Pensaments inconnexes - CLXX -

 De Relats Conjunts d'abril...

 

(«Gaulois en vue de Rome» Évariste-Vital Luminais – s. XIX)

• I allà, Roma!! Ja tremola amb la nostra arribada!!

• Quins uns que estem fets, oi cap?

• Com que “quins Huns estem fets”? Som Hèruls! Els Huns ja arribaran d’aqui un segles!

• Disculpeu, cap. Els companys d’allà baix volen reivindicar que ells no son uns Huns. Que ells son els altres.

• Com? Que no som Huns, que som Hèruls! I quins altres? Que això no és la pel·licula d’Amenábar!

• Guaita cap, que diuen que son Vàndals!

• Com l’ex entrenador del Barça? Ja sap aquell de “tu erres muy malo”. “Siempre negatifo! Nunca positifo!!”

• No fill. Aquell és en Van Gaal….(paciència que s’ha de tenir per arrasar una ciutat en condicions. I aquest éren els millors lluitadors…)  És igual!! Per aquesta gent de Roma tots som bàrbars!

• Bàrbar? Com Sweeney Todd el bàrbar diabòlic de Fleet Street?

• Aquell no és bàrbar, és BARBER i encara no existeix el… PORTEU-ME IMMEDIATAMENT EL DRUIDA!!! Que carai de beuratge us ha donat per esmorzar??? O millor. Talleu-l’hi directament el cap i llenceu-lo als llops.

Vinga guerrers!! Cap a Roma hi falta gent!! Massacre i destrucció! Que la sang corri pels carrers com rius!!

I tu! Un altre brometa i et faré netejar els carrers de Roma amb la llengua  i en pilota picada un cop acabat tot

• Cap, Cap!!

• I ara que passa?

• Que els romans diuen si podem esperar a entrar a sang i foc un parell de setmanes!
• Com que un parell de setmanes!!! Però que s’han cregut! On s'és vist! I quin és el motiu de la seva petició? Donar temps perquè fugin dones i nens? Amagar els seus tresors? Cremar la ciutat abans que caigui en les nostres mans? Preparar pizzes per tots?
• No, no Cap. Sembla ser que s’ha mort el pare d’algú i que s’han de reunir uns prínceps per escollir un nou pare. I que això no sempre és ràpid.
• Com, com, com…??? Per Thor!! (crec que aquest déu és nostre) Però ja li heu dit a Ròmul August que sóc Odoacre, cap dels Hèruls i d’una colla d’arreplegats alans, sueus i burgundis...
• ... I VÀNDALS!!!
• i vàndals (quina paciència) i  que hem vingut de lluny per destruir l’Imperi? Que jo tinc unes obligacions amb la meva gent!!
• Suaus com…
• QUE L’ESQUARTERIN LLIGAT A QUATRE CAVALLS!!
• Sí Cap. Però es veu que tot el món conegut està pendent d’aquesta elecció i que no hi ha res a fer. Que no poden estar per nosaltres.. Ah! I que portem xavalla per pagar el peatge d’entrada i les zones blaves on deixarem cavalls i carros. Que si no es veuran obligats a retirar-los dels carrers i haurem de pagar multa.
• Doncs res… Ja que hem fet el viatge… A veure. Dos escamots a buscar menjar per tothom. Té la Tarja  d’empresa per pagar. Ep! Però vull els tíquets, que al tornar em tocarà fer la nota de despesa.

La resta aixequeu un campament de la forma habitual: dormitoris, menjadors, cuina, infermeria, latrines, zones d’esbarjo.

I envieu un emissari que es quedi a Roma i que ens avisi quan podem arrasar-la.

• CAP, CAP….!!!
• I ARA QUÈ!!???
• Que el quadre es diu “Gaulois en vue de Rome”!!  Que no és la nostra història… Acaba d’arribar un tal Breno al capdavant de 30.000 Senons des de la Galia, exigint que fotem el camp
• BRENO I SENONS, EM MENGEU ELS…!
• ENCARA ÉS VIU, AQUEST DROPO???
• Què fem Cap? Que diuen que això és la batalla d'Alia contra Quinto Sulpicio i que han d'entrar a Roma per tocar-li la barba a un Senador, buscar brega i fotre un merder de por.
• Doncs res. Recollim tot. Ho deixem endreçat, demanem perdó i ja tornarem d'aquí uns segles si ens han deixat res… (i mira que estava quedant bé el relat…)

Pensaments inconnexes - CLXIX -

De teatre i altres coses...

Al gener ja us vaig parlar de “l’agenda cultural” prevista. Ara sols ens queda anar a veure La Calòrica i el seu espectacle “La brama del cérvol”.

En general, aquest any, hem encertat les obres que hem vist. Però us voldria destacar les dues darreres:

 

La tercera fuga de Victoria Szpunberg. TNC.

