren totes aquelles dels àvids de poder, maliciosos, malèvols, infames, que han creat i creen fractures on no han existit.

Sobra tota aquella incultura que fa què, davant les retallades, l'opressió, el retrocés, es cregui que una pregunta (o dos) és la culpable de tot.

Sobra estupidesa, enveja, odi, estultícia, ignorància, por...

I fan falta més persones lliures per pensar. Sentir. Viure. Somriure.

Serà dur.
Venen per nosaltres.

Estem sols. No, no mireu fora. Si no passa un cataclisme èpic, com que algun tarat envii tancs o avions, no ens faran ni cas.

Siguem realistes. Ho podrem resistir?