De matins de primavera i nits de teatre...
Fa olor a primavera. Curiosament net.
Surto a la Rambla. El terra comença a espurnejar-se de gotes imperceptibles. Davant meu, una noia vestint colors clars, es protegeix sota un enorme paraigua vermell.
L’únic obert a tot el carrer.
Fa de bon caminar aquest matí.
“Climbing up on Solsbury Hill
I could see the city light
Wind was blowing, time stood still
Eagle flew out of the night
He was something to observe
Came in close, I heard a voice
Standing stretching every nerve
Had to listen had no choice
I did not believe the information
I just had to trust imagination
My heart going boom boom boom
"Son," he said "Grab your things,
I've come to take you home."”
La música em fa somriure. Continua sent una cançó que m’alegra el dia.
Sense adonar-me gaire, ajusto el pas al ritme.
Els dits tamborinegen la bossa. La gent em mira. Somric.
“To keep in silence I resigned
My friends would think I was a nut
Turning water into wine
Open doors would soon be shut
So I went from day to day
Tho' my life was in a rut
"Till I thought of what I'd say
Which connection I should cut
I was feeling part of the scenery
I walked right out of the machinery
My heart going boom boom boom
"Hey" he said "Grab your things
I've come to take you home."“
Giro pel carrer de la Font Nova.
Una dona apressada, s’amaga sota un altra paraigua de color verd poma.
El temps i l’edat posen les coses al seu lloc? Ens donen el just valor de tot?
Penso en companys perfectament preparats per la feina que fan. Amb una formació de “ciències”... I que no han sentit parlar, ni molt menys llegit, “El Petit Princep”.
- Buf. El vaig obrir a l’Insti i em va semblar un rollo. No vaig passar de la segona pàgina.
Escolto les converses. Són de edats semblants. Quasi tots casats o en parella i amb fills. Ni una referència, mai, a un llibre, a una música.
De tant en tant a alguna pel•lícula, generalment, baixada.
“When illusion spin her net
I'm never where I want to be
And liberty she pirouette
When I think that I am free
Watched by empty silhouettes
Who close their eyes but still can see
No one taught them etiquette
I will show another me
Today I don't need a replacement
I'll tell them what the smile on my face meant
My heart going boom boom boom
"Hey" I said "You can keep my things,
They've come to take me home."”
Increïblement, dos ànecs, fan una becaina al petit estany del parc de l’hospital. Un sembla ben jove amb el plomatge marró. Potser estava cansat del seu primer vol. L’acompanya un de coll verd. Potser el pare. O, tal vegada, és una femella. I el motiu de descansar, tant aprop del riu on acostumen a niuar, és un altre.
S’obre el dia i el sol llueix, rebotant llum contra façanes i finestres.
El soroll dels cotxes queda esmorteït pels auriculars.
Miro per la finestra d‘on sóc. Hi ha una figuera a l’altra banda. Les fulles i, el que sembla, els primers fruits creixen d’un dia per un altre.
Més enllà hi ha tot de somriures, mirades, paisatges, paraules, fotografies, persones, somnis... per viure.
__________________
Ahir a la nit, pre-estrena de Nit de Reis. Comèdia de Shakespeare al Teatre Nacional.
Un gran repartiment on destaquen:
Isaac Alcayde, Sílvia Bel, Mercè Comes, Carles Martínez, Pep Anton Muñoz (fent de bufó i cantant com no recordo haver-lo sentit des dels temps de La botiga dels Horrors al Victoria amb l’Àngels Gonyalons), Quimet Pla, Pep Planas, Manel Sans, Lluís Soler i Anna Ycobalzeta.
Escenografia senzilla però efectiva.
Música en viu original de Lluís Vidal, interpretada per cinc músics:
Lluís Vidal, piano,
Pere Bardagí, violí
Narcís Vidal, guitarra
Pau Valls, trompa
Àngel Pereira, percussió.
Molt i molt recomanable!
Sobre aquesta obra s'ha escrit:
"Nit de Reis, que forma amb Al vostre gust i Somni d’una nit d’estiu la tríada de comèdies més representades de William Shakespeare, és probablement la peça còmica més perfecta de totes les que va escriure, tant per la forma, amb una estructura rodona, com per la temàtica, perquè per primer cop el geni anglès decideix anar més enllà de les convencions de la comèdia i hi introdueix personatges i trames que superen el gènere.