2h 30min sense interrupcions. I ni falta que fa. El temps vola, flueix, en una obra coral. On no fa falta que hi llueixi una estrella com Clara Segura per fer bona l'obra, perquè ho fan tots els intèrprets.

Fa rumiar, somriure, riure. És genial. No us faré cap mena d’avançament per si decidiu i/o podeu anar a veure-la.
Feia temps que no veia el TNC dempeus aplaudint.
 

Personalment crec que s’ha d’anar i no us penedireu de fer-ho.
 

Cor del amants de Tiago Rodrigues. Teatre Lliure de Gràcia

 

60 minuts (ja han passat?) de tendreses, amor, silencis, realitats, dolçors, estimació, bosc, TEMPS…

Imprescindible. Un pecat no veure a Marta Marco i Joan Carreras, sols, compartint un text increïble.

Emocions a flor de pell. Llàgrimes en el públic (llàgrimes que no t’en adones que et rodolen galtes avall). 

Quan es fa el fosc final d’obra, tot el teatre en peus. Aplaudint com mai.
Feu el possible per anar a veure/viure aquesta meravella.

Balanç fins ara.

Si hagués de posar una valoració a les obres vistes fins ara (i perdoneu-me si semblo un pedant), el resultat podria ser el següent:

• Ànima (TNC): 9 Un musical inesperat
• El Misantrop (Lliure Montjuïc) : 9 Una obra en vers!
• L’Aranya (TNC): 8
• Marie, la Roja (TNC, Sala petita): 7,5
• La tercera fuga (TNC): 10
• Cor dels amants (Lliure Gràcia): 10

 

I tinc altres coses per explicar-vos, si voleu, que te a veure amb la música, la cuina i aquelles anades d’olla que, de tant en tant, en tinc.

Però potser, això, un altre dia...

Pensaments inconnexes - CLXVIII -

 De passejades per si es troba una foto i records sobrevinguts...

 

 

 (Fusteria a la plaça d'en Gato Pérez. Vila de Gràcia. Fujifilm X100F)

 

La olor de fusta treballada em porta una mena de pau. Em captiva.

Passar per davant d’una fusteria, o alguna obra, quan es talla o es poleix

 

Torno a veure totes les eines de l’avi damunt i al voltant d’aquell banc de fuster, que òbviament s’havia construït ell, amb el cargol a una banda.

 

Encenalls i serradures per terra.

Martell i xerracs.

Estenalles, gúbies, enformadors.

Filaberquins, ribots i guilleumes.

Garlopes i garlopins.

Barrines, serjants, escaires i serrabiaixos.

Raspes i masses.

 

I la serra, de fulla intercanviable, que es tensava amb un torniquet de corda a la part superior, com si fos un arc.

 

Totes aquestes eines han passat per les meves mans.

 

Algunes encara en tinc i les faig anar amb més o menys encert. Tot i que, com tothom, també en tinc de “modernes” elèctriques.

 

Mai seré com el meu avi fuster. O com el meu cunyat ebenista.

 

Però fer petits treballs amb les mans, amb la fusta. Saber agafar i fer servir una eina... Reaprofitar una fusta sense us per fer una lleixa...

 

Us semblarà una bajanada, però em fa sentir bé. Una connexió amb alguna cosa que m’omple.

No tot son 0 i 1. Ni AI.

 

Les mans. Saber treballar amb les mans. Potser no les tens prou suaus i cuidades.

Potser son aspres quan acarones.

 

Però crec que saben reconèixer el tacte de la bellesa.

Pensaments inconnexes - CLXVII -

 De Relats Conjunts de gener...

(François Boucher. 1767. Le courrier secret)

Dos doctorats "Cum Laude" en Exactes i Física Quàntica.

Una llicenciatura en Filosofia i un altre en Tècniques de Computació.

Un Master de Macramé aplicat a la lògica de les xarxes.

Un curset avançat, al Pati Llimona, de com entendre la lletra dels metges (els d'abans, no com ara que ho fan tot per ordinador).

He vist totes les temporades de Bricomania, Bona Cuina, les Receptes d'en Aguiñano (amb acudits), Merlí...

I continuo sense entendre res.

No hi ha res que doni sentit a aquestes fulles de paper imprès.

Formules i xifres que semblen extretes dels coneixements cabalístics més arcans i perduts a les nits del temps. 

Com invocacions a Cthulhu.

Em rendeixo.

Sóc incapaç d'entendre la factura de la llum.

Pensaments inconnexes - CLXVI -

 De coses dels blogs i altres músiques...

 La meva nova etapa als blogs és un xic (per no dir molt) erràtica.

Tinc algunes coses per penjar al Lloc. Però no se si son prou escaients. O si poden molestar.

Son un xic fosques. Fredes. Plenes de solitud. I penso que tampoc és el cas de anar deixant a la vista les meves misèries a la xarxa.

Tot i això, i gràcies a Carme i Paula, he estat seguint el repte que va llençar Núria L. Aroca de 25 dies d'escriptura. Temps enrera m'hagués llençat de cap. Però penso quèd, ara per ara, no estic prou "inspirat" per ficar-me en una aventura com aquesta.

Però... El repte del dia 20 em pot. 10 Cançons? Impossible!.

Qui em coneixeu o m'heu llegit algun cop al Lloc, potser recordeu que abans que les discogràfiques es cabregessin, existien a la xarxa, llocs on podies escoltar música de franc i, fins i tot, compartir un enllaç (Grooveshark...).

Jo, acostumava a acompanyar els meus escrits amb una cançó. Fins que van tancar l'aixeta i vaig deixar d'incloure la música.

Per no perdre el costum, vaig començar a refer la llista. De primer en local i més tard a Spotify, el que em permetia portar-la amb mi allà on anés.

Tinc diferents tipus de llistes: la de conduir, la de músiques preferides, la del Lloc, la compartida amb els fills...

Totes tenen un denominador comú. La meva feblesa per les músiques amb ritme.

En resum. Que com no estic seguint el repte, m'he permès fer "trampes" i us deixo l'enllaç a la música de Un Lloc per a nosaltres a Spotify.

Si no teniu compte, us podeu crear un de franc que, cada cert temps, us oferirà publicitat.

També he inserit un reproductor amb la llista. Però com ja sabeu, no es deixa escoltar les cançons senceres i les mostra d'una manera aleatòria.

I per acabar us deixo amb 2 vídeos.

El primer d'un grup islandès Sigur Rós. La cançó es diu Hoppípolla, i les imatges (serà cosa de l'edat) sempre les he trobat d'una dolcesa emocionant:

El segon es el d'una de les meves cançons de capçalera. D'aquelles que m'alegren el dia.

La primera que busco. La primera que canto. Peter Gabriel, Solsbury Hill

 

 Aquells que encara passeu per aquesta casa fruïu-les. De tot cor.

Pensaments inconnexes - CLXV -

 De previsions culturals fins l'estiu

Doncs bé. Aquest any em vaig decidir i vaig comprar un abonament pel TNC i un altre pel Lliure.

I, com es pot veure a la imatge, aquesta és la previsió cultural amb dos afegitons: el concert del 16/01 i el del 21/03, que han aparegut a darrera hora.

Segurament afegirem alguns concerts de la Banda Municipal de Barcelons i, qui sap, si alguna obra de teatre més o algun altre concert.

Però, ara per ara, ja ens "obligat" a consumir cultura en viu.

Ja us ho aniré explicant, si voleu...

Pensaments inconnexes - CLXIV -

 De coses d'avis

(Desfilada de Reis. Sabadell. Gener 2025. Nikon D750)

 

Ara que ja tornes a ser nord enllà.

 

Han sigut quinze dies de rialles i corredisses. D’aquesta teva barreja de Neerlandès, flamenc i català.

De com, al obrir-se la porta de les arribades a l’aeroport, vas venir corrents cap a mi, cridant “Avi!” i em vas abraçar. I et vaig aixecar per damunt la tanca de separació per rebre un dels petons més dolços que he rebut mai.

 

Dels teus ulls blaus intensos.

 

De com estaves nerviós per anar a la cavalcada de Reis, i els regals. Tot i que allà ja havia passat en Sinterklaas (Sant Nicolau), perquè la tradició que us ensenyen, és que arriba d’Espanya .

 

(Permet-me un parèntesi per explicar-te que, com em passava amb el teu pare i els teus oncles, em continuo emocionant veient la cara de sorpresa i la llum a la mirada. Fins al punt, “pastelon”, que se’m humitegen els ulls. No em fa vergonya dir-ho)

 

De com sap jugar i “fer bromes”. De com t’agrada en Mic. L’única cosa que veus a la tele i en moments “delicats” (seure a la gibrelleta o per acabar de sopar i sols un capítol)

 

De totes les paraules noves en català que has aprés per repetició.

De com tocaves les maraques i cantaves, tot imitant el que havies vist fer a en Miquel al concert de les Cotxeres de Sants.

 

De com se’m farà de llarg el temps fins Setmana Santa on mirarem de pujar a Leuven uns dies.

 

De com ens il·lusiona saber que, si res es torça, al maig serem un més.

 

Sols fa unes hores que no hi ets. I malgrat la tranquil·litat que ara hi ha a casa, ja et trobo a faltar.

 

(En Max sempre surt d'esquena per allò de la petjada digital, perquè és menor i perquè els seus pares no volen exposar-ho a les xarxes)