Una comèdia que, com afirmen els estudiosos de Shakespeare, no només resulta una peça d’orfebreria com a artefacte teatral, sinó que també navega amb sagacitat per l’univers de l’ésser humà, construït a través d’amors, d’il·lusions i d’enganys (fins i tot d’autoenganys). Nit de Reis, en fi, és una peça que captiva, que sedueix i que enriqueix a través de l’art la nostra experiència de la vida"
Una comèdia que, com afirmen els estudiosos de Shakespeare, no només resulta una peça d’orfebreria com a artefacte teatral, sinó que també navega amb sagacitat per l’univers de l’ésser humà, construït a través d’amors, d’il·lusions i d’enganys (fins i tot d’autoenganys). Nit de Reis, en fi, és una peça que captiva, que sedueix i que enriqueix a través de l’art la nostra experiència de la vida"
(Serveis educatius del TNC)
I a les notes del programa de mà:
"Nit de Reis és una comèdia sobre la dolce vita. A Il·líria, el mític país on Shakespeare situa la que diuen que és, potser, la seva comèdia més perfecta, sembla que ningú necessiti treballar per satisfer les necessitats vitals bàsiques. És per això que hi imperen la sensualitat, el desig i, és clar, l’amor. Però com que el goig gairebé mai és complet, a cada cantonada ens esperen el desencís, l’amargor, el patiment i, fins i tot, la crueltat i la violència.
A Nit de Reis gairebé tothom està boig. Uns estan bojos d’amor: són els que saben mirar cap endins i parlar en vers. I dic que miren cap endins perquè cap enfora hi miren ben poc. És com si qui estima es fabriqués l’objecte de desig a la seva mida, prescindint de les evidències que imposa la realitat. I com si l’ésser estimat estigués massa enfeinat estimant-ne un altre, que tampoc l’estima a ell, per adonar-se que hi ha algú que l’estima… Els altres, els que no saben cultivar l’esperit o no hi estan interessats, es dediquen a menjar, beure i fer-se unes bromes que ens resulten tan divertides com terribles. Potser l’únic amb una mica de seny és, paradoxalment, qui no n’hauria de tenir: el bufó Feste. És com si estigués avorrit d’aquesta guilladura que impera a Il·líria i fos aquí per fer-nos saber que si la saviesa es converteix en una bufonada, la bufonada esdevé una forma de saviesa.
Nit de Reis és una comèdia romàntica i sentimental, sí, però també és una farsa vital i esbojarrada. I no sé si mai havia vist aquests gèneres tan ben combinats! El mateix subtítol de l’obra, El que vulgueu, ja ens avisa que no hi busquem cap coherència. És com si la barreja d’estils fos una metàfora o un reflex de la imatge caòtica del món. El savi Peter Brook diu que el poeta isabelí tenia un peu al fang, un ull a les estrelles i una daga a la mà. Doncs… això.
Benvinguts a Il·líria, un país on tothom parla d’amor (en vers, of course!), un territori arriscat, un país de bojos, un país on tot és possible.
Josep Maria Mestres (director)"
A Nit de Reis gairebé tothom està boig. Uns estan bojos d’amor: són els que saben mirar cap endins i parlar en vers. I dic que miren cap endins perquè cap enfora hi miren ben poc. És com si qui estima es fabriqués l’objecte de desig a la seva mida, prescindint de les evidències que imposa la realitat. I com si l’ésser estimat estigués massa enfeinat estimant-ne un altre, que tampoc l’estima a ell, per adonar-se que hi ha algú que l’estima… Els altres, els que no saben cultivar l’esperit o no hi estan interessats, es dediquen a menjar, beure i fer-se unes bromes que ens resulten tan divertides com terribles. Potser l’únic amb una mica de seny és, paradoxalment, qui no n’hauria de tenir: el bufó Feste. És com si estigués avorrit d’aquesta guilladura que impera a Il·líria i fos aquí per fer-nos saber que si la saviesa es converteix en una bufonada, la bufonada esdevé una forma de saviesa.
Nit de Reis és una comèdia romàntica i sentimental, sí, però també és una farsa vital i esbojarrada. I no sé si mai havia vist aquests gèneres tan ben combinats! El mateix subtítol de l’obra, El que vulgueu, ja ens avisa que no hi busquem cap coherència. És com si la barreja d’estils fos una metàfora o un reflex de la imatge caòtica del món. El savi Peter Brook diu que el poeta isabelí tenia un peu al fang, un ull a les estrelles i una daga a la mà. Doncs… això.
Benvinguts a Il·líria, un país on tothom parla d’amor (en vers, of course!), un territori arriscat, un país de bojos, un país on tot és possible.
Josep Maria Mestres (director)"
Ah! I el 9 de Juny a les 21h, Jorge Drexler a l’Auditori. Ens vam assabentar, de casualitat, ahir i, aprofitant que hi érem al costat, vam comprar les entrades.